La «raza» i la censura

«Hi ha idees, proclames i panegírics que cap televisió pública hauria de permetre's propagar en horari de màxima audiència»

per Esteve Plantada , 23 de gener de 2016 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 23 de gener de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Dilluns 18 de gener, la televisió pública de l'estat espanyol emet Raza en horari de prime time. La millor franja del dia per mostrar una obra ideada i escrita gràcies al "talent" del generalísimo Francisco Franco, que a banda de ser un dictador sense escrúpols es veu que també tenia vel·leïtats creatives. Per fortuna del bon gust, Franco es va allunyar del cinema i de la literatura de la mateixa manera que Hitler va abandonar la pintura. Deixant de banda l'interès històric que podria tenir l'exhibició de l'obra, el fet és prou simptomàtic d'un model de televisió i d'un model d'estat.

Res no pot justificar l'exhibició de pamflets d'aquesta mena, i menys que una televisió pública en faci una difusió irresponsable. Aquella Raza produeix una vergonya aliena propera a l'angúnia. Artísticament és un despropòsit de mal gust, una producció pròpia del pitjor teatre de barri. Però la baixesa artística és el de menys: veure-la és adonar-se de les rampoines morals que van mantenir quaranta anys de dictadura, que ja és dir. I adonar-se que hi ha idees, proclames i panegírics que cap mitjà de comunicació de l'estat hauria de permetre's propagar com si la cosa fos normal.


L'endemà, dimarts, 19 de gener, la televisió pública catalana emet La cançó censurada en prime time, un excel·lent documental de Lluís Danés que explica com es van censurar, entre el 1962 i el 1977, més de 400 cançons escrites en català. Memòria necessària, treball ben fet, qualitat, discurs i responsabilitat. Un cop més, una perspectiva acurada sobre uns fets que una televisió de servei públic ha de posar en aquest horari, el de màxima audiència, sempre que sigui possible. El fet és prou simptomàtic d'un model de televisió i d'un model d'estat.
 

Per un moment, imaginem que després d'unes lamentables declaracions sobre Carles Rahola –afusellat vilment pel franquisme–, en ple clam reivindicatiu del poble català, amb un president electe que no rep les trucades que ha de rebre, des d'un estat on hi ha qui demana intervencions militars que troben a faltar el "règim", imaginem que una cadena emet Raza i una altra La cançó censurada. Dues televisions i dos models d'entendre la història, la gent i la vida. La conclusió fa tant de mal, que més valdria no saber-la.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Esteve Plantada
Cap de Cultura de NacióDigital
Ha estat director de la revista The Barcelona Review, crític literari a l'Avui i articulista a diferents diaris i mitjans de comunicació. Col·labora en mitjans com El Temps, La Xarxa o el programa Àrtic de Betevé. A Twitter: @eplantada
26/07/2018

Casado i el pitjor del PP

16/07/2018

Els presos reclamen més que gestos

09/07/2018

El diàleg només és el mitjà

05/07/2018

Setge al feixisme

28/06/2018

Els volem a casa

25/06/2018

Dialogar des de la renúncia?

20/06/2018

Què tenim per negociar?

14/06/2018

La negociació comença amb l'alliberament

07/06/2018

Decideixi's, senyor Sánchez

30/05/2018

La ferida que no tanca

Participació