L'Holocaust i els «sense vergonya»

«Ahir al Senat eren majoria absoluta els que s'han negat reiteradament a condemnar la dictadura militar espanyola»

per Dídac Boza, 28 de gener de 2015 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 28 de gener de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
A Auschwitz, el record viu de l'horror. A tot Europa, actes de la màxima sobrietat institucional, de rostres greus, de memòria inesborrable per als supervivents i imprescindible per a tots els que hem nascut després. També per aquells que ens vindran al darrere. A Alemanya, un necessari acte de constricció pública –un més- des de la màxima representació política d'un país que, des de fa set dècades, intenta aprendre la lliçó més dura de la seva història, després d'haver comès l'error terrible de bressolar i alimentar la monstruositat humana més gran de tots els temps.

I com es va viure el dia de la memòria l'Holocaust a les institucions espanyoles? Aparentment, cap nota discordant amb la resta de països europeus on s'han commemorat els 70 anys de l'alliberament del camp d'extermini d'Auschwitz-Birkenau. Silenci respectuós al Senat mentre dos supervivents espanyols encenen espelmes en memòria dels milions de persones que van ser eliminats a les fàbriques de la mort nazis. Paraules del president del Senat, dels representants dels col·lectius de víctimes de l'Holocaust, discurs del rei. Tot molt correcte, molt a l'alçada. Tot, si no fos per la gran assignatura pendent!


Ahir al Senat eren majoria absoluta els que s'han negat reiteradament a condemnar la dictadura militar espanyola que el poder nazi establert a Berlín va ajudar a instituir. No reneguen del règim que va col·laborar obertament amb Hitler simulant una posició neutral i de no bel·ligerància en la Segona Guerra Mundial que no era més que ficció. No trenquen amb el militar colpista elevat a dictador que, després de la caiguda de Hitler, intentà fer creure que havia actuat activament per salvar la vida de desenes de milers de jueus. Ni el president del Senat, ni els tres ministres del govern Rajoy que ahir presenciaven la commemoració, ni la major part dels senadors (PP) han rebutjat explíciticament el franquisme, els seus crims i les seves complicitats, que van ser evidents a ulls del món sencer i de les Nacions Unides, acabada la Guerra Mundial.

La "gran vergonya" que ha confessat la cancellera alemanya Angela Merkel aquest dimarts hauria de tenir correspondència amb, almenys, una mica de “vergonya espanyola”. La vergonya d'un partit que no vol trencar amb la seva condició d'hereu directe del franquisme polític perquè sap que part del seu cos electoral més fidel s'emmarca en l'anomenat “franquisme sociològic”. Vergonya d'un Estat que –insòlitament a Europa- és capaç de subvencionar entitats nostàlgiques d'un règim de repressió i de connivència amb el nazisme, o fins i tot de condecorar-les, com van veure fa només un parell d'anys aquí, a Catalunya. El reconeixement de la vergonya també és necessari en tot acte de memòria històrica. Sense vergonya alguns gestos poden semblar impostura.

 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Dídac Boza
Periodista de La Xarxa. Abans he treballat a la Cadena SER, TVE, Ràdio 4, l'Ajuntament de Barcelona, Onda Cero i la Cadena 13. Després de tres dècades en aquest ofici, segueixo buscant respostes en el que passa cada dia.
29/01/2018

Dignitat democràtica sí, eficàcia, també

18/12/2017

El 21-D necessita respostes noves

21/11/2017

La veritat, després del 21-D

10/10/2017

El camí intel·ligent cap a la República

23/09/2017

Podrà sostenir Colau la incòmoda companyia del PSC?

29/08/2017

La independència creïble

01/08/2017

Últims dies de propaganda

18/07/2017

Saltar el mur de la intimidació

06/06/2017

​Males companyies com Germà Gordó

09/05/2017

Expropiació de Jordi Pujol

Participació