El laberint espanyol

«Els darrers, fins ara, escàndols de corrupció a València, han petat enmig del procés, no del procés d’aquí, sinó del d’allà per elegir president i poder formar govern a Espanya»

per Josep-Lluís Carod-Rovira , 28 de gener de 2016 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 28 de gener de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Els darrers, fins ara, escàndols de corrupció a València, han petat enmig del procés, no del procés d’aquí, sinó del d’allà per elegir president i poder formar govern a Espanya. La magnitud dels fets tothom sospitava ja que era gran, però el que passa de mida és que hi ha presumptes delictes que s’haurien comès amb prou feines fa un any. La sensació d’impunitat de dirigents valencians del PP és superior encara a la de dirigents balears del mateix partit, però, mediterranis com som, la tendència a exterioritzar sota la llum del sol, enmig del carrer, els atributs del poder il·limitat pot enfosquir les dimensions de la corrupció més gran que és la que té l’epicentre a Madrid. Tot arribarà... Però allà sembla que la típica picaresca del Lazarillo de Tormes s’expressa mitjançant formes més subtils.

Si, fins ara, Rajoy ho tenia pelut per a obtenir prou suports com per a sortir investit president, d’ara endavant les dificultats són encara més grosses, per a ell i per al PP. No hi ha constància de cap whatsapp de Mariano a Rus, encoratjant-lo amb la consigna “Alfonso, sé fuerte”, però el president del PP té mala peça al teler i algunes veus díscoles a l’interior de les seves sigles ja demanen sacrificis personals. És una manera de dir que Rajoy es retiri i deixi pas a un altre candidat que, la normativa espanyola ho permet, no cal que sigui diputat, a diferència de la normativa catalana que ho fa impossible. Però un escenari així requeriria un canvi molt més profund per a sortir-ne triomfador. El PSOE no voldrà fer-hi costat i, segurament, tampoc C’s i, no cal dir-ho, tampoc Podemos, per parlar només dels partits espanyols.  Un acord inicial PP-C’s, en aquests moments, no fa majoria i, suposant que els de Rivera s’hi avinguessin, necessitarien una xifra elevadíssima d’abstencions. Si a aquest acord s’hi sumés el PSOE, sense Podemos, tot el protagonisme de l’espai d’esquerres seria regalat a Pablo Iglesias, cosa que el PSOE no pot acceptar.


Un cop el partit més votat no ha aconseguit el suport de cap altre diputat que no fos del PP, Europa, les patronals i els grans bancs podrien exercir una pressió més evident i intensa que la duta a terme fins ara. En aquest cas, però, empantanegat el panorama, amb un Rajoy que no s’entén amb ningú i uns altres partits que esperen que s’estimbi, en un oceà de corrupció institucionalitzada, no queden gaires solucions. Descartat el govern constitucionalista (PP+PSOE, amb C’s o sense) que fóra un regal per a Iglesias, la gran coalició a l’alemanya és impossible, perquè els espanyols no són alemanys, ni, sobretot, la tradició democràtica i europeista de la CDU de Merkel no té cap punt d’afinitat amb la tradició, la pràctica i la cultura política del PP. La solució d’esquerres, a la portuguesa –els espanyols tampoc no són portuguesos, tot i que voldrien que aquests sí que fossin espanyols- requereix complicitat i implicació efectiva d’ERC, Democràcia i Llibertat i altres grups de la perifèria plurinacional, com el PNB. I no sembla que l’entusiasme progovernamental plani gaire per aquests verals.

Quedaria, encara, si totes les sortides semblen impossibles per tal d’evitar una nova convocatòria electoral, la solució italiana: Mario Monti. És a dir, un govern de caire pretesament independent, presidit per una personalitat no vinculada a cap partit, que no fos diputat, amb molts ministres també independents, però amb el suport si mes no de PP i PSOE i potser algú més, amb la promesa de procedir a fer neteja i regenerar la política espanyola, democratitzar-la, europeïtzar-la i fer-la més presentable estèticament. Un govern així hauria de tenir com a objectiu homologar la política espanyola molt més als paràmetres centre i nord-europeus que no pas a les pràctiques tradicionals de la geopolítica llatina. Sembla un horitzó impossible, forassenyat, però que jo no descartaria. Altrament, en qüestió de pocs mesos, hi haurà noves eleccions, amb uns resultats no gaire diferents als d’ara. Es tracta de saber si Espanya vol continuar com sempre, amb solucions de pedaç, per a sortir del pas, que no és improbable que s’acabin produint per a no visualitzar l’atzucac i el fracàs de l’Espanya política, o bé decideix que es fa gran i abraça, finalment, la democràcia amb totes les conseqüències, deixant el futur en mans no sols d’allò que decideixin els ciutadans a les urnes, sinó també els pobles.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
01/04/2020

La fita

25/03/2020

L'Europa «missing»

18/03/2020

L’herència més bruta

11/03/2020

Corona virus, Corinna virus

04/03/2020

Un mitjancer per als «nostres»

27/02/2020

Santi Vila, per exemple

19/02/2020

Renunciar a la llengua

12/02/2020

​Arriba l'amnistia

05/02/2020

Dol per Steiner

29/01/2020

Es fa llarg esperar

Participació