Espanya sense solució

«L’única solució que a Espanya sempre ha pogut sumar prou força ha estat l’acord contra els apòstates nacionals. Però potser ara ni això no els servirà»

per Vicent Sanchis , 25 de gener de 2016 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 25 de gener de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
“España en serio”, proclamava amb diverses versions lingüístiques i territorials el PP en les darreres eleccions. L’España en serio –venien a dir– som nosaltres”. La serietat d’Espanya fa riure. Com ha de ser seriosa una Espanya estèril, ineficaç, rabiosa i sectària? L’Espanya del PP només compta amb ell. Pura exclusió. Durant quatre anys la serietat del Partit Popular ha consistit a esclafar els altres i perpetrar un projecte polític venjatiu, radical i impotent per resoldre els grans problemes de l’Estat. Més que resoldre’ls, Rajoy els ha multiplicats. Amb arrogància i prepotència, malgrat el caràcter conciliador i bonàs que el líder popular insinua en privat. El PP no és Mariano Rajoy, és Soraya Sáenz de Santamaría. Estat en estat pur.

Per això ara el Partit Popular no troba ningú que l’acompanyi. Només Ciutadans, la crossa més servil que ha donat la política espanyola en les darreres dècades, amb vocació immadura de succeir-lo. Però PP i Ciutadans no sumen ni dos dígits.


Si el PP i Ciutadans no són la solució, per falta de gruix que no de ganes, què més els queda? Pedro Sánchez i Pablo Iglesias. Pedro i Pablo. Aigua i oli. El PSOE només ha estat capaç de convèncer els fidels, la parròquia, que són alguns però no prou. Podemos ha irromput amb força, però escassa. A més, ha articulat el discurs sobre l’anatema que més por fa a la majoria dels espanyols: Espanya només és una si és capaç de convèncer els discrepants. Vèncer i no convèncer ha estat la raó història de la nació que se sent la més vella del món. La tropa d’Iglesias no només fa por a l’empresa, la banca, Europa i els espanyols més sensats, sinó també a les essències d’una pàtria que no admet la contestació i que s’ha fet a còpia d’esventrar-la. Pedro i Pablo són rivals. Podemos ha nascut i ha crescut més contra el PSOE que contra el PP. Més per suplir les mancances socialistes que per combatre les calamitats populars. Ara s’han d’entendre?

A més, si Pedro Sánchez vol ser president, ha de sumar no només Podemos, sinó també el PNB i Izquierda Unida. Encara amb tanta tropa fa curt, i necessitaria un diputat més, potser de Coalició Canària. I segons com, la complicitat de Convergència o Esquerra. Tant d’equilibri portava divendres el diari més llegit per l’artilleria progressista espanyola a proclamar: “Sánchez no pot pretendre en cap cas governar en solitari amb tot just 90 diputats –el pitjor resultat de la història d’un candidat socialista– i encara menys si per fer-ho necessita el suport explícit o implícit dels qui centren els objectius a separar Catalunya d’Espanya”. Això deia el catecisme del progrés. Perquè a Espanya hi ha més “progrés” contra “el pacte de progrés” que a favor.


És cert, a més, que Pedro Sánchez encara no ha concretat quin projecte de govern té. Les dificultats del pacte entre el PSOE i Podemos arribaran de debò quan comencen a donar força a un programa que espanta el sistema econòmic i financer espanyol abans de presentar-se.

Però ni tan sols aquest obstacle és el pitjor. Allò que converteix la situació postelectoral espanyola en un purgatori és la cultura. Més aviat, la falta de cultura. A Espanya el pacte, la coalició, entre partits, és un estrangerisme. Acostumats com estan a imposar-se, a no cedir, a esclafar-se tots contra tots, ningú sap prestar als altres l’atenció i el respecte necessaris per formar aliances. Més enllà de la santa aliança patriòtica, que sempre té prou partidaris, però que encara trigarà a consolidar-se. Just el temps que l’independentisme català trigui a demostrar que va “en serio”. Més “en serio” que l’Espanya del PP.


L’única solució que a Espanya sempre ha pogut sumar prou força ha estat l’acord contra els apòstates nacionals. Però potser ara ni això no els servirà.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Vicent Sanchis
Nascut a València el 1961 fa quasi quatre dècades que es dedica al periodisme. Ha estat director de les revistes El Temps i Setze i dels diaris El Observador i Avui, aquest darrer durant dotze anys. Ara fa classes de periodisme a Blanquerna i col·labora en diversos mitjans com a articulista i contertulià. Ha fet també televisió quan l'han deixat –referència explícita a Sandro Rosell- i ha guanyat els premis d'assaig Joan Fuster i Carles Rahola. Aspira a viure una miqueta més per guanyar-ne algun altre...
29/01/2017

Un problema de temps

22/01/2017

La traca

15/01/2017

Quant treball destruït?

08/01/2017

​La pasqua militar

01/01/2017

Permetrà Rajoy el referèndum?

25/12/2016

Evitar frustracions

18/12/2016

Els funcionaris, els mossos, la gent

11/12/2016

Només es mou una part

04/12/2016

República andalusa

27/11/2016

Per què «comandante» i no dictador?

Participació