Senyor Duran, gràcies pels serveis prestats

«La llàstima és que el divorci d’Unió i Convergència, pocs dies després de les eleccions municipals del maig, van sacrificar unes sigles històriques»

per Laura Pinyol , 19 de gener de 2016 a les 00:03 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 19 de gener de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Si no us ho sembla d’entrada, avanço esdeveniments. El titular és ironia pura. Aquest dissabte, Duran i Lleida va decidir abandonar la primera fila de la política i deixar la presidència d’Unió Democràtica de Catalunya després de trenta cinc anys de ser-ne el president (exceptuant el bienni 1382-1984) i d’encadenar càrrecs públics i institucionals des que l’any 1979 debutà com a regidor. Una vida sencera dedicada a l’exercici de la política professional. Una vida sencera amollant-se un partit a mida, amb personalitats afins que trobaven recompensa prompte a les institucions, amb la representativitat –sobrevalorada- que li donava l’acord de coalició amb CDC del 25%.

Duran no abandona la política com hauria somiat fer-ho, ben probablement. Per algú amb alta ambició política, que havia albirat ser ministre d’exteriors en diferents governs, avalat pel seu paper de president de la comissió d’exteriors del Congrés. Per qui havia somiat ser el successor de Jordi Pujol i ser-ne el delfí a la Presidència de la Generalitat, i perdé la cursa davant Artur Mas. Per aquell qui ha estat la veu lobbística dels poders socioeconòmics als passadissos de Madrid. Plegar després de perdre dues eleccions consecutives, en menys de tres mesos, no és el millor llegat.


Com tampoc és el millor herència la que deixa el seu pas dilatat i sostingut en la trajectòria d’Unió. 16 milions de deute reconegut, casos de corrupció sentenciats per finançament il·legal –cas Pallerols- i pèrdua de representativitat. La dimissió de Duran i la situació extraparlamentària d’Unió certifica la dissolució, ara per ara, d’un espai del catalanisme moderat. El creixement del sobiranisme ha anat bellugant la centralitat política –tots els partits catalans n’han sortit esquitxats- i aquest espai, que  personificava Duran i UCD, ha acabat arraconat a l’extraradi.

Al meu entendre, tanmateix, Unió també ha arrossegat un problema de credibilitat. Duran ha aparegut, aquests últims anys, com el contrapunt a la figura del president Mas, mitificada pels anhels de molts votants convergents que s’han deixat il·lusionar i convèncer per la determinació del seu líder. La veu sempre disposada a posar-lo en dubte. Qui havia estat el polític més ben valorat de l’Estat, va començar a aparèixer com el rondinaire en cap, disposat a matisar, contradir, ridiculitzar, cada una de les accions polítiques que emprenien els seus socis de coalició. Va quedar, sobretot, identificat com a portaveu d’aquella selecta minoria del Pont Aeri que l’esperonaven a fer sentir els seus temors, les seves reserves i les seves contrarietats. Una minoria selecte. Però minoria.


La setmana passada, quan l’escenari polític encara havia d’exhibir el darrer gir de malabarisme, insospitat, Duran i UDC podien explorar la possibilitat que una segona volta del 27-S al març els donés la raó en allò de la “tercera via”, la negociació amb l’Estat, un nou estatus dins l’autonomisme de Catalunya. Però la precipitació dels esdeveniments i la sortida a l’atzucac per la investidura, el nou president i el nou govern, van avortar aquesta possibilitat. Mas, en una cabriola política d’alt voltatge, s’aparta i cedeix, i el procés continua. Fi de la partida per Unió.

Sorprèn les poques reaccions sentides a l’anunci de Duran en el consell nacional. Una reacció per Twitter de Pedro Sánchez, una reacció de García Albiol lamentant una nova víctima del Procés. Si no fos per l’editorial d’ahir d’El Pais ("Gracias, Duran Lleida") on advoca l’idea que la seva renúncia és una pèrdua de la moderació i el diàleg i culpa l’aventura independentista de Mas –com si això hagués estat cosa d’un sol home- i l’immobilisme de Rajoy de la seva irrellevància política. Potser sí que serveix com a metàfora.


La llàstima és que el divorci d’Unió i Convergència, pocs dies després de les eleccions municipals del maig, van sacrificar unes sigles històriques i la memòria digne de personatges polítics cabdals com Manuel Carrasco i Formiguera o Miquel Coll i Alentorn. Un divorci que va precedir l’escissió de Demòcrates de Catalunya que, al poc de constituir-se, ja era la quarta força municipalista per davant d’UCD i tenia més militants que l’antiga matriu.

Potser aniran venint els agraïments de les institucions de l’Estat, però veient com escassen darrerament les mostres de cortesia institucional, no cal esperar-ne massa més. L’inquilí del Palace tindrà maneres de cobrar-se els serveis prestats. Ja veurem quines portes giratòries s’obren i quines es tanquen. Potser opta per exercir d’advocat. Més d’estranyar seria que volgués exercir de professor: el “de què viuria?” que va proferir en una entrevista amb Mònica Terribas, assegurant que no en tindria prou per viure, ho fan difícil d’imaginar. I per Unió, un últim cartutx: demostrar si, més enllà de Duran, el projecte polític té cap viabilitat.
 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Laura Pinyol
Laura Pinyol (Terrassa, 1979), periodista. Col·labora en diversos mitjans, com la revista Vallesos, l'Ara Criatures o el Descobrir, i dirigeix una agència de comunicació. A can Twitter piula des de @laurapinyol.
22/03/2020

Quedem-nos a casa. Encara que sigui difícil

08/03/2020

​De les àvies, la revolta

23/02/2020

​Del «sit and talk» a la negociació

09/02/2020

...potser sí que està una mica preocupat, el rei

26/01/2020

522 morts en silenci

12/01/2020

Blanquejant la teocràcia

29/12/2019

Per un 2020 de bones notícies

15/12/2019

​Ni de nens, ni de nenes

01/12/2019

Reconèixer el conflicte

17/11/2019

Qui paga el preu d’unes terceres eleccions?

Participació