Acord «in extremis». I a partir d’ara què i per a què?

«Finalment, un aspecte crític i imprescindible que fins ara s’ha fet poc: reflexionar i explicitar amb major profunditat en el “per a què” de la plena sobirania i independència»

per Josep M. Vilalta , 10 de gener de 2016 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 10 de gener de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
L’acord in extremis d’ahir ens corrobora un cop més que aquest procés és de tot menys previsible. Malgrat tot, segueixo pensant que la plena sobirania, si s’aconsegueix assolir, serà fruit d’un llarg procés en el temps, segurament anys, i per descomptat serà ple d’incerteses i dificultats.

En aquest context, voldria fer algunes reflexions mirant de prendre distància respecte al dia a dia tant frenètic com el d’ahir mateix. Algunes potser les trobareu òbvies, però al meu entendre són rellevants en el moment en el que estem.


D’una banda, és necessari recordar perquè som on som. Principalment perquè un Govern i un Estat, amb tints poc democràtics, es neguen sistemàticament a acceptar i afrontar l’evidència d’un problema polític majúscul (la realitat nacional catalana i el seu encaix a Espanya) i no permeten sota cap concepte la celebració d’un referèndum pactat sobre l’estatus polític de Catalunya, amb el fals pretext de la llei. El fet d’obviar sistemàticament i deliberadament un problema polític de grans dimensions per part del govern del PP i del president del govern és tant greu que vaticino que serà estudiat a les facultats com un cas extrem de frivolitat política a l’Europa contemporània. Els exemples d’acció política i de maduresa democràtica dels governs canadenc i britànic són autèntiques bufetades per al govern de Rajoy i els aparells de l’Estat espanyol.

En segon lloc, crec que cal desdramatitzar el moment en el que estem. Els mitjans, els aparells dels partits, els opinadors i twitaires de totes les ideologies i bàndols ens instal·len sovint en el soroll permanent, en el drama i fins i tot en la comèdia. No senyores i senyors: ni aquests dies s’acabava el procés, ni desapareix a Catalunya el sentiment sobiranista i els seus lideratges (Lúgubre final pontificava el titular d’una editorial d’un diari estatal), però tampoc fa quatre dies Catalunya era a tocar de la independència. Salvador Cardús ho escrivia amb encert fa uns dies quan deia que per fi el procés i el seu electorat han perdut la innocència. I que l’engrescament, l’entusiasme i l’estètica del somriure, deia, no són suficients davant un repte polític de primer ordre. 


Què hauria de fer el procés sobiranista a partir d’ara? Al meu entendre, centrar-se en tres aspectes, cap d’ells amb gens d’èpica però absolutament crucials si vol ser hegemònic i aconseguir tard o d’hora la plena sobirania. En primer lloc, recuperar la centralitat política. El  reclam de la sobirania i del dret a decidir forma ja part de la centralitat política i és amplíssimament assumit. Per tant, seguir reclamant amb tota la força i la radicalitat democràtica un referèndum d’independència que si és majoritàriament reclamat a Catalunya tard o d’hora arribarà. I si no arriba pot legitimar en el seu moment d’altres opcions, atenent sempre a l’escenari europeu i internacional que ens segueix observant de reüll. En segon lloc, seguir governant i desplegant les polítiques públiques que les demandes i necessitats ciutadanes exigeixen. Amb totes les dificultats pressupostàries i l’asfíxia financera de l’estat que no ho posen gens fàcil, però més enllà del debat sobiranista cal desplegar l’acció pública diària en àmbits com la sanitat, l’educació, els serveis socials i la lluita contra la pobresa, les infraestructures en el territori, el suport a l’economia productiva, la lluita contra la corrupció i el treball per a unes administracions més àgils i alhora més transparents, etc. Governar dia a dia també és decidir, també és demostrar les pròpies capacitats d’acció política i pública pel bé dels ciutadans.

Finalment, un aspecte crític i imprescindible que fins ara s’ha fet poc: reflexionar i explicitar amb major profunditat en el “per a què” de la plena sobirania i independència. No parlo d’eslògans electorals ni de frases boniques que han sovintejat. Parlo d’explicitar quin model de país, de societat, d’Estat volem. La resta de preguntes ens parlen de les eines per fer-ho (com, quan) però sincerament penso que ja no ens interessen i més aviat ens avorreixen. Els polítics i la societat organitzada han de poder parlar del model d’Estat i de societat que volen per a ells i pels seus fills. Si en voleu dir procés constituent em sembla bé. Sempre he mantingut que si el moviment sobiranista ho aconsegueix fer serà imparable. I crec també que aquesta reflexió i explicitació seria el millor camí que permetria l’altra condició indispensable: eixamplar la base sobiranista. Segurament no és èpic, probablement no serà ràpid. Però al meu entendre és el camí que, si s’enfila correctament,no té aturador. Més tenint en compte que, ara per ara, les alternatives que s’ofereixen des de l’Estat són, o bé inexistents, o bé gens engrescadores.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Josep M. Vilalta
Nascut a Barcelona el 1965, és un apassionat del món de les polítiques públiques des de ben jove. Professionalment en l’àmbit de l’educació, la política universitària i la gestió de la recerca, on ha exercit diverses responsabilitats a les universitats, a la Generalitat de Catalunya i també col·laborant amb organismes internacionals i d’altres països. Llibres, capítols de llibres i articles sobre aquests temes, alguns dels quals podeu trobar a www.jmvilalta.com. Col·labora habitualment als diaris Ara i La Vanguardia. Defensor de la democràcia i l’estat del benestar, segons ell les millors expressions de la nostra civilització que ara tenim en perill. Treballa sense descans i mira de generar complicitats arreu perquè l’educació, les universitats i la recerca siguin pilars del nou país. A Twitter: @JosepMVilalta.
24/07/2016

Menys soroll, més polítiques

10/07/2016

Un Estat col·lapsat

26/06/2016

Euskadi treballa en el bon camí

12/06/2016

33 casos innovadors per desfer tòpics

29/05/2016

Un dèficit polític que ens hauria de preocupar

15/05/2016

Diplomàcia cultural i acadèmica

29/04/2016

Volem països diferents (?)

17/04/2016

800 milions de persones

03/04/2016

Sense infància ni joventut no hi ha futur

21/03/2016

L’Agenda mundial (i catalana?) 2030

Participació