«Ocho apellidos catalanes», vuit cognoms amb més pena que glòria

El primer cara a cara amb el públic va ser tot un èxit. Ocho apellidos vascos (Emilio Martínez Lázaro, 2014) confrontava els tòpics alegres de l'euskaldun amb els del señorito andaluz. Un fenomen totalment inesperat, perquè cap dels ingredients que lligaven la salsa tenia prou entitat com per convertir el film en alguna cosa diferent a les desenes de comedietes pseudoromàntiques que floreixen a la cartellera cada setmana. Un any després, la fórmula es repeteix amb l'al·licient afegit del conflicte català com a mar de fons, vist per un basc de soca-rel, per una colla de sevillans de gomina i polo, per uns catalans insofribles i per la camarilla de personatges d'acudit que van poblar la primera part.
 
Com a mínim, i és innegable, Ocho apellidos catalanes (2015) és coherent amb la seva predecessora. Hi trobareu, de manera idèntica: bromes de rialleta fàcil, gags sobrants del repertori del Club de la comedia, una concepció despistada del ritme, accions inversemblants que es succeeixen de forma precipitada, la innocència d'un sarcasme que no arriba ni a acudit tronat, una absència total de mala llet, una història que no té cap interès i uns amors que no arribem a creure'n s mai, de tan mancats d'ànima com se'ns presenten i són.
 
A diferència del primer film, i també malgrat la recaptació milionària, l'invent es desinfla per una simple raó. I no és que l'augment de pressupost hagi portat la irritable banda sonora de Roque Baños. Tampoc no és que un romanticisme propi de telefilm hagi guanyat el pols i esborri qualsevol traç d'acidesa, si és que n'hi va haver algun dia. La gran diferència amb la primera part, l'abisme que la fa inabastable, és que ja no té capacitat de sorprendre'ns. I això fa que es perdi pel camí l'espurna que encenia el gran disbarat que era Ocho apellidos vascos.
 
La recreació faraònica d'un gran immobilisme
 
Cert és que, entre tant de desori, també hi ha algun moment d'inspiració, sempre gràcies al talent de Karra Elejalde (a estones) i d'una gran Rosa Maria Sardà, que es menja, ella tota sola, un guió i uns diàlegs paupèrrims. Vista l'actuació, és obligat preguntar-s'ho: per què coi aquesta gran actriu no fa més cine? Però, a banda d'això, la resta és la recreació faraònica d'un gran immobilisme. I aquí és on rau l'estupidesa de tot plegat: que la pel·lícula no es belluga ni un centímetre d'un confort que no arriba ni a l'aprovat justet.
 
El moment que viu Catalunya en el marc d'un estat com l'espanyol dóna per molt més. L'humor és qui sempre té el salconduit per dir les veritats, per punxar, per foradar consciències i remoure els propis principis. Però això seria una altra pel·lícula, no pas aquesta. Si bé pot fer certa gràcia que els catalans siguin una colla de hipsters pedants, mig amanerats i fills de papà –que, a veure, "haberlos haylos", com dirien a la terra de Fraga–, resulta tan innòcua la broma que fins i tot fa basarda. Per trillada, per fleuma i per gasiva.
 
Ocho apellidos catalanes és més a prop del cinema d'Ozores que del de Berlanga, i la impressió és que Emilio Martínez Lázaro ha fet un film funcionarial, sense justificar la dignitat del tant per cent del pantagruèlic pressupost total. Un film que no funciona ni com a una possible metàfora de l'Espanya actual, ni com a retrat corrosiu de la catalanitat, la catalanofòbia o qualsevol d'aquests qualificatius que han fet que la situació del "procés" sigui on és ara mateix.