Barcelona: en Comú... i republicana

«El municipalisme ha estat sempre l’embrió dels grans canvis a Catalunya»

per Roger Palà , 27 de gener de 2016 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 27 de gener de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va posar sobre la taula fa unes setmanes la necessitat d’arribar a un pacte entre les diferents formacions d’esquerres amb presència al consistori. Colau va guanyar les eleccions per un estret marge, i necessita fer malabarismes amb PSC, ERC i CUP per gestionar el dia a dia d’un gran Ajuntament amb tan amb onze regidors. De moment, els Comuns han anat tirant com han pogut, però davant del repte d’aprovar els pressupostos Colau necessita garantir aliances sòlides.

El guant de l’alcaldessa, però, només ha estat recollit per una formació: el PSC. Els socialistes barcelonins són els més interessats en arribar a un acord ràpid i integrar-se a l’Ajuntament per tornar a gestionar, ni que sigui de forma subsidiària, els ressorts de poder que els han alimentat de forma ininterrompuda durant gairebé quatre dècades. La CUP, en una actitud coherent amb el que sempre ha dit, s’ha exclòs de la possibilitat d’entrar al govern i diu que donarà suport als Comuns en polítiques puntuals si són de caire rupturista. I ERC, de moment, no sembla receptiva a la proposta de Barcelona en Comú. Els d’Alfred Bosch, de fet, s’han mostrat molt durs amb algunes decisions del consistori, com l’abstenció davant de la proposta d’adhesió a l’AMI o la idea d’obrir els usos del Born CC més enllà de l’espai de memòria històrica de 1714.


El desacord entre republicans i Comuns és una mala notícia tant per l’esquerra catalana com pel procés sobiranista. La manca d’entesa entre Colau i Bosch aboca els Comuns al pacte amb el PSC, un acord que pot ser letal per les aspiracions a mig i llarg termini de Barcelona en Comú d’ubicar-se com a actor central de l’esquerra. L’èxit de la formació liderada per Colau passa per haver-se sabut posicionar com alternativa no només a CiU, sinó molt especialment a un PSC molt desprestigiat per casos de corrupció, portes giratòries i una gestió còmplice de la dreta. Una esquerra que es reivindiqui transformadora no pot fer pivotar les seves aliances amb un partit com el PSC, ni a Barcelona, ni a Catalunya ni tampoc a l’Estat espanyol, com sembla ser l’aspiració de Pablo Iglesias i Podemos.

Al mateix temps, la manca d’entesa entre republicans i Comuns és una mala notícia pel procés sobiranista. L’independentisme, i en especial ERC, hauria de tenir clar que els partidaris de l’estat propi tenen marge de creixement per l’esquerra, i que Colau i Barcelona en Comú connecten bé amb els espais avui encara indecisos i tanmateix necessaris per encarar el repte. Una aliança entre ERC i Barcelona en Comú vincularia de forma molt estreta la capital catalana amb el procés sobiranista: si bé és cert que el país no és Barcelona, sense Barcelona no hi ha país. I tenir Barcelona al costat del procés hauria de ser una prioritat de l’independentisme. Al mateix temps, als republicans els interessa repartir joc i no ser percebuts com una simple crossa de Convergència. En aquest marc, seria políticament intel·ligent que si a nivell nacional ERC dóna suport a Junts pel Sí, a Barcelona s’entengués amb els Comuns, ubicant-se com un actor central a l’hora de generar consensos.  


L’aliança entre Barcelona en Comú i ERC és, a més, aritmèticament més sòlida que una aliança dels Comuns amb el PSC. Al marge del fet que els republicans tenen un regidor més que els socialistes, cal tenir en compte que una entesa entre ERC i BComú ho tindria molt més fàcil per pactar el vot favorable de la CUP que no una aliança de BComú amb el PSC, que probablement es trobarà amb l’oposició sistemàtica de republicans i cupaires i es veurà abocada a buscar suports en Ciutadans. La CUP, malgrat les diferències amb BComú i les ferides encara no guarides d’un procés de confluència fallit, pot ser un aliat sòlid si es tracta de tirar endavant polítiques que trenquin amb l’estatus quo. I això segur que no vindrà de la mà del PSC (com a mínim, de l’actual PSC).

A Catalunya i en especial a Barcelona existeix una realitat inèdita a la resta de l’Estat: les forces d’esquerres al marge del PSC es troben en una situació de generar alternatives no supeditades als actors de la “vella política”. A Barcelona, BComú, ERC i la CUP van sumar 305.000 vots a les eleccions municipals. CiU i el PSC, les dues formacions que s’han repartit el poder a Catalunya duran els últims quaranta anys, van reunir 226.000 vots. L’alternativa social i nacional passa per generació de complicitats entre els diferents espais al marge dels socialistes. Una suma que a Espanya és impossible (veurem que passa en un futur) però que a Catalunya és una realitat amb potencial per governar. Un pacte dels ‘Comuns’ amb el PSC allunya aquesta idea i pot resultar contraproduent per la generació d’aquesta alternativa. L’independentisme pot –si vol- jugar un paper central en la configuració d’aquest espai, i seria intel·ligent que ho fes més enllà d’estratègies a curt termini.


El municipalisme ha estat sempre l’embrió dels grans canvis a Catalunya. És als municipis on va forjar-se l’aliança del tripartit durant els anys noranta, recordada amb autèntic terror a les menjadores filoconvergents. El futur que ve pot ser encara més trencador: una aliança d’esquerres no supeditada ni al PSC ni a CDC, on independentistes i partidaris del referèndum puguin desplegar polítiques constituents sense renunciar als seus principis en cap àmbit. Aquesta aliança comença a la capital del país i passa necessàriament per un govern de Barcelona en Comú amb Esquerra Republicana. Una alternativa que no hauria de supeditar-se ni a tàctiques electorals de partit, ni a les aliances a curt termini dels diferents actors implicats, ni als discursos, relats i debats trampa que marca la dreta mediàtica (espanyola i catalana). Un canvi real passa per una Barcelona en Comú i republicana.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Roger Palà
Barcelona, 1978. Periodista i cooperativista, impulsor del digital Crític, especialitzat en periodisme d'investigació. Ha estat cap de redacció de la revista Enderrock i ha col·laborat amb mitjans com la Directa, El Triangle, la revista El Temps i el diari El Punt Avui. És membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils i participa de l'observatori crític dels mitjans Mèdia.cat. Ha coordinat durant quatre anys l'Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics. És autor del recull d'articles Mots incendiaris (Lo Diable Gros, 2012). A Twitter: @rogerpala.
11/11/2019

Tres escenaris després de l’ascens de Vox

27/05/2019

S’atrevirà ERC a pactar amb els Comuns?

28/04/2019

O govern de l’Íbex o pacte de l’esquerra plural

24/01/2017

La dreta independentista: una hegemonia esberlada

10/01/2017

Les incògnites sobre Artur Mas

27/12/2016

Els Mossos, el procés i el dia «D»

13/12/2016

No pensis en uns pressupostos

29/11/2016

Memòria crítica del govern dels millors

15/11/2016

ERC i «comuns»: incomprensible distància

01/11/2016

La ideologia no pot aparcar-se

Participació