Independentista, vota Podem!

«Es repeteix que cal ampliar la base de l’independentisme amb l’òrbita de Podem, però potser en aquest moment és més intel·ligent ampliar la base dels comuns amb independentistes»

per Carles Foguet , 10 de desembre de 2015 a les 00:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 10 de desembre de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Per primera vegada des de 1977, les eleccions a les Corts espanyoles poden convertir-se, a Catalunya, en unes eleccions de segon ordre per a gairebé la meitat de l’electorat. Concretament, la meitat independentista. És improbable que la participació s’apropi a la del passat 27-S,i aquesta desmobilització apunta a què serà desigual. Però mentre que molts dels votants independentistes semblen haver desconnectat d’Espanya per avançat, Espanya no s’atura, i 47 dels 350 diputats seguiran sent escollits pels electors catalans el proper 20 de desembre. Qui ocuparà els escons que, per incapacitat o incompareixença, deixin lliures els sobiranistes?

Segons l’últim baròmetre del CEO, més de la meitat de votants de la CUP, malgrat la crida a l’abstenció, diuen que votaran amb tota seguretat el proper 20-D, i només un 4,3% asseguren que no ho faran. I d’ells, 4 de cada 10 es mostren indecisos. Per altra banda, 3 de cada 4 votants de Junts pel Sí diuen que votaran el 20-D, però un 30% encara no han decidit per qui. La tradicional abstenció diferencial podria reaparèixer, però canviant de protagonistes. I també podria fer-ho el vot dual, davant del desgavell de l’oferta electoral a l’aparador sobiranista. Els compromisos d’ERC i Convergència els van fer descartar d’entrada l’opció de no presentar-se, que assumida només per CUP és infinitament menys eficaç. I la no reedició d’una candidatura conjunta dificulta comprendre l’objectiu amb què uns i altres es presenten a aquestes eleccions, incapacitats per ser crossa o fins i tot interlocutor de qualsevol de les opcions que previsiblement configuraran el proper govern espanyol.


Per tant, no seria gens estrany -ni incoherent- trobar votants de Colau i les confluències a les eleccions de maig, de la CUP al setembre i que ara completessin la seqüència amb l’oferta catalana d’En Comú Podem. No seria estrany perquè gairebé la meitat dels votants cupaires del passat 27-S manifesten, a l’enquesta de GESOP, que En Comú Podem és el partit que senten més proper a les seves idees, molt lluny del 13% que es decanten per ERC. Però és que fins i tot un nombre gens menyspreable de votants de Junts pel Sí se senten atrets ara per En Comú Podem, i no es pot descartar que la xifra augmenti davant la indefinició de la utilitat de les candidatures separades d’ERC i Convergència i el seu entorn al parlament espanyol.

És cert que fins dilluns passat Iglesias havia fet mans i mànigues per evitar que el seu suport al dret a decidir li restés suports entre els votants espanyols. Però en un debat amb els principals aspirants a la presidència del govern espanyol i davant de nou milions d’espectadors va fer un pas endavant explícit i inequívoc, un compromís creïble. I ahir el va portar fins i tot més enllà. El silenci calculat de Colau i Guanyem durant el mes de setembre contrasta amb el seu protagonisme en aquesta nova oferta de Podemos a i des de Catalunya. I, fins a cert punt, l’explica i la legitima.


Sí, és probable que Iglesias no sigui el proper inquilí de La Moncloa. Serà complicat fins i tot que tingui incidència per decidir o condicionar el govern i les seves polítiques. Però segur que serà el grup més nombrós favorable al dret a decidir present al parlament espanyol. I amb opcions de ser el guanyador al Principat (i, molt important, només aquí), un escenari que hauria de ser més atractiu per als independentistes que una hipotètica -i igualment possible- victòria de Ciutadans. I amb l’amenaça d’unes noves eleccions al Parlament al març, és molt diferent si passa una cosa o l’altra, tant pel que fa al marc com a possibles aliances de futur. Podemos pot estar doncs, el 20-D, en disposició de ser el cap de pont que hauria de permetre a uns previsiblement disminuïts grups sobiranistes posar sobre la taula, de nou, la idea del referèndum.

Quan es repeteix que cal ampliar la base de l’independentisme, en realitat, s’està intentant seduir, de manera una mica maldestre, els votants de l’univers que orbita al voltant de Podem. Potser, en aquest moment, és més intel·ligent eixamplar la base dels comuns amb independentistes per tal de reconstruir una majoria favorable al dret a decidir. Potser no cal obsessionar-se amb els independentistes que hi ha fora de les opcions sobiranistes (que n’hi ha), sinó que n’hi ha prou amb trobar una proposta que aglutini una majoria àmplia de catalans i es falqui en una minoria prou nombrosa de votants espanyols.


Els equilibris dins de Catalunya ja van quedar clars el passat 27 de setembre, i tan evident va ser la victòria independentista com la seva insuficiència per tirar endavant vies unilaterals. Potser és hora de buscar nous companys de viatge per empènyer en una mateixa direcció i posar encara més tensió sobre les corcades estructures del sistema polític espanyol. Un referèndum vinculant, entès com a reivindicació de base estrictament democràtica, podria ser un bon punt de pressió, compartit per uns i altres. I si arribat el dia Pablo Iglesias i els seus volen fer campanya pel No, que la facin, però plegats potser haurem arribat més lluny d’on som ara i deixarem de donar voltes sobre nosaltres mateixos.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Carles Foguet
Carles A. Foguet (Olesa de Montserrat, 1979). Politòleg treballant per l’enemic. Molt més fan de politics que de policies*, hi veig tàctiques allà on ens volen fer veure estratègies. Em costa més canviar de tema que d’opinió però, per educació, el primer passa més sovint. Sóc un oxímoron: escolto punk i em poso Nenuco. A Twitter: @hooligags.

* Llegir-ho en anglès, en català no sóc fan de cap dels dos.
12/05/2016

Policies contra la policia

28/04/2016

Una merda de país

14/04/2016

Tot el mal ja estava fet

31/03/2016

101 dies

17/03/2016

Una dosi de realisme

03/03/2016

El problema no és Blanquerna, és el «Llibre de les Bèsties»

18/02/2016

No facis cas d'aquesta columna

04/02/2016

Comentari de text (sobre «diecisiete tipos»)

21/01/2016

Feien articles

07/01/2016

Els límits de l’assemblearisme

Participació