David Lagercrantz: «Necessitem més que mai una Lisbeth Salander»

David Lagercrantz (Suècia, 1962) és pura combustió. Vestit amb una americana negra ajustada, amb mans grosses i prim com una anguila, no para de moure's a tota velocitat, gesticulant i sense deixar de mostrar un somriure d'anunci de dentífric. Se'l veu feliç, mentre explica les bondats d'El que no et mata et fa més fort (Columna, 2015) i menja dos entrepans de salmó. Gaudeix de l'hora llarga que dura la conversa. Parla molt, i tant li fa si té la boca plena, perquè no pot parar quan troba el fil. Lagercrantz és així, va de cara, expansiu, educat i sense manies. No sembla que el pes de la càrrega de ser el continuador de la popularíssima obra de Stieg Larsson li hagi produït el més mínim mal de cap.
 
Ell, que també és periodista, sap de què va això. Ve de la trinxera del món editorial, amb un gran èxit anterior a la quarta part de la sèrie Millennium, Jo sóc Zlatan, la biografia de Zlatan Ibrahimovic, un "geni provinent dels suburbis". L'èxit d'aquell llibre li va omplir les butxaques i li va permetre preocupar-se per "alimentar la passió per escriure". Així va ser com va acceptar el repte. "Confesso que, al principi, estava molt espantat, però era impossible negar-se". Tot va començar com comencen les coses que valen la pena, "amb un bon parell de copes de vi". D'aquella reunió "espurnejant" amb el seu agent literari, en va sortir una oferta que no podia rebutjar.
 
Un encàrrec i una gran pressió
 
"En aquell moment, jo estava escrivint una gran història d'amor", explica Lagercrantz. Ell mateix es va adonar que usava l'escriptura com a teràpia pels seus propis problemes i que calia fer-hi alguna cosa. "Un dia, li vaig dir al meu agent que creia que funcionava millor quan m'enfrontava a alguna cosa diferent", com quan vaig fer el llibre sobre l'aventurer Göran Kropp. "Em va preguntar si m'agradava que em fessin encàrrecs, i vaig dir que sí". Lagercrantz va veure que la cara de l'agent canviava d'immediat "i van començar a passar coses estranyes". Després d'unes negociacions amb alguna escena pròpia de pel·lícula d'espies, li van proposar: "faries el quart llibre de Millennium?". Només vaig saber respondre: "És una broma???".

 "Vaig veure que anava de debò i em va entrar una suor freda", afirma l'autor suec, mentre engoleix el segon vegetal de salmó. "Però no va ser bufar i fer ampolles. Primer havia de trobar una trama prou bona", explica. "Larsson era el mestre de les històries complexes, i jo necessitava fer una cosa nova, que sonés fresca". Donant-li voltes, un dia es va llevar recordant una història que havia escrit quan exercia de periodista, just a l'època en què als cinemes feien la pel·lícula Rain Man (Barry Levinson, 1988). "Li vaig preguntar a un neuròleg si hi havia algun Rain Man a Suècia. I em va portar a descobrir un noi de vuit anys, mig sord. Un nen extraordinari". Aquell menut va ser una troballa per a Lagercrantz: "em vaig adonar que era un reflex de la Lisbeth Salander". I la maquinària va començar a rodar. "Em vaig preguntar què passaria si un nen així era el testimoni d'un assassinat".
 
L'habilitat d'escriure en estils molt diferents

La resta és el nou llibre de Millennium, una sèrie publicada a cinquanta països i que té més de vuitanta milions de lectors arreu del món. I amb uns personatges que són de més actualitat que mai. "Vivim uns temps en què necessitem més que mai una Lisbeth Salander. Quan els editors van llegir la història proposada, només em van dir so damn good! [refotudament bo!]". Però, per què va ser Lagercrantz l'escollit? "Si jo tinc una habilitat és la d'escriure en estils diferents. Puc fer un llibre molt literari, com la novel·la sobre Alan Turin, Fall of Man in Wilmslow, que aviat arribarà aquí. I també puc utilitzar el llenguatge del gueto, com a la biografia d'Ibrahimovic".
 
Barcelona és una de les darreres parades d'una gira de promoció esgotadora. Malgrat tant de viatge, però, Lagercrantz ja ha començat a escriure el cinquè llibre de la sèrie, i té els drets per fer-ne un altre més. En total, seran tres llibres de Millennium amb la seva signatura, que és diferent a la de Stieg Larsson. "M'encanten els personatges que va crear, però un cop els tens ben apresos, cal afegir-hi alguna cosa". En el seu cas, un dels referents van ser les pel·lícules de Batman que va signar Christopher Nolan. "Em va agradar molt que li posés més profunditat, sobretot en la part de la infantesa". En aquest sentit, en el cinquè volum "tindré més coses a dir de la infantesa de la Lisbeth". Emocions fortes que segur que faran les delícies de tots els milers de seguidors que aquesta hacker té escampats arreu. De moment, l'oportunitat és llegir una quarta part que ha estat molt ben rebuda per la crítica.
 

Les connexions Larsson-Lagercrantz

Stieg Larsson és un fenomen que traspassa el fet literari. De fet, ell solet explica la moda i el gran èxit internacional que viuen els autors nòrdics de gènere negre. "Ha passat com quan va aparèixer Bjorn Borg, un tennista revolucionari i tota una estrella. Després, Suècia ha tingut molts bons tennistes. Pel que fa al món del llibre de gènere, sempre hi ha hagut bon nivell. Però calia un Stieg Larsson". Que ell fos l'escollit va ser un grandísism repte que evidenciava algunes connexions. Per exemple, que Lagercrantz viu a Södermalm, Estocolm, al mateix barri de la sèrie Millennium.   Però les connexions van encara més enllà d'un lloc físic. "Amb Larsson comparteixo les mateixes idees polítiques de lluita social contra el racisme, la intolerància, l'extremisme, o la violència". Compromès com el seu predecessor, l'autor no pot estar-se de parlar de la situació del seu país. "En aquests dies, hi ha un partit gairebé racista a Suècia en ple auge. Això és tràgic, perquè molta gent no ho coneix", es lamenta. "Larsson va ser, en part, un visionari, perquè va predir el que podia venir. Hi ha part de Suècia molt intolerant i està creixent molt. Ara que tenim aquest món que explota d'odi i intolerància, és molt necessari no callar".