Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

Sóc masclista

«Combatre el privilegi no és anar en contra dels homes, és anar en contra de la injustícia. Combatre el privilegi no és ni tan sols anar a favor de les dones, perquè hi sortirem tots guanyant»

per Carles Foguet, 26 de novembre de 2015 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 26 de novembre de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Sí, ho sóc. Fins i tot sense pretendre-ho. Però ara, almenys, ho sé. Aquest text no és cap excusa. Ni una confessió. És més aviat l’acceptació pública d’una condició que, com qualsevol home, porto aparellada des del dia que vaig néixer. Perquè el masclisme, vulguis o no vulguis, costa tant de treure-se’l del damunt com l’olor de tabac, que se t’enganxa tant si ets fumador com si no. Potser he trigat tant a adonar-me’n perquè he crescut en un món dissenyat per homes i per a homes en què ens podem sentir molt còmodes. Acceptem normes, valors i comportaments sense adonar-nos-en i ens hem cregut tant que són neutrals que ni els qüestionem. Però no perquè creguem que siguin positius, sinó perquè els donem per descomptats. Per entendre’ns: sóc masclista en la mateixa mesura que sóc catòlic, i no em cal ser ni practicant, ni tan sols creient, per reconèixer-m’hi en més sentits dels que voldria.

Ahir era el dia mundial per l’eliminació de la violència de gènere (o contra la dona). Per què no directament masclista? Seria pitjor, com proposa Ciutadans, tornar-ne a dir “domèstica”, però com ens alerta Jackson T. Katz, utilitzar la paraula “gènere” potser no és el més adequat si volem que els homes ens sentim interpel·lats. Com que ser home és una condició socialment neutra, hem assumit, equivocadament, que “gènere” és sinònim de “dona”. I, en conseqüència, que això és problema seu. I no, la violència de gènere no és una cosa de dones. Més aviat al contrari: és un problema principalment nostre, dels homes. No cal tractar els homes com a presumptes res, sinó com a potencials tot. No per precaució, sinó perquè som així. Clar que hi ha violència de dones contra homes, però la proporció és ridícula i, sobretot, en cap cas es pot recolzar en un sistema que està dissenyat explícitament per al domini d’un gènere sobre l’altre. No és un problema individual d’homes degenerats i violents, sinó que aquests homes -més normals del que semblen, “no ho hauria dit mai” sentim sovint- no s’han de desviar massa d’una norma social que institucionalitza l’abús a tots els nivells.


Xirinachs, tan utilitzat per a altres causes, repetia una frase que aplica perfectament en aquest cas: “cal lluitar contra els forts per deixar de ser febles, i contra nosaltres mateixos quan siguem forts”. El que ens correspon als homes amb urgència és assumir com a pròpia la segona premissa: lluitar contra nosaltres mateixos, perquè som els forts. No és fàcil, ni agradable, perquè a ningú li ve de gust posar-se davant del mirall i veure’s les vergonyes. Però ja va sent hora de que deixem de dir a les dones què han de fer per alliberar-se, que deixem de silenciar-les quan aixequen la veu com si sabéssim millor que elles què pateixen i què necessiten. Va sent hora que comencem a fer tot el possible per, almenys, no ser una nosa. I potser podrem dedicar tot aquest temps perdut a preguntar-nos a nosaltres mateixos quin tipus de masculinitat hegemònica estem promovent o, com a mínim, acceptant.

Formo part, sense haver-ho triat, d’un bon grapat de col·lectius privilegiats: sóc home, sí, però també sóc blanc, heterosexual, adult-jove, sense discapacitats i visc en un entorn urbà del món occidental. En moltes altres arestes de la meva personalitat hi surto perdent, i aleshores em queixo, és clar. Però molt menys quan sóc jo el que hi surto guanyant. Una de dues: o crec que em mereixo aquestes posicions de privilegi o ni tan sols m'adono que les tinc. I tan dramàtica i equivocada és una perspectiva com l’altra. I qualsevol de les dues ens impedirà fer una cosa que és absolutament necessària i urgent: deixar d’abusar de la nostra posició de superioritat, reduir el nostre poder. No n’hi haurà prou amb què les dones facin passes endavant, perquè quan ho facin toparan de morros amb les esquenes d’una colla d’homes que els barrem el pas. Elles que facin tantes passes cap on vulguin, però ens toca a nosaltres fer-ne unes quantes cap al cantó. I si no volem, que ens hi obliguin. És inquietant veure que hi ha qui -de nou, Ciutadans- amb una concepció innocent de la igualtat i el mèrit discuteix la mateixa idea de les quotes quan està demostrat més que de sobres que funcionen (en la política o en l’empresa, per exemple). Combatre el privilegi no és anar en contra dels homes, és anar en contra de la injustícia. Combatre el privilegi no ni tan sols anar a favor de les dones, perquè hi sortirem tots guanyant.

El sociòleg Michael Kimmel explica que el privilegi és invisible als ulls de qui el posseeix. El privilegi és un luxe per nosaltres perquè no hem de perdre ni un sol segon pensant en què implica la nostra condició d’homes, ni quan anem en transport públic, ni quan anem sols cap a casa a la nit, ni en tantes altres ocasions en què som cecs a una violència evident que ens hauria d’ofendre tant com ho fa a les dones. A algunes feministes els agrada utilitzar la imatge que cal posar-se les ulleres liles per mirar el món amb perspectiva de gènere (femení). Malauradament, a aproximadament la meitat de la població ens cal, abans, treure’ns la bena de gènere (masculí) dels ulls.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Carles Foguet
Carles A. Foguet (Olesa de Montserrat, 1979). Politòleg treballant per l’enemic. Molt més fan de politics que de policies*, hi veig tàctiques allà on ens volen fer veure estratègies. Em costa més canviar de tema que d’opinió però, per educació, el primer passa més sovint. Sóc un oxímoron: escolto punk i em poso Nenuco. A Twitter: @hooligags.

* Llegir-ho en anglès, en català no sóc fan de cap dels dos.
12/05/2016

Policies contra la policia

28/04/2016

Una merda de país

14/04/2016

Tot el mal ja estava fet

31/03/2016

101 dies

17/03/2016

Una dosi de realisme

03/03/2016

El problema no és Blanquerna, és el «Llibre de les Bèsties»

18/02/2016

No facis cas d'aquesta columna

04/02/2016

Comentari de text (sobre «diecisiete tipos»)

21/01/2016

Feien articles

07/01/2016

Els límits de l’assemblearisme

Participació