14
de desembre
del
2015
Actualitzat
el
16
de desembre
a les
9:58h
Darrer míting de campanya de Pé a Corsica Foto: Pé a Corsica
Simeoni ha quedat només a dos escons de la majoria absoluta, però tot indica que no tindrà dificultats per ser elegit el nou president del consell regional cors. Ha aconseguit la unió de tots els grups nacionalistes darrera seu, una autèntica proesa en una política com la corsa, caracteritzada per les divisions i els enfrontaments, no sempre pacífics. El bloc Pè a Corsica aplega una coalició de partits, majoritàriament no-independentistes, i Corsica Libera, liderada per Jean-Guy Telemoni, l’altre gran referent del nacionalisme cors i independentista.
El nacionalisme cors arrossega una història de conflictes interns entre “moderats” i “radicals”, defensors i contraris a la lluita armada, que va tenir en les accions del Front d’Alliberament Nacional de Còrsega (FLNC) el seu capítol més actiu a partir del 1975. L’any passat, l’organització va fer públic l’abandonament progressiu de la seva activitat. Ja feia anys que havia decaigut la seva activitat, en la qual hi va haver temps fins i tot per a guerres intestines.
Els Simeoni són un nom gloriós del patriotisme cors. El pare del guanyador, Edmund Simeoni, és un veterà del combat per la causa nacional de l’illla, i l’oncle, Max Simeoni, fou un dels símbols del nacionalisme cors des dels anys seixanta.
El llarg combat pel reconeixement del poble cors
La França jacobina ha menyspreat sempre les altres identitats dins de la República. Amb Còrsega, s’ha trobat amb un patriotisme combatiu. L’actual nacionalisme és hereu d’una generació que va foguejar-se els anys seixanta, quan Còrsega ni tan sols tenia rang regional i estava integrada en la regió de la Provença-Alps-Costa Blava. Així tractava el centralisme francès a la terra que va veure néixer Napoleó!
El 1975, Còrsega és elevada a la categoria de regió. Això sí, dividint-la en dos departaments, sota l’autoritat de sengles prefectes: l’Alta Còrsega i Còrsega Sud. Va ser el mateix any que un grup d’activistes liderat per Edmond Simeoni (el pare de Gilles) va ocupar els terrenys de la Cava Depeille, propietat d’uns pied-noirs (antics colons francesos d’Algèria), una acció que va acabar amb violència per la intervenció de la policia. L’any següent, naixia el FLNC, que va protagonitzar accions armades espectaculars.
El 1981, François Mitterrand guanyava les eleccions. El partit dels Simeoni, aleshores la Unió del Poble Cors, va demanar el vot per ell. El triomf socialista va suposar algun avenç: amnistia pels presos corsos i l’inici d’una regionalització, però molt tímida. El 1982 es va aprovar un estatut específic, amb la creació d’una Assemblea, que no disposava, en tot cas, de veritable poder legislatiu.
La lluita del nacionalisme cors des d’aleshores ha estat constant. El 1991, un nou estatut particular de “la col·lectivitat territorial” de Còrsega. Eufemismes francesos per no parlar de nació. El seu article 1, consensuat entre les forces polítiques corses i el govern socialista de París, parla de “poble cors integrant del poble francès”. L’expressió era complicada, però ni així va passar el filtre del Consell Constitucional de la República, que el va suprimir.
Deu anys més tard, el gener del 2002, el Consell Constitucional torna a posar pals a les rodes a l’increment de poders per a l’illa, frenant la capacitat legislativa de l’Assemblea. Tot i així, els diversos governs francesos han hagut d’anar cedint a la realitat d’un poble que vol ser reconegut, i s’ha dotat de competències a les institucions corses en turisme, desenvolupament agrari, transports i planificació econòmica.
Ara, el triomf de Simeoni és un repte pel nacionalisme cors. Ve un temps de negociacions sobre les anomenades ordenances, és a dir, les competències que tindran les regions a tot França, després de la nova remodelació del mapa.
Té davant seu un bloc opositor, però amb alguns avantatges de partida. L’esquerra està molt dividida entre socialistes, radicals d’esquerra i comunistes, que tenen presència a l’illa. La dreta viu accidentada pel xoc entre dos clans històrics que malden pel predomini: els Rossi i els Rocca Serra. I el Front Nacional és molt feble a Còrsega. El vot de la protesta contra la classe dirigent s’ha refugiat en el nacionalisme, l’únic projecte alternatiu que sembla versemblant. A més, els nacionalistes corsos han estat molt intransigents amb tota espurna de xenofòbia. El lepenisme no ha trobat gaire aire a Còrsega.