Juan Carlos Girauta es confessa

«Sobta que un representant d’un partit ultranacionalista espanyol i supremacista com Ciudadanos gosi emprar el mot "nacionalista" contra algú»

per Víctor Alexandre, 12 de desembre de 2015 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 12 de desembre de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Hi ha persones que, empeses per una conjuntura determinada, abandonen l’esfera privada i passen a la pública per representar un partit polític en benefici d’una causa en la qual creuen. No són polítics professionals, però n’exerceixen temporalment –o definitivament– tot enriquint amb la seva tasca els valors de les sigles que representen. Aquest és el cas d’Oriol Junqueras, de Ramon Tremosa, de Santi Vidal, de David Fernàndez o de Lluís Llach, per exemple. Són persones, en definitiva, que inspiren respecte i que dignifiquen la política. N’hi ha d’altres, en canvi, que la degraden. Aquest és el cas de Juan Carlos Girauta, el cap de llista de Ciudadanos per Barcelona. N’hi ha prou de posar-li un micròfon al davant perquè hom tingui la sensació d’escoltar més aviat el portaveu d’una penya de destralers que no pas un eurodiputat. 

Aquests dies, en els seus actes de campanya electoral, Girauta s’ha dedicat a titllar de malalts mentals els independentistes. “El nacionalisme és una malaltia, una patologia, perquè és destructiu; i els fenòmens destructius s’han de combatre”, ha dit. D’entrada, sobta que un representant d’un partit ultranacionalista espanyol i supremacista com Ciudadanos gosi emprar el mot "nacionalista" contra algú. Però en realitat no diu res de nou. Antonio Vallejo Nágera, el psiquiatre del franquisme, ja s’expressava en aquests termes quan deia: “Necessitem emprendre una valenta lluita higiènica contra els gèrmens morbosos que corquen la raça hispana i que la volen conduir a la més abjecta de les degeneracions. [...] S’aïlla la gent afectada de malalties infecciones i no pas els qui contaminen el cos social amb idees dissolvents que condueixen a la corrupció, a la criminalitat i a la bogeria. Així és impossible una raça sana de cos i esperit, amarada de l’esperit de la hispanitat”. 


Em sembla que no cal repetir-ho, però diguem-ho una vegada més: una cosa és el nacionalisme expansiu, colonitzador i anorreador de pobles, com l’espanyol, i un altre el defensiu, de salvaguarda, de supervivència, com el català. El primer, certament, és destructiu, perquè es reafirma per mitjà de la dominació d’altres pobles tot negant-los la identitat i el dret de decidir per si mateixos. El segon, en canvi, està obligat a defensar-se perquè si no ho fa desapareix. És a dir, res a veure l’un amb l’altre. M’abstindré, doncs, de citar la llarga llista d’opressors d’arreu del món que al llarg de la història han considerat una malaltia mental l’afany de llibertat dels seus dominats. Mancats del més mínim argument, han hagut de recórrer a la desqualificació. I és que el sotmès, amb la seva rebel·lia, posa en evidència la baixesa moral de l’opressor. Tanmateix, en aquest cas, voldria trencar una llança en favor del senyor Girauta, perquè, malgrat ser un home conegut pel seu ultranacionalisme espanyol i supremacisme, ha fet una cosa admirable i que l’honora: no ha tingut inconvenient a expressar públicament amb una frase la baixa opinió que té d’ell mateix.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Víctor Alexandre
És escriptor i periodista i treballa en assaig, conte, novel·la i dramatúrgia. En dramatúrgia ha estrenat: Èric i l’Exèrcit del Fènix, Teatre Borràs de Barcelona (2007); Trifulkes de la Katalana Tribu, Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (2012); Onze.Nou.CATorze (1714), Born i Festival Grec (2013-2014); i Taula rodona, o la joia de ser catalans (coautor amb Pere Calders), Casal de Cultura de Valldoreix (2013). En conte i novel·la ha publicat: El somriure de Burt Lancaster, Set dones i un home sol (Premi Mercè Rodoreda), Una història immoral i Cor de brau. I en assaig: Jo no sóc espanyol, Despullant Espanya, Despullats (amb Joel Joan), Senyor President, El cas Carod, La paraula contra el mur (Premi d’Assaig Francesc Ferrer i Gironès), TV3 a traïció. Televisió de Catalunya o d’Espanya? i Nosaltres, els catalans. Els seus darrers llibres són La independència explicada al meu fill (2014) i les obres teatrals La joia de ser catalans (2015) i Abans que pugi el teló (2016).

A Twitter: @valex_cat.
Fa 78 setmanes

Les declaracions de Mercè Conesa

Fa 82 setmanes

Apallissar demòcrates, delicte impune a l'estat espanyol

Fa 86 setmanes

El nacionalisme espanyol d'Àngel Ros

Fa 92 setmanes

La Fiscalia espanyola contra la llibertat d'expressió

Fa 96 setmanes

Feixisme i homofòbia, una parella enamorada

Fa 100 setmanes

L'augment de la catalanofòbia

Fa 104 setmanes

Petit recull de sentències espanyolistes frustrades

Fa 108 setmanes

Per a Batet, el GAL no era terrorisme

Fa 112 setmanes

El Sant Jordi de Ciudadanos i PP

Fa 116 setmanes

El franquisme i el seu monument de Tortosa

Participació