La nova política era això

«#Tenimveupròpia, deien després de diluir-se al grup parlamentari de Podemos. Nova política tampoc no és prendre el pèl»

per Maria Vila Redon , 22 de gener de 2016 a les 00:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 22 de gener de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Fa tres anys, just quan l’independentisme tocava al cel amb l’esclat de la mal anomenada revolució dels somriures, un vell amic mig valencià mig mallorquí –i una mica sonat- em va dir que tard o d’hora els principatins acabaríem envejant el País Valencià. Els arguments que em va donar aleshores potser no tenen res a veure amb el que ha passat aquesta setmana, però vaig pensar molt en ell arran de l’espectacle que van oferir Podemos i les seves suposades confluències amb el tema del grup parlamentari. Mentre En Comú Podem se supeditava a Podemos, Compromís es mantenia ferm al seu programa i registrava un grup propi amb la intenció de consultar-ho amb les bases després de l’esperable rebuig de la mesa.

El grup parlamentari propi va ser un tema central en la campanya electoral d’En Comú Podem. Mig per pescar vot independentista, mig per intentar marcar distància amb l’època d’un PSC que callava al Congrés mentre el PSOE “se cepillaba el estatut antes de que entrara en comisión”. El mantra del grup propi va començar aleshores, i des d’aleshores tothom ha assumit –més o menys absurdament- que és la millor manera de no supeditar-se a ningú.


I ells hi insistien. “Serem el primer grup català al congrés”, deien tot cofois la nit electoral. Sabien que això no depenia d’ells, i menys encara amb els resultats que ja van quedar dibuixats aquella mateixa nit. També saben que el referèndum pactat és impossible, però aniran allargant el relat fins on es pugui, “el règim ens odia perquè som una amenaça per als del búnquer”, i si queden fora d’un pacte de govern sempre podran dir que això seu és coherència, perquè ells mai no voldrien formar part d’un projecte que nega el dret a l’autodeterminació dels pobles. Fins que els hi vulguin, i aleshores el referèndum no serà tan important.

I tot serà nova política. Una nova política tan vella com dir que no tens grups separats però que ets el primer grup parlamentari “plurinacional i confederal”, que és com quan el PSOE parla del seu “comitè federal” o la Constitució reconeix “les nacionalitats”. Una nova política tan vella com vendre un fracàs (i un engany) com una victòria. Una nova política tan vella com els que surten la nit electoral a dir que estan contentíssims dels seus resultats encara que hagin perdut milers de vots. #Tenimveupròpia, deien després de diluir-se al grup parlamentari de Podemos. Nova política tampoc no és prendre el pèl a la gent tan descaradament. Que la pastanaga canviï de bàndol.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Maria Vila Redon
Advocada. Escric i xerro on em deixen, i com a bona catalana faig coses. Em molesta especialment que les circumstàncies m'obliguin a defensar posicionaments que en una situació de normalitat no defensaria, però suposo que ja es tracta d'això. Viure és prendre partit, i a vegades m'espanto si veig que em modero.
30/03/2020

«Covid-19 i autoritarisme»

16/03/2020

El virus en un país federal

02/03/2020

Crònica d’una tarda de dilluns qualsevol a Dresden

17/02/2020

El castellà, per a les coses importants

03/02/2020

Encara es pot tocar més fons

20/01/2020

El martirologi del president Torra

06/01/2020

El diàleg de l’statu quo

23/12/2019

Convergents

09/12/2019

Rosalía, «gimme more»

25/11/2019

Qüestions de fe

Participació