entrevista

Albert Sánchez Piñol: «L'única forma de guanyar és sent majoria i resistint»

L'escriptor barceloní publica "Vae Victus", l'esperada segona part de "Victus" | La novel·la explica les aventures de Martí Zuviría després de la caiguda de Barcelona de 1714 | L'autor explica que l'Onze de Setembre no celebrem una derrota, "sinó que commemorem que un poble declarés la guerra a dos tirans"

per Esteve Plantada, 28 de novembre de 2015 a les 20:00 |
Albert Sánchez Piñol acaba de publicar «Vae Victus» | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 28 de novembre de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) torna a la càrrega amb una nova dosi de les aventures viscudes i relatades per Martí Zuviría. Vae Victus (2015) reprèn la història just en el moment en què acaba Victus, amb la dolorosa caiguda de Barcelona. Més de 250.000 exemplars han convertit la predecessora de Vae Victus en un dels grans èxits de la narrativa catalana.

Des de l'esglaiadora exploració del conflicte que va ser La pell freda –la novel·la més traduïda de les lletres del país–, Sánchez Piñol no ha deixat de seguir sorprenent, novel·la a novel·la, relat a relat, passant per Pallassos i monstres (2000) fins arribar a Vae Victus, una obra que surt a la venda amb 50.000 exemplars i que es pregunta què va passar després de l'Onze de setembre de 1714 i què va ser de la vida de Zuvi Camesllargues. Aventures, història, tragèdia i humor, d'Amèrica del Nord a Nova Zelanda, passejant per un segle XVIII apassionant.

 
- Quan va publicar Pandora al Congo, tothom esperava una nova La pell freda, però no va ser així. En continuava l'essència, però hi havia un altre to, una altra estructura narrativa. Després de Victus, la lectura de Vae Victus provoca el mateix efecte. Necessita reinventar-se sempre?
 
- És inútil que un autor intenti fer que cada llibre sigui millor que l'anterior. Això no va així. El que has de fer és que cada llibre sigui diferent a l'anterior i mantenir la necessitat de reinventar-te, una cosa que he tingut sempre claríssima. L'estructura de Vae Victus és plena de variants. Però, al mateix temps, pots començar a llegir la primera pàgina com a continuació de l'última de Victus. A més, Vae Victus és format per quatre relats autònoms.

 
- Relats que repassen bona part del segle XVIII i que podrien tenir continuïtat amb noves entregues. Què té aquest període que el fa tan apassionant?
 
- Per mi, el segle XVIII és molt més estimable que el segle XIX, que el trobo horrorós: inventa el colonialisme, que esclavitza els negres, i imposa la industrialització, que esclavitza els blancs. Quan dic que vull explicar tot el s. XVIII a través dels ulls de Zuviría no ho dic en un sentit eurocèntric. El gran relat que hi ha a Vae Victus, a banda de l'aparició del Carrasclet, és el d'una ètnia nord-americana en una guerra apassionant.
 
- Vae Victus també mostra un humor molt més marcat, amb un pes més específic que la seva predecessora.
 

- Totes les tragèdies s'han d'explicar en clau còmica, i les comèdies en clau tràgica. El segle XVIII és un segle que per a nosaltres és molt dur. De fet, segle XVIII és un segle molt esperançat fins que esclata la revolució francesa.
 
- És curiós que digui això, perquè la gent associa la revolució francesa amb l'esclat de la llibertat.
 

- És just a l'inrevés! L'important és que és el segle de la Il·lustració, de l'enciclopedisme. Hi ha una idea a l'ambient que diu que podrem entendre el món i ser feliços en ell. Això s'acaba amb la revolució francesa. Mirem els fets: en nom de la llibertat, de la igualtat i de la fraternitat tallen tres-cents colls!! El primer vaixell que surt de França cap a Martinica, per dir la bona nova, porta a la proa del vaixell una guillotina! I després ve un altre horror, Napoleó, que deien que a cada batalla perdia una ciutat, pel número de morts. Això a l'època de Zuviría no era comprensible, perquè els exercits no eren de reclutes massives, sinó que eren exercits professionals que costaven molt de mantenir. Era poca gent la que lluitava i pocs els morts que hi havia.
 

Albert Sánchez Piñol Foto: Adrià Costa


- Com va ser el procés de selecció de les quatre històries i els quatre escenaris de Vae Victus?
 
- En primer lloc, volia internacionalitzar Zuviría. Vae Victus em serveix per explicar que, a partir d'ara, anirem per tot el segle XVIII. En aquest sentit, em va anar molt bé la guerra americana de 1715. Els fets són els que s'expliquen i contraposen Zuviría en l'inici de l'esclavisme modern. La idea de denigrar l'ésser humà d'aquesta manera. En segon lloc, volia que en Zuviría estigués ancorat en els fets de 1714, marcat per l'amargor de la derrota. Per això torno a Barcelona i expliquem els fets de 1719, que són apassionants. En tercer lloc, i era una promesa que m'havia fet, volia explicar com moren els dolents de Victus. I, en quart lloc, James Cook era un personatge increïble, un explorador que dialogava amb tots els indígenes que anava trobant i que fan una aventura molt còmica. M'ho vaig passar molt bé i com a antropòleg m'interessava molt.

- Fins on voldria arribar Sánchez Piñol en aquesta narració històrica?
 
- M'agradaria que arribés a la revolució americana, que és molt més interessant que la francesa. La diferència és que Washington perdona els seus enemics i Robespierre guillotina els seus amics. Si Zuviría pogués explicar aquella revolució, veuria moltes relacions amb la defensa de l'any 1714.
 
- Les notes a peu de pàgina són un dels nous elements de Vae Victus.
 
- A Victus vaig renunciar a les notes perquè era un únic relat i incloure-les podia alentir la lectura, i no volia que això passés. Volia que la gent acabés el llibre! Ara, però, en tenir quatre relats, les notes no trenquen l'agilitat i, sobretot, arreglava una cosa que ja em passava a Victus: que la gent no sabia on acabava la veritat documental i on començava la trama fictícia de la vida privada de Martí Zuviría. De vegades, tenia la sensació que tot l'esforç de documentació no quedava prou reflectit. Per això la voluntat de posar una veritat documental, que és el que fa molt interessant el 12 de setembre de 1714.
 
- Tenim molta literatura de l'11 de setembre, però mai no s'ha explicat "el dia després", amb una repressió que és espantosa.
 
- És horripilant! El 12 de setembre, narrativament, no s'ha tractat gaire. Tot al contrari de l'11, que és gairebé un gènere literari. I me n'alegro, perquè també tenim dret a construir els nostres propis gèneres, com els americans tenen el Far West, per exemple. Però el 12 de setembre de 1714 és totalment ignorat i compta amb personatges com el Carrasclet, que és impressionant. Si hagués nascut a Missouri enlloc de Tarragona seria més conegut que Jesse James!!!
 
- Carrasclet seria la demostració que la lluita va continuar i que venia de les classes populars?
 
- L'11 de setembre s'acaba l'aparell institucional català, però la lluita popular va continuar, i tant! Carrasclet n'és la prova... i fins i tot el Duc de Berwick li demana aliança! A la novel·la, jo només m'invento el diàleg entre ells dos, perquè està certificat que van tenir dues reunions a Perpinyà. És una mina! I imagina't l'impacte fàustic entre Berwick i el Carrasclet: un home educat a Versailles i un paio amb un nom que ve de carbó de carrasca. Qui millor per fer de frontissa entre els dos personatge que Zuviría?
 

Albert Sánchez Piñol Foto: Adrià Costa


- Amb Vae Victus tornem a veure les aliances entre antagònics i la manca d'escrúpols. La història catalana és plena d'aquestes paradoxes o és més aviat la tònica habitual d'aquest període històric?
 
- El segle XVIII va ser un segle molt terminal. En essència, mirant la documentació, tenia la sensació que em donaven la novel·la feta, que no calia que posés gaire trama de ficció. Van haver-hi personatges d'una alçada increïble. Fa tres-cents anys érem només 400.000 catalans al món i, per ser un país relativament petit i amb tan poca densitat humana... quina alçada i quina potència! Teníem personatges com Villarroel, Casanovas i molts d'altres.
 
- Tenint en compte que Carrasclet és pràcticament un desconegut, creu que els catalans tractem els nostre herois tal i com es mereixen?
 
- Segurament els hem tractat malament, però crec que hem fet el que he pogut. Hi ha moltes circumstàncies que ho explicarien, i una és la derrota. Berwick no era rei i és increïble la quantitat d'imatges que pots trobar fent una recerca a Google. Per què? Perquè tenia el poder. No existeix ni una sola imatge de Casanovas o Villarroel, perquè ells van ser els derrotats. He hagut de reconstruir el relat de la revolta del Carrasclet mitjançant, en bona part, documents borbònics! Després de la caiguda del 1714, a Catalunya no hi ha aparell institucional que "faci paper".
 
- Tenint en compte aquest factor, encara és més rellevant la figura de Francesc de Castellví, el gran historiador dels fets i del setge de Barcelona. Ja el va fer aparèixer breument a Victus, i ara torna a tenir un paper, només començar el nou llibre. En aquesta ocasió, però, amb les notes a peu de pàgina em va donar la sensació que Vae Victus volia retre una mena d'homenatge al seu relat, com una contraposició literària.
 
- Sí, la idea era homenatjar Castellví, en certa manera. Ell és l'encreuament perfecte entre el guerrer i l'historiador. Abans ens referíem als personatges excepcionals de l'època. Troba un altre Castellví, si pots! Resumint: es un paio que combat al setge de Barcelona fins el darrer moment, que parla d'ell en tercera persona, com un soldat més, que és present als combats més aferrissats. Llavors, se'n va a l'exili i escriu unes deu mil pàgines, on intenta explicar-ho tot amb una objectivitat total. Que intenta explicar l'heroïcitat dels catalans defensant les seves constitucions i llibertats. Aquest paio es mor sense haver vist publicades cap de les seves pàgines! Que ell aparegués a Victus i Vae Victus era un homenatge obligat.
 

Albert Sánchez Piñol Foto: Adrià Costa


- Victus ja forma part de l'imaginari històric de Catalunya. De fet, ha rebut moltes crítiques "ideològiques", no pas literàries. Ara bé, si la novel·la de l'imaginari col·lectiu català és Victus, déu n'hi do... Tothom rep i queda clar que els catalans vam fer coses molt discutibles. Creu que això és el que ha fet que tingués tant d'èxit?
 
- És una novel·la on veus totes les misèries, i era totalment premeditat. Però sí que és un relat de bons i dolents. En ultima instància, la veritat moral està en un bàndol. Jo crec que l'heroi que queda impol·lut és el poble català, en tots dos llibres. Jo mai no he amagat que la història del 1714 és molt polièdrica. I he optat per explicar la història dels de sota i des de sota. A Vae Victus, qui no deixa mai la lluita és el poble. No hi ha la noblesa al voltant del Carrasclet. Però sí que hi ha aquest heroi "tolstoià", aquesta gent que aguanta les canonades passi el que passi, i per a qui la derrota és relativa. La seva resistència ens ha arribat fins ara.
 
- És un llegat simbòlic més que de victòria militar?
 
- L'Onze de setembre no celebrem una derrota, sinó que commemorem que un poble declarés la guerra a dos tirans. Això és un capital simbòlic que voldria qualsevol altre poble! I, torno a insistir: estem parlant en qualitat d'imaginaris, d'una reconstrucció col·lectiva del passat. Jo procuro fer-ho honestament, escriure novel·les amb tota la documentació possible.
 
- Com explica que el poble català encara hi sigui? Crec que és un cas inèdit en la història.
 
- Totalment! I crec que, paradoxalment, qui s'ha encarregat d'això és l'adversari, que ha estat molt estúpid. El primer que fan els borbònics quan conquereixen Barcelona és fer la Ciutadella, que no està dirigida a protegir la ciutat, sinó a reprimir-la. Tu li estàs recordant, cada dia, al poble, qui és l'enemic i per què. El primer ajuntament democràtic del segle XIX ensorra la Ciutadella per posar-hi el Parlament de Catalunya. És una antítesi total. Han estat tan estúpids que ho van prohibir tot! De tal manera, que després del 1714, al poble català només li queden dues opcions: una és la feina i l'altra –com que no tenen institucions, ni política exterior i tenien l'imaginari col·lectiu aniquilat– és la cultura. El que et trobes, segles després, és una societat econòmica desenvolupada i una cultura que s'ha refermat com a mecanisme de diferenciació dels teus adversaris. Ningú patia per la cultura abans del 1714! Aquella guerra és entre Castella i Catalunya, no entre catalans i castellans.
 
- La catalanitat es construeix deixant de banda qüestions essencialistes.
 
- La meitat dels independentistes es diuen Sànchez! Aquest país es diu "Sánchez Piñol", per dir-ho d'una altra manera. Ocho apellidos catalanes no és veritat! L'essencialisme no és la base del moviment sobiranista, al contrari. Justament perquè teníem por de la nostra extinció, hem obert les portes a qualsevol a qui es volgués incorporar. I, a mi, això m'agrada! Veus una enxaneta negra. I què? A ningú li preocupa de quin color sigui. De fet, és millor, és "un més". La catalanitat és això!
 
- A diferència del 1714, què creu que ara ens farà sortir victoriosos?
 
- La capacitat de resistència, en això tenim un a certa experiència històrica. Vivim una realitat tan turbo-accelerada que només volem resultats immediats. No entenem que un procés com aquest serà llarg i que l'única forma de guanyar-lo és sent majoria i resistint. No hi ha més. En un context democràtic això ens dóna un gran avantatge.
 
- És qüestió de paciència.
 
- És clar! Però, compte: els dirigents han de saber gestionar aquesta capacitat de resistència i no esgotar-la.
 

Albert Sánchez Piñol. Foto: Adrià Costa

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació