08
de desembre
del
2015
Actualitzat
el
09
de desembre
a les
11:34h
Es fixa en petits detalls, en contalles ancestrals, en els ritmes i els sons de l’aigua, en pedres i convents, en les persones que troba al camí… Sempre busca més ponts que fronteres, més lligams que diferències. I té la capacitat de sorprendre en fer-te’n adonar que hi ha axiomes establerts que val la pena qüestionar-nos per seguir aprenent. Perquè un riu també pot fer pujada, per bé que concebre'l així denota que aquell disposat a remuntar-lo té inevitablement un esperit contracorrent. En el seu llibre L’Ebre, un riu que fa pujada, Arturo Gaya (Tortosa, 1956) fa aquest recorregut invers, des de la desembocadura a Fontibre, per recuperar records i llegendes, redescobrir indrets, aprendre, trobar el destí, i buscar-ne un altre. Angle Editorial permet fer un tastet del llibre de l'alma mater del grup Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries.
- Quan fa que no t'has banyat al riu? I quan ho has fet, quina és la sensació que has tingut?
- Aquest estiu m’he banyat al riu. En general, m’agrada banyar-me als rius: la sensació d’aigua corrent i transparent. Ho faig sempre que puc i quan trobo un raconet que m’estira cap a l’aigua. L’Ebre continua tenint estos raconets.
- El teu procés de coneixença del riu com ha estat: per etapes? algun viatge especialment programat de retrobament dels orígens?...
- Tinc un Ebre en el que m’he criat i m’he fet gran: des de l’illa de Buda fins a Mequinensa. Un altre tram, fins a Logroño, l’he conegut a través de molts viatges i estades, per raons familiars i culturals. Al tram més alt, fins a Fontibre, hi he arribat com a estudiós, com a viatger… Penso que en el llibre es reflecteixen aquests tres nivells de narració: lo riu que m’ha vist créixer, lo riu que he anat fent meu, i el riu on he volgut arribar.
- La teva iaia, de Logroño. Com va fer cap la teva família a Tortosa?
- Va ser una de tantes i complexes històries de guerra i de postguerra. Lo seu company era farmacèutic i, després de recórrer moltes poblacions, van fer cap a Tortosa. Ma mare va conèixer aquí a mon pare, lo sastre Gaya, i ja no s’hi van moure.
- Diries que té més poder l'aigua o la música? L'Ebre o la jota?
- L’aigua és poderosa i la música també. Però tant l’una com l’altra exerceixen un poder captivador. És un poder bonic, ple d’energies positives. L’aigua està aquí i corre… La música és una creació humana, o al menys això pensem, perquè la veritat és que tot té la seua música i de vegades només es tracta de remenar una mica i trobar-la. L’aigua té la seua música…
- En una entrevista deies que allà on vas, sempre trobes el que tu ets. En aquest sentit, qui diries que ets en el teu camí per l'Ebre? O qui has sentit que ets?
- Sóc senzillament un caminant. Un viatger que ha intentat conviure respectuosament amb este paisatge, amb la seua gent, i que encara busca la manera de comprendre que forma part d’un tot. Quan viatges trobes el que tu ets, perquè tot es reflexa davant la teua imatge i com a tal et respon.
- En el llibre incorpores moltes llegendes que formen part d'un imaginari fluvial comú. Quin és el poder d'unió que té actualment el riu davant altres variables, com poden ser els límits polítics o administratius, que ens condicionen un espai de pertinença?
- Crec que hi ha una identitat riberenca. Quan arribes a Reinosa i dius que véns del Delta, ets molt ben rebut. El mateix passa a qualsevol indret del curs de l’Ebre: hi ha una cultura, un sentiment, una música i moltes històries compartides. Els límits polítics i administratius aniran i tornaran, els posaran i els llevaran, però l’aigua continuarà baixant i passant per tots els llocs.
- Déu n'hi do de llegendes gores que tens per contar, i en bona part lligades a històries religioses... quina és la teva preferida?
- La meua preferida no és massa gore però també és molt cinematogràfica: és la llegenda de Túbal (lo net de Noé) i l’origen del nom del riu Iber i de la península Ibèrica. És una d’aquelles llegendes que t’agraden i et fan sentir important perquè expliquen que tot va començar a casa teua.
- Polet diu que ell és la prova que al 1610 no tots els moriscos van ser expulsats del port de la Ràpita... en el teu cas, et veus més morisco o víking?
- Per la meua cultura mediterrània, et diria que em veig més morisco, però per vocació i esperit de concòrdia, et diria que m’agrada la mescla. En podriem dir moring? (jejeje).
- Recorda una vegada en què t'hages sentit més perdut que el "barco del sabó".
- Sortosament, he tingut moltes vegades esta sensació i la considero saludable. M’agrada quan algú em diu: “vas molt perdut”. Això em transmet un cert sentiment d’innocència saludable que encara persistix davant d’algunes coses. Em fa somriure…
- Al final del llibre dius en una frase que és bo saber que el teu camí sempre pot ser més llarg. Després de cada destí, n'has de trobar un altre per seguir viu? .
- Penso que les ganes d’aprendre ajuden a viure, i podríem dir que una de les seues conseqüències pràctiques és que això allarga la vida. De la mateixa manera, crec que el sentiment de saber-ho tot és autodestructiu. No li recomano a cap persona estimada.
- Aquesta obra combina les descripcions pràctiques i les emocionals. Supura melangia en alguns casos, xalera en altres... quins sentiments et desperta l'Ebre?
- Tu ho acabes de descriure molt bé: records, emocions, melangia, xalera, il·lusió… també compromís amb la terra i amb la gent. L’Ebre és el meu paisatge. Crec que aquesta frase tan ben trobada, "lo riu és vida", resumix molt bé els sentiments que l’Ebre em desperta a mi i a molta gent riberenca.
- Diries que hem deixat perdre massa coses entorn al riu?: natura, transbordadors, sediments....? Quina és la pèrdua que més t'agradaria recuperar?
- Sense dubte, els sediments. Recuperant els sediments, podrem recuperar moltes altres coses. I les solucions tècniques existixen. Que ningú ens enganye. Este és un dels grans objectius del nostre Ebre: recuperar els seus sediments.
- En qualsevol cas, la societat ebrenca pot estar orgullosa de com l'ha sabut defensar quan l'han atacat, fins i tot ha sabut donar exemple al món sencer..., creus que esta defensa seguix amatent i desperta en estos moments, tenint en compte que el riu seguix en perill?.
- "Lo riu és vida" i la Nova Cultura de l’Aigua han donat la volta al món i han tombat governs. La gent de l’Ebre ho sap i n’està orgullosa. També és cert que ha après a dosificar energies, perquè la lluita continua i serà llarga mentre hi haja persones que vegen en l’aigua un negoci i no una font de vida i una benedicció de la natura.
- Quan fa que no t'has banyat al riu? I quan ho has fet, quina és la sensació que has tingut?
- Aquest estiu m’he banyat al riu. En general, m’agrada banyar-me als rius: la sensació d’aigua corrent i transparent. Ho faig sempre que puc i quan trobo un raconet que m’estira cap a l’aigua. L’Ebre continua tenint estos raconets.
- El teu procés de coneixença del riu com ha estat: per etapes? algun viatge especialment programat de retrobament dels orígens?...
- Tinc un Ebre en el que m’he criat i m’he fet gran: des de l’illa de Buda fins a Mequinensa. Un altre tram, fins a Logroño, l’he conegut a través de molts viatges i estades, per raons familiars i culturals. Al tram més alt, fins a Fontibre, hi he arribat com a estudiós, com a viatger… Penso que en el llibre es reflecteixen aquests tres nivells de narració: lo riu que m’ha vist créixer, lo riu que he anat fent meu, i el riu on he volgut arribar.
- La teva iaia, de Logroño. Com va fer cap la teva família a Tortosa?
- Va ser una de tantes i complexes històries de guerra i de postguerra. Lo seu company era farmacèutic i, després de recórrer moltes poblacions, van fer cap a Tortosa. Ma mare va conèixer aquí a mon pare, lo sastre Gaya, i ja no s’hi van moure.
- Diries que té més poder l'aigua o la música? L'Ebre o la jota?
- L’aigua és poderosa i la música també. Però tant l’una com l’altra exerceixen un poder captivador. És un poder bonic, ple d’energies positives. L’aigua està aquí i corre… La música és una creació humana, o al menys això pensem, perquè la veritat és que tot té la seua música i de vegades només es tracta de remenar una mica i trobar-la. L’aigua té la seua música…
- En una entrevista deies que allà on vas, sempre trobes el que tu ets. En aquest sentit, qui diries que ets en el teu camí per l'Ebre? O qui has sentit que ets?
- Sóc senzillament un caminant. Un viatger que ha intentat conviure respectuosament amb este paisatge, amb la seua gent, i que encara busca la manera de comprendre que forma part d’un tot. Quan viatges trobes el que tu ets, perquè tot es reflexa davant la teua imatge i com a tal et respon.
- En el llibre incorpores moltes llegendes que formen part d'un imaginari fluvial comú. Quin és el poder d'unió que té actualment el riu davant altres variables, com poden ser els límits polítics o administratius, que ens condicionen un espai de pertinença?
- Crec que hi ha una identitat riberenca. Quan arribes a Reinosa i dius que véns del Delta, ets molt ben rebut. El mateix passa a qualsevol indret del curs de l’Ebre: hi ha una cultura, un sentiment, una música i moltes històries compartides. Els límits polítics i administratius aniran i tornaran, els posaran i els llevaran, però l’aigua continuarà baixant i passant per tots els llocs.
- Déu n'hi do de llegendes gores que tens per contar, i en bona part lligades a històries religioses... quina és la teva preferida?
- La meua preferida no és massa gore però també és molt cinematogràfica: és la llegenda de Túbal (lo net de Noé) i l’origen del nom del riu Iber i de la península Ibèrica. És una d’aquelles llegendes que t’agraden i et fan sentir important perquè expliquen que tot va començar a casa teua.
- Polet diu que ell és la prova que al 1610 no tots els moriscos van ser expulsats del port de la Ràpita... en el teu cas, et veus més morisco o víking?
- Per la meua cultura mediterrània, et diria que em veig més morisco, però per vocació i esperit de concòrdia, et diria que m’agrada la mescla. En podriem dir moring? (jejeje).
- Recorda una vegada en què t'hages sentit més perdut que el "barco del sabó".
- Sortosament, he tingut moltes vegades esta sensació i la considero saludable. M’agrada quan algú em diu: “vas molt perdut”. Això em transmet un cert sentiment d’innocència saludable que encara persistix davant d’algunes coses. Em fa somriure…
- Al final del llibre dius en una frase que és bo saber que el teu camí sempre pot ser més llarg. Després de cada destí, n'has de trobar un altre per seguir viu? .
- Penso que les ganes d’aprendre ajuden a viure, i podríem dir que una de les seues conseqüències pràctiques és que això allarga la vida. De la mateixa manera, crec que el sentiment de saber-ho tot és autodestructiu. No li recomano a cap persona estimada.
- Aquesta obra combina les descripcions pràctiques i les emocionals. Supura melangia en alguns casos, xalera en altres... quins sentiments et desperta l'Ebre?
- Tu ho acabes de descriure molt bé: records, emocions, melangia, xalera, il·lusió… també compromís amb la terra i amb la gent. L’Ebre és el meu paisatge. Crec que aquesta frase tan ben trobada, "lo riu és vida", resumix molt bé els sentiments que l’Ebre em desperta a mi i a molta gent riberenca.
- Diries que hem deixat perdre massa coses entorn al riu?: natura, transbordadors, sediments....? Quina és la pèrdua que més t'agradaria recuperar?
- Sense dubte, els sediments. Recuperant els sediments, podrem recuperar moltes altres coses. I les solucions tècniques existixen. Que ningú ens enganye. Este és un dels grans objectius del nostre Ebre: recuperar els seus sediments.
- En qualsevol cas, la societat ebrenca pot estar orgullosa de com l'ha sabut defensar quan l'han atacat, fins i tot ha sabut donar exemple al món sencer..., creus que esta defensa seguix amatent i desperta en estos moments, tenint en compte que el riu seguix en perill?.
- "Lo riu és vida" i la Nova Cultura de l’Aigua han donat la volta al món i han tombat governs. La gent de l’Ebre ho sap i n’està orgullosa. També és cert que ha après a dosificar energies, perquè la lluita continua i serà llarga mentre hi haja persones que vegen en l’aigua un negoci i no una font de vida i una benedicció de la natura.