15
de desembre
del
2015
Actualitzat
a les
21:02h
El primer problema que cal solucionar per reintegrar a la societat a una persona sense llar és precisament la llar, i aquest fet, encara que sembli una obvietat, no sempre s'havia tingut en compte a l'hora d'aplicar mesures destinades a aquest col·lectiu. De fet, històricament al col·lectiu sense llar se'l tractava seguint el model de "transició social", un escalat que passava del carrer a un alberg, d'allà a allotjaments temporals de curta i mitjana estància, per passar més tard a l'habitatge social. És a dir, que posava la consecució d'una llar com l'objectiu final per assegurar la reintegració social dels formants d'aquest col·lectiu.
Davant aquesta manera d'actuar, a partir dels anys noranta va començar a prendre forma un nou model que avui en dia ja és considerat com una alternativa amb més garanties d'èxit, el housing first, és a dir, l'habitatge primer. Segons explica a NacióDigital Ferran Busquets, president de la Fundació Arrels, la diferència amb altres models es troba en que el housing first "posa com a punt de partida el dret a l'habitatge". Es tracta d'un canvi de paradigma cada cop més aplicat als Estats Units, Canadà i bona part d'Europa que a Barcelona es comença a implementar, tant pel que fa a l'Ajuntament com per part d'entitats com Arrels, que ho fa de manera més autònoma.
Per entendre l'abast d'aquesta nova manera d'actuar, cal distingir entre persones sense sostre, és a dir, aquelles que no tenen aixopluc de cap mena, i persones sense llar, un col·lectiu més ampli que engloba les persones sense sostre però hi suma aquelles persones que estan acollides en centres socials com ara albergs i residències, però que en tot cas no tenen pròpiament una llar. Per bé que els sense sostre són la baula més feble, és sobre tot el col·lectiu que cal actuar, perquè una persona acollida en un alberg continua sense tenir la seva pròpia llar.
La llar "necessària i imprescindible"
De fet, el housing first el que fa és donar la volta a les polítiques socials per combatre el "sensellarisme", de tal manera que tenir una llar garantida esdevé "necessari i imprescindible", abans de passar a altres polítiques de reintegració, segons apunta Busquets. Ara bé, la Fundació Arrels detalla que per a que una persona es pugui beneficiar d'una llar a de complir tres requisits bàsics, aportar un percentatge dels seus ingressos, per migrats que siguin; tenir un bon veïnatge i no generar problemes; i finalment acceptar les visites d'un equip especialitzat de suport.
Busquets afegeix però, que cal deixar que sigui cada persona la que prengui les seves decisions, donant-los un marge més laxe que el que es poden trobar en equipaments socials. Per exemple, a un beneficiari d'una llar "no se li exigeix que busqui feina o deixi l'alcohol per accedir a la llar, però si que se'ls facilita que prenguin la decisió de buscar feina o deixar l'alcohol".
Possibilitat de compartir pis
En el cas de la Fundació Arrels actualment hi ha 45 persones que viuen en pisos individuals, 35 d'aquesta fundació i 10 en pisos del Patronat d'Habitatge. També hi en funcionament 10 pisos més amb dues persones, perquè cal tenir en compte que tot i prioritzar el pis individual, també s'obre la possibilitat als pisos compartits, ara bé, sempre amb l'acord de totes les persones, perquè a la llarga, els pisos compartits "poden tenir un cost elevat per la gestió de conflictes".
Segons alguns estudis, el housing first té una taxa d'èxit -entès aquest com la consecució de la plena independència del beneficiat, així com la seva reintegració social- de la vora del 85 per cent, una xifra que per a Busquets demostra que "el benefici està molt clar, però en tot cas, si funciona en el 85% de casos ens hem de plantejar què fem amb la resta". Ara bé, Albert Sales, coordinador de l'estudi Diagnosi 2015 sobre sensellarisme a Barcelona, va recordar durant la presentació d'aquest informe que aquesta xifra d'èxit semblava «exorbitant» a partir de les referències que havia manejat per al seu treball, i per això recordava que el housing first "no funciona per a tothom", defensant que en tot cas, "cal modular el housing first a la realitat de cada ciutat, tenint present que hi ha altres modalitats convivencials".
Impuls clar de l'Ajuntament de Barcelona
En tot cas, l'Ajuntament de Barcelona té clar que cal impulsar el housing first i de fet, la tinenta d'alcalde de drets socials, Laia Ortiz, va aprofitar la presentació de l'informe sobre "sensellarisme" per anunciar la intenció del compromís del govern municipal d'ampliar la xarxa actual que manté el consistori en col·laboració amb la Fundació Rais. Actualment Barcelona compta amb 14 pisos de titularitat municipal i 10 de la Fundació Rais finançats per l'Ajuntament, i la intenció és ampliar la xarxa amb 50 pisos més a partir d'una partida prevista al projecte de pressupostos per al 2016.
"És una línia clara a ampliar", assegura Ortíz, així com la "reserva d'habitatge públic", perquè el programa housing first "dóna possibilitats a persones amb perfils molt diversos, alguns d'ells molt cronificats", i alhora serveix per "ampliar el ventall de recursos a traves de la pròpia xarxa". De moment hi ha prevista una dotació inicial de 500.000 euros per poder dur a terme aquest projecte d'ampliació.
Davant aquesta manera d'actuar, a partir dels anys noranta va començar a prendre forma un nou model que avui en dia ja és considerat com una alternativa amb més garanties d'èxit, el housing first, és a dir, l'habitatge primer. Segons explica a NacióDigital Ferran Busquets, president de la Fundació Arrels, la diferència amb altres models es troba en que el housing first "posa com a punt de partida el dret a l'habitatge". Es tracta d'un canvi de paradigma cada cop més aplicat als Estats Units, Canadà i bona part d'Europa que a Barcelona es comença a implementar, tant pel que fa a l'Ajuntament com per part d'entitats com Arrels, que ho fa de manera més autònoma.
Per entendre l'abast d'aquesta nova manera d'actuar, cal distingir entre persones sense sostre, és a dir, aquelles que no tenen aixopluc de cap mena, i persones sense llar, un col·lectiu més ampli que engloba les persones sense sostre però hi suma aquelles persones que estan acollides en centres socials com ara albergs i residències, però que en tot cas no tenen pròpiament una llar. Per bé que els sense sostre són la baula més feble, és sobre tot el col·lectiu que cal actuar, perquè una persona acollida en un alberg continua sense tenir la seva pròpia llar.
La llar "necessària i imprescindible"
De fet, el housing first el que fa és donar la volta a les polítiques socials per combatre el "sensellarisme", de tal manera que tenir una llar garantida esdevé "necessari i imprescindible", abans de passar a altres polítiques de reintegració, segons apunta Busquets. Ara bé, la Fundació Arrels detalla que per a que una persona es pugui beneficiar d'una llar a de complir tres requisits bàsics, aportar un percentatge dels seus ingressos, per migrats que siguin; tenir un bon veïnatge i no generar problemes; i finalment acceptar les visites d'un equip especialitzat de suport.
Busquets afegeix però, que cal deixar que sigui cada persona la que prengui les seves decisions, donant-los un marge més laxe que el que es poden trobar en equipaments socials. Per exemple, a un beneficiari d'una llar "no se li exigeix que busqui feina o deixi l'alcohol per accedir a la llar, però si que se'ls facilita que prenguin la decisió de buscar feina o deixar l'alcohol".
Possibilitat de compartir pis
En el cas de la Fundació Arrels actualment hi ha 45 persones que viuen en pisos individuals, 35 d'aquesta fundació i 10 en pisos del Patronat d'Habitatge. També hi en funcionament 10 pisos més amb dues persones, perquè cal tenir en compte que tot i prioritzar el pis individual, també s'obre la possibilitat als pisos compartits, ara bé, sempre amb l'acord de totes les persones, perquè a la llarga, els pisos compartits "poden tenir un cost elevat per la gestió de conflictes".
Segons alguns estudis, el housing first té una taxa d'èxit -entès aquest com la consecució de la plena independència del beneficiat, així com la seva reintegració social- de la vora del 85 per cent, una xifra que per a Busquets demostra que "el benefici està molt clar, però en tot cas, si funciona en el 85% de casos ens hem de plantejar què fem amb la resta". Ara bé, Albert Sales, coordinador de l'estudi Diagnosi 2015 sobre sensellarisme a Barcelona, va recordar durant la presentació d'aquest informe que aquesta xifra d'èxit semblava «exorbitant» a partir de les referències que havia manejat per al seu treball, i per això recordava que el housing first "no funciona per a tothom", defensant que en tot cas, "cal modular el housing first a la realitat de cada ciutat, tenint present que hi ha altres modalitats convivencials".
Impuls clar de l'Ajuntament de Barcelona
En tot cas, l'Ajuntament de Barcelona té clar que cal impulsar el housing first i de fet, la tinenta d'alcalde de drets socials, Laia Ortiz, va aprofitar la presentació de l'informe sobre "sensellarisme" per anunciar la intenció del compromís del govern municipal d'ampliar la xarxa actual que manté el consistori en col·laboració amb la Fundació Rais. Actualment Barcelona compta amb 14 pisos de titularitat municipal i 10 de la Fundació Rais finançats per l'Ajuntament, i la intenció és ampliar la xarxa amb 50 pisos més a partir d'una partida prevista al projecte de pressupostos per al 2016.
"És una línia clara a ampliar", assegura Ortíz, així com la "reserva d'habitatge públic", perquè el programa housing first "dóna possibilitats a persones amb perfils molt diversos, alguns d'ells molt cronificats", i alhora serveix per "ampliar el ventall de recursos a traves de la pròpia xarxa". De moment hi ha prevista una dotació inicial de 500.000 euros per poder dur a terme aquest projecte d'ampliació.
Un home sense llar dormint amb el seu gos, al passeig de Gràcia. Foto: Adrià Costa