Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR


Carta a Felipe González

«Mai un document havia ajuntat tanta displicència, tanta arrogància, tanta incomprensió, tants tòpics, tanta superioritat moral, tant de colonialisme, tanta mentida i tanta maldat»

per Vicent Sanchis , 31 d'agost de 2015 a les 00:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 31 d'agost de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Mai un document havia ajuntat tanta displicència, tanta arrogància, tanta incomprensió, tants tòpics, tanta superioritat moral, tant de colonialisme, tanta mentida i tanta maldat com la carta oberta titulada “Als catalans” que ahir va publicar l’expresident espanyol Felipe González en les pàgines del diari que sempre ha fet servir com a palangana.

Un a un, González hi desgrana tots els “grans” arguments que la dreta i l’esquerra espanyola han enramat darrerament per amagar un concepte tan elemental com la incomprensió. I la intolerància. “Usted, señor general, no nos entiende”, deien amb veu trencada les veus de Quilapayún a la cantata Santa María de Iquique. Vostè, president, no ens entén, cal repetir ara aprofitant-ne la fórmula. Senyor González, vostè ni entén ni vol entendre ni entendrà mai els catalans que no pensen com vostè. Des d’aquesta falta total de comprensió, no hi pot haver, de cap manera, la comprensió que vostè demana al final de la carta. Com hi ha d’haver comprensió si vostè no comprèn res? Com pot haver-hi enteniment des de l’autoritat moral més descarnada?


Quins són aquests “arguments”? En primer lloc, LA LLEI. Escrit, així, amb majúscula, pel senyor González. LA LLEI obliga i la llei mana. La llei, però, senyor González, es fa al Parlament espanyol on hi ha exactament la mateixa incomprensió que vostè perpetra. I quan algú com vostè, o menys jacobí que vostè, com José Luis Rodríguez Zapatero, va proclamar “apoyaré” la que emani del Parlament de Catalunya, els mateixos socialistes, vostès mateixos, amb Alfonso Guerra i Javier Solana al davant, van perpetrar l’ofensiva més bèstia que havia patit aquest país des del franquisme.

En segon lloc, l’“aldeanismo. Afirma l’expresident González que Catalunya vol “desconnectar” del món en el moment “en què vivim en la societat més connectada de la història”. L’argument fa riure. Per capciós. Per simple. Per poc intel·ligent. Ningú vol desconnectar del món, amic González, només d’un Estat que menysté el sentiment de la majoria dels catalans i que castiga econòmicament fins a la burla aquest país. En la seva ridícula caricatura, Felipe González arriba a demanar-se: “Com és possible que es vulgui dur el poble català a l’aïllament, a una espècie d’Albània del segle XXI?”. Però d’on trau, tota aquesta gent, que Catalunya vol aïllar-se de ningú? Qui es pot atribuir amb tanta barra el monopoli de la connexió? Ara sí que estem aïllats, d’Europa, senyor González, gràcies a la xarxa radial d’alta i estúpida velocitat ferroviària que vostè va inaugurar. I són vostès mateixos els qui ens volen aïllar més, d’Europa, amb un veto que no els ha demanat ningú. Qui aixeca murs?

En tercer lloc, el personalisme. Al llarg de tota la carta, Felipe González fa referència directa a Artur Mas com l’origen de tots els mals. Això només ho pot fer un personalista, un cabdill, algú que va creure encarnar la divina providència. Algú que redueix els anhels de la majoria d’un poble a una persona perquè no sap veure la realitat d’una altra manera. Espanya n’ha estat plena, d’aquests personatges i aquestes visions reduccionistes, al llarg de tota la història. Encara no se n’han desempallegat.

En quart lloc, l’aventurisme. Exigeix, el senyor González, que els catalans no es deixin arrossegar per “una aventura il·legal i irresponsable que posa en perill la convivència entre els catalans, i entre ells i els altres espanyols”. L’aventurisme, senyor González, pot arribar a ser més interessant que la desventura. És el cas. Vostè també va ser un “aventurer” durant uns anys, pocs. Ja ni se’n recorda.


En cinquè lloc, la bogeria fanàtica. Els partidaris de la independència a Catalunya són uns malalts, uns fanàtics que volen dividir “els catalans entre ells i els altres espanyols”, amb criteris de “pedigrí”. Que volen destruir “la convivència secular en aquest espai públic que compartim”. Com el “compartim”, senyor González. Qui comparteix què? Qui mana i qui es resigna a obeir? L’expresident espanyol parla com si els catalans tinguessin les mateixes armes que l’Estat –l’Estat del senyor González–, que no es cansa de destruir convivències.
En sisè lloc, la ignorància. Perquè, aquest deliri, “en el límit de la follia”, com s’atreveix a proclamar Felipe González, “comença a oferir la ciutadania catalana als aragonesos, valencians, balears i francesos del sud”. La ciutadania, president González, depèn de dos: de qui l’ofereix i de qui l’accepta. Espanya l’ofereix però també l’imposa. Deu ser per això que a vostè no li agraden les ofertes. Pel que fa als conceptes “aragonesos” i “francesos del sud”, hauria de saber vostè de què parla. Però, què n’ha de saber vostè, d’“aragonesos” i “francesos del sud”?

En setè lloc, i més perillós, l’amenaça. “No aconseguiran, trencant la legalitat, asseure en una taula de negociació ningú que tingui el deure de respectar-la i fer-la complir. Cap responsable pot permetre una política de fets consumats, i menys trencant la legalitat, perquè convidaria altres aventures en sentit contrari”. És a dir, el senyor González, el socialista González, adverteix que “els responsables de fer complir la legalitat”, que tenen la força, no es deixaran intimidar. Ja ho proclamen, una vegada i una altra, però és lamentable que ho facin amb el suport d’algú que es considera “progressista”. I encara és més lamentable que ho faci alertant de la irrupció dels “aventurers en sentit contrari”. Li agraden més aquests aventurers a vostè, senyor González?

En vuitè lloc, la mentida. Afirma Felipe González que “es comencen a sentir veus de rebuig contra els que no tenen pedigrí català”. Quines veus, senyor González? Les que deformen la gent com vostè? I que els ciutadans “sense pedigrí”, “se senten avui angoixats perquè estan limitant la seva llibertat per expressar el rebuig a aquesta aventura, perquè els neguen i els coarten la seva identitat –catalana i espanyola–, que viuen com una riquesa pròpia i no una contradicció”. Qui se sent intimidat a Catalunya, senyor González? Qui aguanta amenaces, inspeccions fiscals i querelles? En quina mena de fangar poua vostè la informació?

En novè lloc i darrer, la falsa esperança. Afirma Felipe González que “necessitem reformes pactades que garanteixin els fets diferencials sense trencar la igualtat bàsica de la ciutadania ni la sobirania de tots per decidir el nostre futur comú”. El “fet diferencial”, l’autèntic fet diferencial, senyor González, és el de vostès. És l’únic que respecten. L’hegemònic i imposat. Amb l’excusa que és “el de tots”, “el que ens uneix”, “el compartit”. La “igualtat bàsica de la ciutadania” és una fal·làcia més. Perquè hauria de voler dit igualtat en la redistribució, en el finançament, en les inversions. El pacte no existeix quan una part, la poderosa, la de la força, no reconeix l’altra.

La carta de Felipe González conté tots aquests tòpics, totes aquestes mentides. La gran pregunta és per què no en fa unes quantes més, el senyor González, dirigides al president del govern espanyol, al president del Tribunal Constitucional, als capitans generals als seus barons territorials, a la presidenta d’Andalusia, a José Bono o a Alfonso Guerra, en un sentit igualment crític. Sempre són els mateixos el que cal que se sentin culpables.

Afirma Felipe González: “Fa gairebé dues dècades que vaig sortir del govern d’Espanya. No tinc responsabilitats institucionals ni de partit. He recuperat la senzilla condició de ciutadà, encara que en tot moment compromès amb el nostre destí comú”. La unitat del destí en allò universal. Senyor González, vostè no és cap ciutadà. És un ser profundament privilegiat. Autoritari, perdonavides, amenaçador, displicent, mentider i injust. No, li diem no, bwana González. Jo i uns quants més. Molts més dels que vostè diu i vol. Ho comprovarà el mateix dia 27.
 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Vicent Sanchis
Nascut a València el 1961 fa quasi quatre dècades que es dedica al periodisme. Ha estat director de les revistes El Temps i Setze i dels diaris El Observador i Avui, aquest darrer durant dotze anys. Ara fa classes de periodisme a Blanquerna i col·labora en diversos mitjans com a articulista i contertulià. Ha fet també televisió quan l'han deixat –referència explícita a Sandro Rosell- i ha guanyat els premis d'assaig Joan Fuster i Carles Rahola. Aspira a viure una miqueta més per guanyar-ne algun altre...
29/01/2017

Un problema de temps

22/01/2017

La traca

15/01/2017

Quant treball destruït?

08/01/2017

​La pasqua militar

01/01/2017

Permetrà Rajoy el referèndum?

25/12/2016

Evitar frustracions

18/12/2016

Els funcionaris, els mossos, la gent

11/12/2016

Només es mou una part

04/12/2016

República andalusa

27/11/2016

Per què «comandante» i no dictador?

Participació