La mort és una merda

«Per què tot i reflexionar-hi, a vegades a casa, amb els amics, no volem ni imaginar-nos la tragèdia?»

per Jordi Finestres , 25 de març de 2015 a les 00:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 25 de març de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
I, de cop i volta, sense avisar, amb traïdoria i amb una dosi de mala llet que no es pot aguantar, et comuniquen la tragèdia. Tot s’enfosqueix. Silenci. S’ha acabat. Saps que a partir d’avui mai més no podràs somriure amb la mateixa intensitat que ho has fet fins fa tot just uns instants. I rumies. I tot et dol i et fa mal. Plores, tremoles. Quina merda. I rumies com de dur serà tot a partir d’ara. S’ha acabat, sí, però cal continuar perquè aquest món no deixarà de rodar per tu i perquè tens altres cors per atendre que continuen bategant.

No em puc ni imaginar –ho sento- el dolor dels familiars i dels amics més propers de les persones que ahir van perdre la vida en l’accident aeri als Alps francesos. Ni puc ni vull. M’esgarrifa pensar que vostè, jo ens pot tocar viure algun dia aquesta amarga experiència. M’hi nego. Abans, que em passi a mi, que no senti res. Marxar i s’ha acabat. Imaginar el dol dels que m’estimen, però, també em fa patir. Buf, és insuportable només de pensar-hi.


Per quin mal joc no estem ni estarem mai preparats per això? Per què tot i reflexionar-hi, a vegades a casa, amb els amics, no volem ni imaginar-nos la tragèdia? Jo crec que és mentida que es  pot superar tot. Aneu a pastar fang venedors de xarop de serp disfressats de consultors d’emocions! Si una persona propera agafa un avió per anar a treballar, si fa unes hores t’ha fet un petó i ningú no t’ha avisat que seria el darrer, el record ajuda, però no cura. Ni el temps ni res. Només, potser, els seus ulls reflectits als ulls del petit/a que heu fet junts. Potser sí. Jo que sé, no vull ni pensar-hi he dit.

I de cop, el somni del país lliure, el projecte de la feina, el pla pel cap de setmana, el nou capítol de House of Cards, la cinquena Champions del Barça... tot, el banal i el transcendental, deixa de tenir sentit en l’aspecte formal, conceptual i adquireix una dimensió simbòlica i personal insospitada. Perquè a partir d’avui quan tot passi serà sense ell/ella, però sempre pensaràs “si ell/ella ho hagués vist...”. Potser ho podrà veure, potser sí, però ho haurà de veure i de viure a través teu. I, de sobte, ja saps que aquest propòsit és el projecte de la teva vida: viure-la diverses vegades. És una putada, però ho faràs. I t’ajudarem quan calgui si ens ho demanes.


La mort és una merda. I si no t’avisa, una puta merda.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Finestres
Nascut a Manresa (1974), fa molts anys que viu i treballa a Barcelona. Periodista i autor de diversos llibres sobre història, periodisme i esports. Amant de l’escriptura i la comunicació, dues pràctiques que connoten democràcia i llibertat. Pensa que si el Barça és més que un club, Catalunya també podria ser més que un estat.
01/07/2015

Article per l'indecís

17/06/2015

Ampans, el mirall

03/06/2015

A propòsit de Víctor Grífols

20/05/2015

24-M: Barcelona, capital d'estat

06/05/2015

La tornada de Guardiola

22/04/2015

La cara d'Ada Colau

08/04/2015

La llibertat no té matisos

25/03/2015

La mort és una merda

11/03/2015

No compliquem les coses

25/02/2015

La darrera Gran Crònica?

Participació