Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR


La llibertat no té matisos

«Aquells que naveguen en l’ambigüitat, que deixin de patir, els hem desxifrat perfectament el seu missatge»

per Jordi Finestres , 8 d'abril de 2015 a les 00:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 8 d'abril de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
A aquestes alçades del procés crec que, poc o molt, totes les formacions polítiques, grups socials, lobbies i opinadors han deixat prou clara la seva postura sobre el futur polític de Catalunya. I aquells que naveguen en l’ambigüitat, que deixin de patir, els hem desxifrat perfectament el seu missatge. Perquè a aquestes alçades del procés, les mitges tintes, altrament conegudes com a terceres vies, o les evasives “jo d’aquest tema prefereixo no parlar-ne” denoten una actitud –ben legítima, com l’és estar a favor o en contra de la independència- clarament favorable a que res canviï perquè tot segueixi igual.

Quan la senyora Colau o el senyor Duran i Lleida, per exemple, deixen ben clar que no són independentistes no vol dir que comparteixin les mateixes tesis unionistes de Rajoy o Ciudadanos, per exemple, però sí deixen clar que no comptem amb ells per atendre la demanda democràtica majoritària més grandiosa de la història de Catalunya, que no és altra que la voluntat de la majoria de la gent que viu i treballa a Catalunya que la nació esdevingui un estat dotat de plena sobirania, és a dir, de llibertat. Quan la senyora Colau parla que ella no vol fronteres acaba utilitzant el vell i obsolet discurs de l’unionisme, aquella cantarella insuportable de perquè aixecar fronteres en un món cada vegada més global. És a dir, el discurs clàssic –per no dir moderadament constitucionalista i una mica castós- que abraçaria també Podemos, per exemple, i tots els espanyols progres que es mullen per totes les causes del món, que aixecaven la cella i a vegades alcen el puny esquerre, però que curiosament mai no denuncien la catalanofòbia, aquells espanyols que diuen que estimen Catalunya perquè hi tenen una tieta o estiuegen a la Costa Brava, però neguen sistemàticament el dret a Catalunya de tenir interlocució directa amb Europa com té el regne d’Espanya.


Quan el senyor Iceta diu que els signants del full de ruta del procés a partir del 27-S van cap al precipici, no diu res diferent de l’articulat mediàtic dels membres de Societat Civil o d’Ibarra, Bono o Guerra, per exemple, encara que el secretari general del que queda del PSC se’n vulgui desmarcar. O quan el cantant Loquillo, posem per cas, diu en un diari de dretes que a Catalunya és perillós dir el què pensa, està validant el joc dels tertulians més tenebrosos de la caverna mediàtica espanyolista. I podem posar tants exemples com vulguem. Al final, el discurs del negacionisme independentista, tot i ser modulat per persones de formes i orígens ideològics diferents, cau en els mateixos tòpics. L’unionisme espanyol més caspós convergeix discursivament amb els partidaris de les terceres vies aparentment més conciliadores. Si escoltes una bona estona a Pablo Iglesias, Duran i Lleida, Vidal Quadras, Ada Colau i Miquel Iceta, tot i els aparents abismes ideològics que els separa, sempre acaben posant-se d’acord amb la idea que Catalunya no pot culminar la seva revolució democràtica per un motiu o un altre.

Aquestes curioses afinitats també passen, en un altre sentit, amb l’independentisme. Afortunadament. Que persones amb postulats ideològics ben diversos com Artur Mas, Oriol Junqueras i David Fernàndez, posem per cas, coincideixin en un objectiu reforça la idea que ara sí, ara és el moment de culminar la revolució en majúscules.


Esperem que el debat de les idees perduri i sigui tan enriquidor com engrescador ara que tothom ha posat les cartes damunt la taula. La ciutadania té la paraula en els propers mesos.

PS: Gràcies per la confiança, Salvador. Sort i encert!

 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Finestres
Nascut a Manresa (1974), fa molts anys que viu i treballa a Barcelona. Periodista i autor de diversos llibres sobre història, periodisme i esports. Amant de l’escriptura i la comunicació, dues pràctiques que connoten democràcia i llibertat. Pensa que si el Barça és més que un club, Catalunya també podria ser més que un estat.
01/07/2015

Article per l'indecís

17/06/2015

Ampans, el mirall

03/06/2015

A propòsit de Víctor Grífols

20/05/2015

24-M: Barcelona, capital d'estat

06/05/2015

La tornada de Guardiola

22/04/2015

La cara d'Ada Colau

08/04/2015

La llibertat no té matisos

25/03/2015

La mort és una merda

11/03/2015

No compliquem les coses

25/02/2015

La darrera Gran Crònica?

Participació