«Arrivederci» procés?

«L'autèntica amenaça arribarà aviat. I no serà la senyora Colau o algun dels seus socis. Serà el poble de Catalunya i la seva capacitat per enlluernar-se amb el "progre" que xerri millor»

per Xavier Roig , 26 de gener de 2016 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 26 de gener de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Sempre he cregut que si les ànsies catalanes d’independència fracassen, no serà pas degut a cap enemic extern -els atacs externs més aviat ens enforteixen-, sinó que serà resultat d’accions pròpies, que passaran per anar afegint aigua al vi fins que la població accepti la beguda com a bona. I quan faig referència a les “ànsies catalanes” no parlo pas de la independència en si mateixa, sinó que em limito a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. Arribar a la situació a la qual va arribar Escòcia, vaja. Cada cop ho veig més rebuscat.

Acabo de llegir la notícia que la senyora Ada Colau vol muntar un partit amb els diferents moviments d’esquerres que han anat avançant electoralment a Catalunya. Entre ells Podemos. El programa ja el coneixem, no el repetiré ara. Amb moltes de les actuacions que està duent a terme la senyora Colau a Barcelona hi estic d’acord. Entre nosaltres, es tracta d’aspectes bàsics. Actuacions que, a d’altres ciutats d’Europa, duu a terme, no només el centredreta, o el centreesquerra, sinó la dreta tradicional. Però aquí som així de burros, i cal esperar a què vinguin els antisistema per poder avançar en determinats aspectes. Però una altra cosa és que un país sencer resisteixi determinats plantejaments. I aquí no puc més que declarar les meves pors. La meva aversió més absoluta.


Pel que fa al dret a decidir, la presentació no ha pogut estar més explícita. Pur estil “Podemos”, per dir-ho d’alguna manera. “Dret a decidir sí, però sobre tot”. Apa! Ja comencem. L’experiència m’ha anat demostrant que quan no es vol fer una cosa (o no es vol que destaqui), se l' ajunta amb moltes altres coses. N’hi ha tantes que, al final, no es fa res. Perquè, és clar, que posarem abans en el calendari: un referèndum que pregunti si la població vol viure millor, o un que pregunti si es vol la independència? Ja em veig a venir que el guió es repetirà. Tot és més urgent que el fet nacional. Com si aquest aspecte no fos, precisament, per aconseguir un nivell de vida millor per a tots. Només un país farcit de ximples barreja els temes d’aquesta manera. O és que no tenia l’oportunitat Escòcia de fer, també, abans que el referèndum d’independència, moltes altres preguntes?

I no culpo pas la senyora Colau d’aquesta manera de fer política. No es confonguin -si ho fa és perquè hi ha caldo de cultiu-. Culpo als que aniran a votar per donar suport a aquesta manera d’anar tirant. Molta gent, potser alguns, o molts, de vostès van donar suport a “Catalunya Sí Que Es Pot”. I ja han vist quina és la primera línia vermella que ha saltat en la proposta de govern al PSOE: el dret d’autodeterminació –si descomptem el dret a tenir grup parlamentari propi, que era un aperitiu-. Cap més. Però la primera, la nostra, ja ha saltat.


Un cop més, ens pensem que el PP és “el dimoni”. L’únic, l’inimitable. I l’errem una vegada i una altra. Les amenaces al procés que hem vist fins ara han estat un joc de nens. L’autèntica amenaça arribarà aviat. I no serà la senyora Colau o algun dels seus socis. Serà el poble de Catalunya i la seva capacitat per enlluernar-se amb el progre que xerri millor.

PS. Recordin que, aquí, va haver-hi un temps en què el senyor Lerroux arrasava. Aquell que brindava amb xampany per celebrar que era la beguda amb la qual, aviat, brindaria la classe treballadora. I això que la paraula “solidaritat” encara no s’havia prostituït!

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Xavier Roig
Nascut a Barcelona (1957) però tarragoní, és enginyer i, a hores lliures, escriptor. Li agrada l’aviació, i muntar i arreglar aparells espatllats. Està convençut que cal aprofitar el temps perquè, tard o d’hora, algú ens prohibirà pensar. No és aficionat al futbol, ni creu que el Barça ens hagi de redimir de res. I que si no haguéssim d’estar sempre teixint el que altres desfan, podríem tenir més temps per fer de Catalunya un lloc més evolucionat. Com succeeix als països normals.
14/03/2020

Xerrar de la pandèmia? Millor fem altres coses

29/02/2020

Enemic de la mala gent i de la justícia corrupta

15/02/2020

Jo també soc l’Anna Erra. I ni em disculpo ni me’n desdic

01/02/2020

Quan la JEC té raó

18/01/2020

Més precisió i gosadia periodístiques

04/01/2020

​La decisió de la JEC, un bé de Déu

21/12/2019

​La davallada de Catalunya i la falta de coratge

07/12/2019

El cofoisme també té un final

02/12/2019

Informació local: emplenar el forat amb el farcit necessari

30/11/2019

Gerro xinès o cubell d’escombraries?

Participació