El «sentiment» totalitari de García Albiol

«Els qui porten un dictador al cos són al·lèrgics a les solucions democràtiques i imposen, a més d’un pensament únic, un sentiment únic: el seu. I tothom s’hi ha de subordinar»

per Víctor Alexandre, 22 d'agost de 2015 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 22 d'agost de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Si hi ha una cosa que és prou sabuda a Catalunya és que el Partit Popular és l’hereu ideològic del franquisme i la versió espanyola del Front Nacional francès. Tots dos són partits d’extrema dreta que comparteixen una mateixa ideologia supremacista i nacionalimperialista, que mantenen comportaments totalitaris, racistes, xenòfobs i homòfobs i que van ser fundats en els anys setanta del segle XX per feixistes com Jean-Marie Le Pen i Manuel Fraga Iribarne. Aquest últim, a més, no va renegar mai del seu passat com a ministre d’un règim que va cometre milers de crims contra la humanitat. De fet, quaranta anys després de la mort de Franco, el Partit Popular continua sense renegar d’aquestes arrels i negant-se a condemnar el franquisme. No és estrany que en les darreres eleccions municipals no trobessin candidats i es veiessin obligats a elaborar llistes fantasma en cent quaranta municipis de Catalunya.

Arribats aquí, l’elecció de Xavier García Albiol com a candidat del partit a les eleccions plebiscitàries del 27-S és absolutament coherent. García Albiol ja va ser refermat pel seu partit l’any 2010 malgrat el caràcter xenòfob dels pamflets que repartia a Badalona dient: “No volem romanesos”. No era, per tant, una acció individual, sinó de partit. I la prova és que tothom pot veure les imatges d’Alícia Sánchez-Camacho al seu costat repartint aquella immundícia. La mateixa immundícia que nodria la frase “Netejant Badalona”, amb què Albiol, reconvertit en una mena de Mister Proper, es va presentar a les municipals del 2015 i que va ser denunciada a la Comissió Europea. El terme “netejar”, referit a col·lectius humans, ja fa venir basques en tota persona amb principis democràtics, perquè evoca les tràgiques “neteges” de caràcter ètnic que el supremacisme ha fet al llarg de la història, però encara en fa venir més el fet de sentir aquesta expressió en llavis d’algú que gosa donar lliçons de democràcia mentre demana “guerrillers” per fer “callar per sempre” els independentistes.


Diu García Albiol que per més majoria absoluta que obtingui l’independentisme el 27-S no servirà de res, perquè Catalunya ha de seguir essent Espanya fins a la fi del món. És a dir, que sigui quin sigui el veredicte de les urnes, l’Espanya totalitària no en farà cas per la senzilla raó que l’amo mai no fa cas de l’opinió de l’esclau. Entre altres coses, perquè l’única potestat reconeguda a l’esclau és la de la resignació, no pas la de la llibertat. I per reblar el clau de l’esclau, Albiol acaba dient: “Jo em sento profundament català [com un val·lisoletà se sent castellà], però no vull que ningú m’obligui a renunciar al meu sentiment de ser espanyol”. I qui obliga el senyor Albiol a renunciar a cap sentiment? Que no tenen sentiments, també, la resta de catalans? Que no és perquè tenen sentiments divergents, que els pobles civilitzats dirimeixen els seus conflictes a les urnes? Els qui porten un dictador al cos són al·lèrgics a les solucions democràtiques i imposen, a més d’un pensament únic, un sentiment únic: el seu. I tothom s’hi ha de subordinar.

En una Catalunya independent, el senyor Albiol podrà continuar sentint-se espanyol, de la mateixa manera que no deixaria de sentir-se’n si visqués a França, a Itàlia o a Dinamarca, i de la mateixa manera també que molts ciutadans que viuen aquí se senten alemanys, anglesos o holandesos sense exigir que, d’acord amb aquest sentiment, Catalunya pertanyi a Alemanya, a Anglaterra o als Països Baixos. És la diferència que hi ha entre un sentiment democràtic i un sentiment totalitari, com el del senyor Albiol.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Víctor Alexandre
És escriptor i periodista i treballa en assaig, conte, novel·la i dramatúrgia. En dramatúrgia ha estrenat: Èric i l’Exèrcit del Fènix, Teatre Borràs de Barcelona (2007); Trifulkes de la Katalana Tribu, Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (2012); Onze.Nou.CATorze (1714), Born i Festival Grec (2013-2014); i Taula rodona, o la joia de ser catalans (coautor amb Pere Calders), Casal de Cultura de Valldoreix (2013). En conte i novel·la ha publicat: El somriure de Burt Lancaster, Set dones i un home sol (Premi Mercè Rodoreda), Una història immoral i Cor de brau. I en assaig: Jo no sóc espanyol, Despullant Espanya, Despullats (amb Joel Joan), Senyor President, El cas Carod, La paraula contra el mur (Premi d’Assaig Francesc Ferrer i Gironès), TV3 a traïció. Televisió de Catalunya o d’Espanya? i Nosaltres, els catalans. Els seus darrers llibres són La independència explicada al meu fill (2014) i les obres teatrals La joia de ser catalans (2015) i Abans que pugi el teló (2016).

A Twitter: @valex_cat.
Fa 78 setmanes

Les declaracions de Mercè Conesa

Fa 82 setmanes

Apallissar demòcrates, delicte impune a l'estat espanyol

Fa 86 setmanes

El nacionalisme espanyol d'Àngel Ros

Fa 91 setmanes

La Fiscalia espanyola contra la llibertat d'expressió

Fa 96 setmanes

Feixisme i homofòbia, una parella enamorada

Fa 100 setmanes

L'augment de la catalanofòbia

Fa 104 setmanes

Petit recull de sentències espanyolistes frustrades

Fa 108 setmanes

Per a Batet, el GAL no era terrorisme

Fa 112 setmanes

El Sant Jordi de Ciudadanos i PP

Fa 116 setmanes

El franquisme i el seu monument de Tortosa

Participació