Eleccions espanyoles 20-D: perfil

PERFIL Jorge Fernández Díaz, 32 anys consecutius en primera línia

Nascut a Valladolid i fill de militar, va ser un jove suarista abans d’afiliar-se al PP | Derrotat per Vidal-Quadras, va saber esperar i el va sobreviure políticament | Membre de l’Opus Dei, ha aconseguit ser amic de Rajoy

per Pep Martí , 25 de novembre de 2015 a les 21:00 |
Jorge Moragas saludant Jorge Fernández Díaz | Flickr PPC
Aquesta informació es va publicar originalment el 25 de novembre de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Si els records d’infantesa i el primer ambient determinen tant com diuen el caràcter de les persones, la ideologia del cap de llista del PP per Barcelona en les eleccions del 20-D estava sentenciada des del moment en què Jorge Fernández Díaz va venir al món. L’avui ministre espanyol de l’Interior no va néixer en una llar convencional. Va donar les primeres passes en una casa de Valladolid dominada per la personalitat del pare, un militar navarrès, Eduardo Fernández Ortega, que va ser tinent coronel de cavalleria. Tres anys després, la família es traslladaria a Barcelona, on el militar esdevindria sotsinspector de la Guàrdia Urbana.

La Barcelona dels anys cinquanta era una ciutat grisa i sotmesa. Personatges tenebrosos ocupaven els ressorts del poder, com el falangista Acedo Colunga, governador, civil només de nom, que aviat s’enfrontaria al poder de l’alcalde Josep Maria de Porcioles, cínic intel·ligent i barroer. Jorge Fernández tenia només deu anys quan els fets de Palau, que van catapultar el nom de Jordi Pujol en la Catalunya antifranquista. Els Fernández Díaz van veure els canvis a la societat catalana des del costat oficial, amb el que això comporta. La seva Barcelona era la del règim. Enginyer industrial però amb vocació política primerenca, es va enrolar en la UCD de Suárez en els començaments de la transició. El noi era pragmàtic.


Venia ben recomanat i va pujar esglaons sense perdre gaire el temps. Va ser inspector de treball a Barcelona i, amb només 31 any, fou governador civil d’Astúries. Aquí va viure la nit del 23-F, quan va reaccionar convocant els representants de totes les forces polítiques al seu despatx per seguir els esdeveniments. Va deixar bona impressió i el van enviar de governador a Barcelona. Des d’aquest càrrec va assistir al desmoronament de la UCD el 1982. Va coquetejar en un primer moment amb el CDS de Suárez, però després es va instal·lar definitivament a l’Aliança Popular de Manuel Fraga, el precedent del PP.

Va presidir el PP de Catalunya, càrrec que va assumir el 1983. La seva posició davant de l’hegemonia del pujolisme va ser molt realista. Va esdevenir el dirigent de la dreta espanyola a Catalunya, però sense fer gaire soroll, com donant per bo el lideratge de CiU en el camp del centre dreta. Amb ell, el PP de Fraga tenia una base assegurada, però un sostre baix. A Madrid es van deixar seduir per un brillant ambiciós d’una saga catalana de tota la vida, i Aleix Vidal-Quadras fou entronitzat com a nou "ponci". El nou líder volia plantar cara al pujolisme i va imprimir un segell agressiu contra CiU, entrant a qüestionar fins i tot la immersió lingüística. A diferència de Jorge Fernández, Vidal-Quadras no tenia complexos franquistes ni venia de Valladolid. Es podia permetre el luxe de plantar cara a Pujol en un català ben travat.


Això va ser el 1991. Diuen que els inicis d’aquesta dècada van ser el pitjor moment en la vida de l’ara ministre, que va patir una crisi d’identitat. Fins aleshores, tot i el seu conservadorisme, no havia destacat per ser home religiós. En les seves biografies s’explica que va ser en el transcurs d’un viatge a Las Vegas que es va convertir, que va sentir la “crida” del totpoderós. És clar que les trifulgues virulentes que va viure el PP català aquells anys van ser tan fortes que eren per perdre la fe de qui la tenia o reforçar-la en els escèptics. Sigui com sigui, es va fer catòlic fervent.

Les persones com Jorge Fernández no són negligibles. La brillantor i la seguretat de Vidal-Quadras va topar amb la feina sistemàtica dels germans Fernández (Jorge i el seu germà Alberto) dins del partit. El fernandisme va esdevenir una maquinària de poder intern. Com el dinosaure del conte de Monterroso, quan els pactes del Majestic van convertir Vidal-Quadras en una molèstia, els Fernández encara eren allà. Alberto va ser el nou president del PP català el 1996.

 

Jorge Fernández Díaz, entre guàrdies civils. Foto: Adrià Costa


L’ànima clerical del PP

Jorge Fernández va escollir dos pilars per mantenir-se: es va apropar a l’Opus Dei (i pertany a diverses organitzacions religioses) i es va fer amic de Mariano Rajoy. Això darrer té molt de mèrit. Segurament el tarannà discret, gris i ponderat del fill del tinent coronel de cavalleria cau bé en l’entorn del registrador de la propietat de Pontevedra. Al costat de Rajoy, Jorge Fernández ha estat secretari d’estat i ara ministre de l’Interior.

Sempre que pot explicita la seva fe catòlica. Ha esdevingut un dels elements de l’ala més clerical del partit. La seva oposició a l’avortament ha estat sempre acèrrima. Algunes declaracions que ha fet des del seu tradicionalisme han provocat critiques i burles, com quan va assegurar que s'oposava als matrimonis homosexuals perquè anaven en contra de la continuïtat de l’espècie.

Repetirà com a cap de cartell del seu partit per Barcelona. Fa trenta-dos anys, que es diu aviat, que és un dels principals dirigents del partit a Catalunya. Trenta-dos anys: l’ambició política és això. Aquest cop, les previsions no són gaire engrescadores. Dins del PP, es critica que ell i Jorge Moragas han deixat podrir el conflicte amb Catalunya, potser per no molestar el seu cap. Però fins ara, en tots els moviments interns que es produeixen al PP català, el fernandisme continua sent una estructura arrelada en l’aparell del partit amb la qual s’ha de comptar a l’hora del repartiment.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació