Demagògia grega i demagògia catalana

«Que deixin de parar la mà a la UE i l’FMI, que facin fallida i que tornin a engegar amb aquest sistema econòmic tan avantguardista»

per Francesc Puigpelat     , 9 de juliol de 2015 a les 00:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 9 de juliol de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Syriza té moltes més coses en comú amb l’esquerra catalano-espanyola (és a dir, Iniciativa i Podemos) del que pugui semblar a primer cop d’ull. Tots són extrema esquerra i en practiquen la demagògia habitual, però en tenen un ració extra: la que fa referència a les seves relacions amb la UE i Espanya, respectivament.

M’explicaré. Per què Alexis Tsipras és un demagog? Perquè intenta vendre un projecte que és manifestament impossible: mantenir Grècia dins de l’euro i la UE, alhora que es nega a acceptar-ne les normes més elementals. La gran mentida de Tsipras és haver explicat que es poden rebutjar les polítiques d’austeritat pactades pels governs europeus a Brussel·les i, alhora, seguir pertanyent al club de Brussel·les. I això és manifestament impossible.


Que Tsipras i Varufakis afirmen haver descobert la sopa d’all. Diuen que poden mantenir a Grècia amb uns serveis socials com els d’Holanda, alhora que tenen una economia amb la productivitat de la de Nigèria. Això fóra Disneylàndia econòmica. És possible? Diuen que sí. I la majoria dels grecs semblen empassar-s’ho. Molt bé, doncs. Que deixin de parar la mà a la UE i l’FMI, que facin fallida i que tornin a engegar amb aquest sistema econòmic tan avantguardista. Veurem si funciona. Ara: el que no poden fer és voler aplicar-lo dins de la UE i cobrant de la UE.

L’esquerra catalano-espanyola parteix d’una demagògia anàloga: pretendre que Catalunya pot esdevenir el paradís de les polítiques socials i de l’ecologia, mentre regala 15.000 milions d’euros anuals a Espanya. Aquesta és la versió de la Disneylàndia econòmica de l’esquerra espanyolista. I s’ha de dir ben alt i ben clar que això és impossible. És demagògia de la pitjor mena perquè els números, simplement, no surten. Què passa, doncs, amb Podemos e Iniciativa? Que tenen por de plantar cara a Espanya, perquè el seu suposat tarannà revolucionari s’acaba quan topen amb els poders fàctics reals, que no són a Barcelona, sinó a Madrid.


Joan Herrera juga a la mateixa demagògia de Tsipras. És molt fàcil: no es pot ser alhora a l’església i repicant les campanes. No es pot alhora ser el profeta del progressisme i practicar una submissió abjecta a l’Espanya de Rajoy, Sánchez i l’Íbex 35. No es pot regalar cada any el 8% del PIB a Espanya i convertir Catalunya en Disneylàndia.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Francesc Puigpelat    
Francesc Puigpelat (Balaguer, 1959) és escriptor i periodista. Ha publicat una vintena de llibres, entre els que destaquen Els últims dies del general Prim (2014), El retorn de Macbeth (2013), Faust, el Terrorista (2010), Els Llops (premi Carlemany, 2005) i Apocalipsi blanc (premi Josep Pla 1999). Quant a literatura infantil i juvenil, és autor de Romeo i Julieta. Segona part (2014), El nen que va xatejar amb Jack Sparrow (2015) i coautor de la col·lecció Monday & May. Ha escrit anteriorment a El País, La Vanguardia, El Periódico i l'Avui, entre altres mitjans.
09/02/2017

Al procés li cal Trump

26/01/2017

No ha servit de res

12/01/2017

El nacionalisme espanyol i el referèndum

29/12/2016

Catalunya Nord, França i la immaduresa

15/12/2016

La «nacionalitat» catalana i el «diàleg»

01/12/2016

El (futur) èxit del PSOE a Catalunya

17/11/2016

L'establishment, Trump i la CUP

03/11/2016

Rufián i el guerracivilisme espanyol

20/10/2016

L'encerta Rajoy amb el «ya se cansarán»?

06/10/2016

El mite del 48% i els toros

Participació