Discutim, sisplau

«Estic convençut que cada cop que en un àpat nadalenc s’ha encetat la conversa política, algú ha recordat, probablement amb ironia, l’amenaça de Fernández Díaz»

per Manel Lucas , 2 de gener de 2016 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 2 de gener de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Un dels noms més citats als dinars i sopars de Nadal d’aquest any haurà estat el de Jorge Fernández Díaz. El ministre conservadoríssim va escandalitzar, sacsejar o fer esclafir de riure, segons els casos, amb la seva profecia mil·lenarista: el procés català provocaria el trencament de les famílies. Estic convençut que cada cop que en un àpat nadalenc s’ha encetat la conversa política, algú ha recordat, probablement amb ironia, l’amenaça de Fernández Díaz.

Al contrari que al ministre, a mi em sembla extraordinàriament positiu que la política hagi tornat a ser tema de conversa. De Nadal o de Cap d’Any o de sobretaula de comunió, tant li fa. Em semblava molt més terrible que la gent se sentís tan allunyada d’un fenomen que ens apel·la, que ens afecta i que modifica les nostres vides. La política existirà sempre i les decisions s’aniran prenent, i el pitjor que ens pot passar és considerar que no és cosa nostra, i que només implica els qui s’hi dediquen, com si es tractés d’un món aïllat, retroalimentat i autosuficient, una mena de grup de col·leccionistes de trens en miniatura o una penya de practicants del World of Warcraft II.


Tornar a creure en la política és un bé superior que s’imposa al risc que en algun moment hi pugui haver una discussió de to apassionat. Fràgil equilibri serà el d’una família si una polèmica sobre el procés, sobre la corrupció o sobre la privatització d’Aigües Ter-Llobregat provoca un trencament. Allà hi havia un ressentiment larvat que hagués aparegut en qualsevol altre moment; quan algú té ganes de barallar-se amb el cunyat o la tieta, el pretext apareixerà, serà el punt de sal de l’escudella, l’ordre de disposició dels comensals o si Boardwalk Empire és millor que Merlí.

Al contrari del que pensa Fernández Díaz, el meu temor és que alguns enquistaments, alguns laberints aritmètics o algunes esperances frustrades tornin a desmotivar aquesta població feliçment polititzada. 2015 ha estat un any en què molta gent ha cregut que la política pot canviar coses que semblaven dogma de fe i que és mentida que només hi hagi un camí per resoldre els conflictes. Fem-nos el propòsit que al 2016 aquesta flama no s’apagui i tornem a la desídia rància d’abans. Perquè les coses ens importen, sisplau, discutim.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Manel Lucas
Periodista i guionista. Va néixer a Barcelona l’any 1963. Llicenciat en Periodisme i Història. Ha estat molts anys dedicat a la informació política, i ara en fa uns quants que va començar a parodiar-la a programes com Minoria Absoluta o Polònia. Ha treballat a diferents mitjans de comunicació, i ha escrit llibres com ERC: La llarga marxa o Sóc perico, i què!.
26/03/2020

Elogi de la prudència

12/03/2020

«Soc apolític»

27/02/2020

L'article 47

13/02/2020

​Infodèmia

30/01/2020

L'hora dels adéus

16/01/2020

Carta col·lectiva «reloaded»

02/01/2020

Bajanades de risc

19/12/2019

«Los que nunca opinan» en deia Candel

05/12/2019

De l'extrema dreta se'n surt

21/11/2019

La Misericòrdia i la politiqueria

Participació