La llista única

«Assumim que la llista única arriba ara, amb retard, perquè determinades dèries personals s’han refredat i li veuen les orelles al llop»

per Xavier Roig , 14 de juliol de 2015 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 14 de juliol de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
En el problema català coincideixen dos fets que, al meu entendre, expliquen per què, després de tres-cents anys, no ens en sortim. Un seria la facilitat que demostrem, com a bon poble mediterrani, d’embolicar la troca. Vull dir, d’avançar pels camins més complicats de qualsevol problema. En lloc de fer-ho tot simple, ho fem tot complicat. Barroc. Bizantí. Els segon fet és que tenim uns veïns que, coneixent aquest nostre defecte (perquè també és el seu), creen els escenaris necessaris per tal que nosaltres desenvolupem sense limitacions aquesta deficiència que comento. Vet aquí, doncs, la famosa frase que es repeteix per Madrid: els nacionalisme català s’estavellarà sol.

D’entrada, el que jo hagués fet quan l’estat espanyol va prohibir el referèndum hagués estat convocar eleccions per aquella mateixa data. Penso que aconseguir una llista única hagués estat fàcil, perquè en aquells moments l’enemic era clarament identificable. No havent-se dut a terme aquest acte, jo hagués preferit una llista única com proposava el president Mas. No pas perquè em semblés que ell havia de liderar la llista, sinó perquè era el més efectiu. El més lògic que fa un poble quan l’enemic no està entre les pròpies files. L’eina més útil per guanyar. Però no. Som un país que està on està perquè és altament ineficaç. Avantposa les ànsies i les dèries personals (les de l’elector, no parlo pas ara dels polítics) als objectius comuns -per això sostinc que el món va tenir sort que la Segona Guerra Mundial no la comandessin catalans-. És aquí, entre nosaltres, on es va parir la frase: “Cos en terra, que venen els nostres!”. Però bé, donem la realitat passada com un fet que no podem evitar.


Assumim que la llista única arriba ara, amb retard, perquè determinades dèries personals (ara sí parlo dels polítics) s’han refredat i li veuen les orelles al llop –entre d’altres, el llop que significa que CDC s’hagi desempallegat d’Unió i aquest fet li estalviï crítiques i guanyi simpaties-. I assumim que aquesta llista potser no conté polítics –no pas perquè així interessi estratègicament, sinó pel simple fet que, d’aquesta manera, en Mas no hi podria ser-. Doncs si assumim aquests dos fets, crec que cal definir què és el que farà aquesta llista el dia 28 de setembre. No troben? Estarem amb un parlament que, si la gent no s’espanta abans a causa de la incompetència demostrada per tots plegats, pot tenir majoria. No es tractarà d’un cos homogeni. I no tindrà líder al qual tots segueixin. És més, estarem davant d’un conjunt de persones perfectament hereves de les tradicions dels país: l’anarquisme.

Per tant, el que toca és definir una guia de comportament i actuacions pels següents, posem, tres a sis mesos d’activitat. Perquè caldrà seguir governant, i caldrà dur a terme actes legals i altres que, potser, no ho seran tant. En definitiva: la llista única civil ha de compondre un programa i explicar-nos-el. No pas farcit de propostes amb detalls de com governar (Déu ens salvi de tal despropòsit, que ara sí que no toca) si no, aquesta vegada sí, de grandiloqüència èpica, però amb fets concrets. Amb un calendari precís i detallat. No a nivell d’anys o mesos. Al contrari. Un calendari a nivell de setmanes i dies.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Xavier Roig
Nascut a Barcelona (1957) però tarragoní, és enginyer i, a hores lliures, escriptor. Li agrada l’aviació, i muntar i arreglar aparells espatllats. Està convençut que cal aprofitar el temps perquè, tard o d’hora, algú ens prohibirà pensar. No és aficionat al futbol, ni creu que el Barça ens hagi de redimir de res. I que si no haguéssim d’estar sempre teixint el que altres desfan, podríem tenir més temps per fer de Catalunya un lloc més evolucionat. Com succeeix als països normals.
14/03/2020

Xerrar de la pandèmia? Millor fem altres coses

29/02/2020

Enemic de la mala gent i de la justícia corrupta

15/02/2020

Jo també soc l’Anna Erra. I ni em disculpo ni me’n desdic

01/02/2020

Quan la JEC té raó

18/01/2020

Més precisió i gosadia periodístiques

04/01/2020

​La decisió de la JEC, un bé de Déu

21/12/2019

​La davallada de Catalunya i la falta de coratge

07/12/2019

El cofoisme també té un final

02/12/2019

Informació local: emplenar el forat amb el farcit necessari

30/11/2019

Gerro xinès o cubell d’escombraries?

Participació