Esplèndida pluralitat

«Hem tendit darrerament a sacralitzar el concepte del pacte polític»

per Manel Lucas , 16 de gener de 2016 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 16 de gener de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Hem tendit darrerament a sacralitzar el concepte del pacte polític. I de debò que és una fórmula convenient, a vegades imprescindible per avançar. Però no tots els pactes són possibles, ni realistes, ni necessàriament bons per als ciutadans implicats. Anant a l’extrem i a una referència històrica, no crec que els polonesos trobessin convenient el pacte Hitler-Stalin de 1939. Afortunadament, no som en aquells temps, i vull parlar de pactes estrictament democràtics.

Els últims mesos a Catalunya s’ha estès la idea que els partits havien de renunciar als seus principis ideològics en bé del procés independentista. Això exigia que un partit liberal, un de socialdemòcrata i un d’anticapitalista es posessin d’acord. Vist amb distància, sembla complicat, i així ha estat. A tots ells sembla que els uneix el destí final –no pas el dia després d’aquest destí -, però fins arribar-hi, hi ha un munt de decisions que afecten la gestió diària de les necessitats de la ciutadania, el seu benestar, la seva supervivència, fins i tot. En totes aquestes qüestions. els partits tenen visions diferents i sovint contraposades; per això existeixen. I difícilment es podran passar per alt aquestes visions en els pròxims 18 mesos. Què passarà si el conseller d’Interior, posem per cas, pren una decisió que indigna la CUP i complau el PP? No és descartable. Què exigeix el pacte per al procés? Què voldran els fidels de la CUP que faci el seu partit? I els del PP?


A Espanya, Mariano Rajoy pressiona el PSOE per signar un pacte. També es tracta que els partits –especialment els socialistes, em temo- es mengin la seva ideologia pel bé d’un acord que preservi la unitat nacional i l’establishment (el que alguns en diuen “la casta”). Pedro Sánchez s’hi resisteix, potser per conservar la ideologia, potser per no veure’s engolit i passar a la història com el líder que va agenollar-se davant de la dreta. Convé aquest pacte? Convé al PP, i potser també a Ciutadans, que hi serien al mig. A mig termini, potser convé a Podem, perquè quedaria com a únic referent de l’esquerra realment existent. Però als socialistes, ho dubto. I als espanyols, tampoc.

El panorama polític del país, de l’Estat i fins i tot de la capital –Barcelona- és complicat. Vivim en la transició entre uns partits de tota la vida que encara no es poden enterrar, i uns de nous que fan les primeres passes amb força però no prou. I la tendència primera és demanar-los que pactin, i pensar que els qui no volen són simplement egoistes o cecs. Però valdria la pena adonar-se que els partits representen agendes diferents, i que quadrar-les no sempre és possible. O convenient. Són els riscos de l’esplèndida pluralitat, que, aquesta sí, hem de preservar pel damunt de tot.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Manel Lucas
Periodista i guionista. Va néixer a Barcelona l’any 1963. Llicenciat en Periodisme i Història. Ha estat molts anys dedicat a la informació política, i ara en fa uns quants que va començar a parodiar-la a programes com Minoria Absoluta o Polònia. Ha treballat a diferents mitjans de comunicació, i ha escrit llibres com ERC: La llarga marxa o Sóc perico, i què!.
26/03/2020

Elogi de la prudència

12/03/2020

«Soc apolític»

27/02/2020

L'article 47

13/02/2020

​Infodèmia

30/01/2020

L'hora dels adéus

16/01/2020

Carta col·lectiva «reloaded»

02/01/2020

Bajanades de risc

19/12/2019

«Los que nunca opinan» en deia Candel

05/12/2019

De l'extrema dreta se'n surt

21/11/2019

La Misericòrdia i la politiqueria

Participació