Mas, problema o solució?

«Mas s'havia convertit en una obsessió per a l'esquerra més correguda cap a l'extrem a Catalunya i per a tothom a Madrid. I a Espanya. Mai un polític català havia estat tan odiat i tan atacat»

per Vicent Sanchis , 11 de gener de 2016 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 11 de gener de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Durant mesos -anys, ai!- Artur Mas ha estat alhora problema i solució. Problema per als qui pensaven que el president retallava la possibilitat d' “eixamplar la independència cap a l'esquerra”. Solució per als qui afirmaven que precisament la independència només seria possible si mantenia convençuts els sectors “de centre o de dreta”. Una agra disputa que s'havia acabat convertint en una obsessió.

Efectivament, aquesta era la paraula. Mas s'havia convertit en una obsessió per a l'esquerra més correguda cap a l'extrem a Catalunya i per a tothom a Madrid. I a Espanya. Mai un polític català havia estat tan odiat i tan atacat. El fet que precisament a la capital de l'Estat els poders fàctics i els evidents el consideressin com el gran responsable del “desafiament separatista” avalava la posició dels qui el defensaven a Catalunya.


Tot això s'ha acabat. La dimissió d'Artur Mas resol el problema de l'“esquerra”, manté -ho vulguin o no- el que rosega Espanya i ha pretès evitar el que se'n podria derivar entre els més prudents, tebis o porucs.

Mas se'n va però hi és. Es manté al davant de Convergència Democràtica, que ho necessitava. El seu partit ha patit en els darrers anys un desgast que només potser el seu carisma ha pogut evitar que desemboqués en catàstrofe. Per si la intenció no quedava clara, el mateix Mas ha rectificat el seu compromís de no presentar-se mai més a eleccions, del qual diu sentir-se “alliberat”.


La jugada sembla perfecta. La carambola, intel·ligent, com totes les de Mas, ni que hagi estat forçada i no volguda. Artur Mas deixa de ser un problema per a l'“esquerra” -almenys per a la més sincera-, es manté com un maldecap a Espanya i com a solució per als qui se senten més tranquils amb la seguretat que els inspira.

I el procés aguanta i avança. El bec de la darrera oca no ha obligat el jugador a retrocedir fins a l'anterior. Lloats siguin els déus que han donat als catalans, no només la intransigència espanyola per mantenir-se vius, sinó també uns daus encantats.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Vicent Sanchis
Nascut a València el 1961 fa quasi quatre dècades que es dedica al periodisme. Ha estat director de les revistes El Temps i Setze i dels diaris El Observador i Avui, aquest darrer durant dotze anys. Ara fa classes de periodisme a Blanquerna i col·labora en diversos mitjans com a articulista i contertulià. Ha fet també televisió quan l'han deixat –referència explícita a Sandro Rosell- i ha guanyat els premis d'assaig Joan Fuster i Carles Rahola. Aspira a viure una miqueta més per guanyar-ne algun altre...
29/01/2017

Un problema de temps

22/01/2017

La traca

15/01/2017

Quant treball destruït?

08/01/2017

​La pasqua militar

01/01/2017

Permetrà Rajoy el referèndum?

25/12/2016

Evitar frustracions

18/12/2016

Els funcionaris, els mossos, la gent

11/12/2016

Només es mou una part

04/12/2016

República andalusa

27/11/2016

Per què «comandante» i no dictador?

Participació