Fent amics a Madrid

«La gràcia és que el punt de fricció, la línia vermella, com els agrada de dir, és Catalunya»

per Patrícia Gabancho , 23 de gener de 2016 a les 00:05 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 23 de gener de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Veus apocal·líptiques han ressonat arran de la retirada de la Generalitat de la majoria dels processos judicials en què estava personada. Vaig sentir gent perfectament progressista afirmar que el govern no defensava els ciutadans, que camparia el desordre, que això duia al caos. No n’hi ha per tant: no només és difícil que s’arribi a condemnar algú pels aldarulls, havent-hi tan poca prova, sinó que els processos continuen endavant via fiscalia perquè no s’han canviat les lleis. El que em sorprèn no és tant la reacció, sinó que donen per fet que els pactes no tenen costos. És obvi que CDC no se n’hagués retirat, però ha pactat –en comandita—amb la CUP, que és obvi que no hagués fet cap denúncia sobre la violència al carrer (perquè va ser violència). El punt mig del camí, que és el que defineix un pacte, està en aquesta retirada. Si els pactes taquen, si modifiquen, si es paguen, és la ciutadania la que ha de jutjar l’abast de la contaminació.

Ara anem a Madrid, perquè precisament s’està intentant fer un govern pactat sense pactar. Accepta la meva proposta i acordarem, que jo no em penso bellugar. I així van. La gràcia és que el punt de fricció, la línia vermella, com els agrada de dir, és Catalunya (si no comptem les macbethianes maniobres de poder internes d’alguns partits). El referendum és una pedra en totes les sabates i ara van els bascos, i quan tothom creia que només demanarien deixar intocat el concert, demanen dret a decidir. Ja intenten les Colaus i les Oltres que el referèndum no sigui determinant, però per Pablo Iglesias és molt incòmode debutar a les Corts incomplint promeses centrals. Deien que els catalans estaríem fora de joc? Doncs dues tasses.


És difícil fer vaticinis perquè a Madrid hi ha nervis. També perquè els catalans, in extremis, van resoldre el problema que ells tenen entre mans. El govern que divendres va proposar Pablo Iglesias no és pas fàcil d’assumir pels barons i les baronesses del PSOE. Ara bé: ni Sánchez ni Iglesias han parlat de referèndum. Els catalans continuem fent nosa, tan bé que s’entendrien sense això.  

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Patrícia Gabancho
Com que va néixer a Buenos Aires, no té problemes per xerrar. Com que viu a Catalunya, sap que Catalunya és el problema. Li agrada opinar des que tenia 5 anys. Per això fa tertúlies, conferències, xerrades, comentaris, sobretaules, simposis, llibres i articles com ara aquest.
09/11/2017

Desordre i ineficàcia

26/10/2017

Que diu que què, president?

12/10/2017

Mai tan difícil

28/09/2017

Trampes i capital

14/09/2017

Incomoditats

31/08/2017

Mentides a dojo

17/08/2017

Barcelona i el «factor ciutat»

03/08/2017

Olímpics jocs

20/07/2017

Qui construeix què

06/07/2017

El que no han dit els tres tenors

Participació