Els límits de l’assemblearisme

«Ara sembla que el problema és que tres mil persones prenguin decisions totes juntes sota la llum dels focus, quan l’autèntic problema hauria de ser que durant massa anys aquestes decisions les han pres un grapat d’homes a porta tancada»

per Carles Foguet , 7 de gener de 2016 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 7 de gener de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Els últims tres mesos, qui més qui menys s’ha atrevit a qüestionar l’assemblearisme com a mètode d’organització. Articulistes que en el millor dels casos no han posat un peu en una assemblea en la seva vida no han tingut cap problema en deslegitimar-les, temerosos que, com així ha estat, el resultat d’una d’elles impedís un govern que desitjaven i ja donaven per fet la mateixa nit del 27 de setembre. L’assemblea, si no serveix per a satisfer determinades expectatives, es converteix en poc més que una dèria de quatre pollosos. I invalidant l’assemblea com a eina per fer política, s’exclou aquests pollosos d’una política que es veu que només pot estar en mans d’uns pocs.

Benvinguts siguin, malgrat tot, a un debat que fa més de quaranta anys que dura en el si dels moviments socials. Un debat que, a diferència d’aquestes rebequeries interessades en què l’eina és bona o no en funció dels resultats que produeix, és honest. Enlloc de fixar-se en el ritme o l’eficàcia, l’autèntic debat sobre els límits de l’assemblearisme se centra en els biaixos participatius. I busca una resposta a una pregunta amb una gran càrrega de profunditat: es pot perseguir la igualtat a través d’una manera de fer política que no sigui igualitària?


Sorprenentment, o no, les mateixes veus no s’han qüestionat mai els límits de la política parlamentària tal i com l’hem coneguda fins ara. Malgrat que aquesta aquesta manera d’entendre la política -en mans dels partits, reclosa a les institucions, refrendada un cop cada quatre anys- és la que en part ens ha enfonsat en la crisi d’on fa anys que maldem per sortir. La tan blasmada vella política, a ulls d’alguns, no és tan dolenta quan se l’enfronta al mirall de l’anomenada nova política.

Però la vella política sent l’alè de la nova política al clatell per molt bons motius: ja no es podrà seguir fent política d’esquenes a la ciutadania mai més. Del vot dels ciutadans se n’ha exigit fins ara confiança cega que els seus representants han interpretat a benefici d’obra en una gran varietat de temes sobre els que és impossible exercir control. Un control que tampoc es pot tenir sobre qui seran aquests representants, escollits de manera opaca, i als que no es podrà premiar ni castigar amb un sistema que prima la lleialtat de partit per damunt de donar resposta a les necessitats dels electors. Uns representants electes convertits en classe, per damunt d’incòmodes diferències ideològiques, i disposats a disculpar-se comportaments socialment permiciosos com la corrupció que els diferencien, i allunyen, del conjunt de la ciutadania.


Ara sembla que el problema és que tres mil persones prenguin decisions totes juntes sota la llum dels focus, quan l’autèntic problema hauria de ser que durant massa anys aquestes decisions les han pres un grapat d’homes a porta tancada. El sociòleg alemany Robert Michels va retratar totes aquestes dinàmiques de la política partidista amb precisió i elegància amb la seva llei de ferro de l’oligarquia l’any 1911, on il·lustra el domini que històricament han exercit sobre les masses unes elits organitzades que s’alternen teatralment en el poder. Però cent anys després, encara hi ha qui ni ho veu ni s’ho qüestiona perquè, en realitat, no vol fer política en primera persona sinó que es conforma amb què qui la faci per ell no sigui un sociòpata o un delinqüent.

L’assemblearisme té límits, és clar. També els té el parlamentarisme. Simplement, cadascú ha de decidir quins li semblen més acceptables. Al cap i a la fi, com s’atribueix a Einstein, només dues coses són infinites: l’univers i l’estupidesa humana. I del primer, no n’estava segur del tot.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Carles Foguet
Carles A. Foguet (Olesa de Montserrat, 1979). Politòleg treballant per l’enemic. Molt més fan de politics que de policies*, hi veig tàctiques allà on ens volen fer veure estratègies. Em costa més canviar de tema que d’opinió però, per educació, el primer passa més sovint. Sóc un oxímoron: escolto punk i em poso Nenuco. A Twitter: @hooligags.

* Llegir-ho en anglès, en català no sóc fan de cap dels dos.
12/05/2016

Policies contra la policia

28/04/2016

Una merda de país

14/04/2016

Tot el mal ja estava fet

31/03/2016

101 dies

17/03/2016

Una dosi de realisme

03/03/2016

El problema no és Blanquerna, és el «Llibre de les Bèsties»

18/02/2016

No facis cas d'aquesta columna

04/02/2016

Comentari de text (sobre «diecisiete tipos»)

21/01/2016

Feien articles

07/01/2016

Els límits de l’assemblearisme

Participació