L'independentisme no guanyarà humiliant

«El nou clima de tranquil·litat no pot fer que l'independentisme perdi de vista l'amarga lliçó rebuda els darrers tres mesos d'incertesa»

per Arturo Puente , 11 de gener de 2016 a les 00:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 11 de gener de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Dissabte al matí tot estava perdut. Si Mas ho deixava, tal com reclamava la CUP, el vot dretà i d'ordre abandonava l'independentisme i amb ell tota possibilitat de victòria. Si Mas no ho deixava, la CUP, reglament del Parlament en mà, imposava unes eleccions al març on l'unionisme s'hagués fet fort gràcies als blocs dels Comuns i Ciutadans. Dissabte al matí l'independentisme no tenia sortida, però diumenge a la nit Carles Puigdemont era investit i els somriures congelats del dia anterior van tornar a lluir com si acabessin de despertar d'un malson.

El nou clima de tranquil·litat no pot fer que l'independentisme perdi de vista l'amarga lliçó rebuda els darrers tres mesos d'incertesa. La majoria independentista és discutida i discutible, obliga a molts dels seus agents a renúncies que freguen l'intolerable i té importants riscos de caure a la que es posin les urnes de nou. No serveix de res seguir amagant-se entre els globus i les ampolles de la nit del 27-S: l'independentisme no va ser capaç de superar el 50% de vots. Té una majoria potencial, però de moment no en té una de real.


La gran tasca que l'independentisme té davant seu durant els pròxims 18 mesos és convèncer a molta més gent de la que va convèncer el 27-S. Un pacte entre JxS i la CUP n'era condició d'entrada. Però la lletra de l'acord signat sembla redactada mirant més al període que es deixa enrere que no el projecte que l'independentisme ha de començar amb el nou Govern.

Fer baixar el cap a la CUP, cobrar tots els errors comesos durant la negociació i mostrar que la dreta independentista saliva humiliant a la seva esquerra és just el contrari a convèncer i guanyar majories.


"Fer la revolució abans de guanyar la guerra", la suada idea que durant els últims mesos tant se li ha imputat a la CUP, és exactament el que ha volgut fer CDC en aquesta negociació i amb aquest pacte. Podria ser necessària la seva utilitat per no desmoralitzar al votant de dretes, com diuen, però l'independentisme no està per conservar la quasimajoria que té. Ha de sortir a buscar nous vots i convertir l'actual majoria en una de veritat.

Per saber com fer-ho cal mirar on són les fronteres de l'independentisme. No són fronteres aquells que estan en contra del dret a decidir, aquells que consideren que a Catalunya no hi ha un poble madur o legitimat per regir el seu propi destí o els que usen com a pretext el monopoli de la força d'un Estat constituït per dir que "és impossible". Amb aquests, el projecte independentista s'hi haurà de confrontar amb aliats no necessàriament independentistes. Com ho va fer posant urnes quan no es podia o quan va sortir al carrer a cridar "Som una nació, nosaltres decidim" quan totes les portes per millorar el seu autogovern semblaven tancar-se.


Però sí que són frontera aquells que consideren que Catalunya ha de tenir un encaix a l'Estat espanyol basat en la seva decisió, encara que no apostin d'entrada per la independència; els que prioritzen la lluita social a la nacional sense desmerèixer la segona o els que entenen que hi ha una revolució democràtica per fer i que Catalunya és el lloc on pot fer-se. Amb aquests, l'independentisme ha de teixir objectius mutus, diàleg i acords, i això requerirà cessions en alguns moments. El pacte de la CUP no és un bon precedent si l'independentisme considera que imposar una determinada visió unívoca del procés, com fan les clàusules de l'acord, és una victòria.

La legislatura que aquest dilluns comença Carles Puigdemont a espatlles d'una majoria transversal -que va de Demòcrates de Catalunya a Endavant- obliga a entendre les debilitats d'un moviment que ha estat a punt de no ser, però també l'enorme ventall d'aspiracions que l'han permès ser. Totes elles han de tenir cabuda en la nova etapa, i no només aquestes sinó bastants més, si no es vol que els somriures que s'han congelat momentàniament durant les darreres setmanes ho facin definitivament.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Arturo Puente
Comptem-ho per anys. Vaig néixer fa 27 a la frontera, la de Bascònia amb les terres castellanes, que en té mil. 23 anys després vaig arribar a Barcelona. Formo part de la Fundació Periodisme Plural des d'en fa dos, col·laboro amb eldiario.es, Gara, Diagonal i un altre seguit de projectes que no em paguen prou perquè posi aquí el seu nom. Aquí m'han demanat que escrigui la meva opinió, que suposo que és com el que faig a Twitter (@apuente) però una mica més llarg i sense fotos de gatets.
11/02/2018

L'independentisme després de la DUI

21/01/2018

La tarifació social de l'escola bressol val una legislatura

07/01/2018

L'anti-sobiranisme no és cap suflé

24/12/2017

Un nou independentisme urbà

10/12/2017

Carreró belga per a la justícia espanyola

26/11/2017

La nova asimetria inflexible d'Espanya

12/11/2017

El primer error de càlcul d'Iceta

29/10/2017

21 de desembre: eleccions legítimes

15/10/2017

Mentides pietoses sobre l'etapa que ve

01/10/2017

Violència contra Catalunya

Participació