Feien articles

«Em pregunto què pensaran els independentistes que efectivament van votar En Comú Podem en adonar-se’n que no se n’han sortit ni en allò aparentment irrellevant»

per Carles Foguet , 21 de gener de 2016 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 21 de gener de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La mateixa nit del 20 de desembre, Xavier Domènech cridava, eufòric, en una Estació del Nord plena com un ou i davant la mirada atenta d’Ada Colau que “feien articles on deien que això [tenir grup parlamentari propi] és impossible”. I és cert, aquests articles, es feien. I seguia: “Ara no només tenim grup parlamentari propi, sinó que som el grup parlamentari català més gran al Congrés dels Diputats”. I això, de cert, ara sabem que no en tenia res. Un mes just després d’aquella celebració, s’han girat les tornes: els articulistes tenien raó i la promesa que En Comú Podem va fer en campanya era impossible.

Vist en perspectiva, es pot ser una mica comprensiu amb la reacció irada de Domènech en la nit electoral: a mesura que es consolidava la confluència d’esquerres apadrinada per Podem durant la campanya, alguns mitjans i opinadors van dirigir els seus canons mediàtics per torpedinar-la a la línia de flotació. I el grup propi era un blanc perfecte per, agafant la part pel tot, negar la seva aposta pel dret a decidir. Sí, es feien articles. I alguns, fins i tot, a la premsa amiga.


Però no només es feien articles. També es feien entrevistes, com aquesta a Carolina Bescansa en què afirmava, literalment, que “és impossible que [En Marea] tingui grup parlamentari”. Per tant, una de dues: o a En Comú Podem ja sabien que era impossible o no ho sabien. I cap opció els deixaria en massa bon lloc, ni durant la campanya ni ara mateix. Compromís, per exemple, s’ha desmarcat de la resta de forces de les confluències i ha decidit plantejar una batalla que saben perduda d’entrada i a hores d'ara valora, arribat el moment, consultar la seva militància sobre la possibilitat d’integrar-se al grup de Podemos o bé quedar-se al grup mixt. Cap de les dues iniciatives és irrellevant: amb la primera, fan visible la seva autonomia real i, amb la segona, admetrien davant de les bases que desconeixien aquest desenllaç traslladant-los el poder de decidir. En Comú Podem no ha fet ni una cosa ni l’altra i s’ha conformat amb una posició que no s’allunya gaire de la que ja gaudia ICV dins del grup de la Izquierda Plural.

El problema per En Comú Podem és que ha picat de morros amb l’aparent impossibilitat de gestionar la plurinacionalitat. O, almenys, la plurinacionalitat tal com ells van dir que l’entenien. Per manca de voluntat, en el cas de l’estat espanyol i els seus guardians (ERC tampoc farà grup amb Bildu i IU, contra el parer dels lletrats), i per incapacitat en el cas d’un Podemos superat per les circumstàncies. Si el que havien de ser quatre grups diferenciats s’han convertit, a la primera de canvi, en un “grup confederal d’organització plurinacional”; en què pot convertir-se un referèndum sobre la independència promès (aquí i arreu) en campanya quan es posi sobre la taula en les negociacions que han de venir? De moment, ja ni tan sols és una línia vermella.


Altres també vam fer articles, val a dir. On suggeríem que els independentistes podien plantejar-se votar l’aposta catalana de Podemos a les eleccions espanyoles. Em pregunto què pensaran els independentistes que efectivament van votar En Comú Podem en adonar-se’n que no se n’han sortit ni en allò aparentment irrellevant. Però, encara més important, què pensaran aquells votants d’En Comú Podem que no són independentistes en veure que l’estat espanyol no està disposat a cedir ni un mil·límetre ni tan sols en allò aparentment irrellevant.

Potser al final resulta que no és qüestió d’escollir una eina més o menys adequada. Sinó que el problema és irresoluble i va sent hora de deixar-lo com un cas perdut.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Carles Foguet
Carles A. Foguet (Olesa de Montserrat, 1979). Politòleg treballant per l’enemic. Molt més fan de politics que de policies*, hi veig tàctiques allà on ens volen fer veure estratègies. Em costa més canviar de tema que d’opinió però, per educació, el primer passa més sovint. Sóc un oxímoron: escolto punk i em poso Nenuco. A Twitter: @hooligags.

* Llegir-ho en anglès, en català no sóc fan de cap dels dos.
12/05/2016

Policies contra la policia

28/04/2016

Una merda de país

14/04/2016

Tot el mal ja estava fet

31/03/2016

101 dies

17/03/2016

Una dosi de realisme

03/03/2016

El problema no és Blanquerna, és el «Llibre de les Bèsties»

18/02/2016

No facis cas d'aquesta columna

04/02/2016

Comentari de text (sobre «diecisiete tipos»)

21/01/2016

Feien articles

07/01/2016

Els límits de l’assemblearisme

Participació