24
de novembre
del
2015
Actualitzat
el
18
de gener
del
2016
a les
16:15h
Ja fa temps que pinten bastos per a les velles sigles de Convergència Democràtica de Catalunya. En la direcció de CDC s’ha obert pas finalment l’opció de dissolució de CDC i fundació d’una nova marca política per damunt de la refundació, que era la idea preferida fins ara. Segons apunten fonts del partit a NacióDigital, el paper de David Madí, exsecretari de Comunicació del Govern i gran factòtum de moltes coses que passen a Convergència, ha estat cabdal en la decisió de dissoldre el partit i fundar una nova formació.
Fa deu anys va néixer Llibergència, el sector liberal organitzat dins de CDC. La seva influència ha estat rellevant, però ha hagut de conviure amb molts altres grups ideològics que són presents en el partit fundat per Jordi Pujol. Fa un any i mig, en les reunions del nucli dur de Llibergència, entorn de David Madí, es va començar a obrir pas la necessitat de dur la imprescindible renovació de CDC fins a la seva dissolució. L’erosió de la gestió de govern, l’esclat dels escàndols de corrupció que han esquitxat de ple la figura de Jordi Pujol i les exigències de la nova política han convertit, en poc temps, les formacions de sempre en una marca superada. Les darreres intervencions del president Mas ja han explicitat la voluntat d’anar a un nou partit.
Madí ha estat, segons asseguren fonts convergents a NacióDigital, un dels impulsors de la nova estratègia de la direcció de CDC. En aquest sentit, la decisió d’Antoni Fernández Teixidó, exconseller i exdiputat del partit, d’abandonar els seus càrrecs per disconformitat amb la declaració de ruptura i l’aproximació a la CUP de cara a la investidura, seria un moviment més dins del procés de creació d’una nova força política. El vincle entre Fernández Teixidó i Madí és estret i coincideixen plenament sobre l’escenari que s’ha de produir.
Un partit renovat i transversal
En quin tipus de partit pensen els liberals de CDC? Tenen molt clar que l’espai a jugar no els deixa un gran marge de maniobra. Entre l’ERC d’Oriol Junqueras, que tampoc renuncia a mossegar part de l’espai central, i un fort bloc unionista per la dreta, la tasca de consolidar una nova marca serà feixuga. Molt més en l’actual context en què s’està pendent de la investidura i en vigílies d’unes eleccions espanyoles. El que sí que està clar és que volen un partit amb imatge renovada, transversal ideològicament, on convisquin liberals, persones d’extracció més socialdemòcrata –que poden veure’s representats per algú com Josep Rull, el coordinador general de CDC, o Carles Campuzano-, i d’altres d´’influència democristiana. No està clar encara el paper que el nou partit Demòcrates de Catalunya, sorgit d’UDC, pot tenir en aquest projecte.
Una idea que també està madura és que la nova formació ha de ser atractiva pels sectors que volen una renovació en les formes de fer política. Ha de ser oberta, allunyada del partit clàssic. No serà fàcil.
De fet, històricament els liberals no han estat mai el component més fort dins de Convergència. Ha estat el nacionalisme el gran aglutinador d’una força política que sempre ha tingut molt de moviment. Ramon Trias Fargas va ser el gran representant liberal del partit, i no era un convergent de la primera hora. Convergència va trobar ubicació internacional en l’Aliança de Demòcrates i Liberals al Parlament Europeu. Però en tot cas, les mateixes fonts asseguren que la gran disputa ideològica en el si del nou projecte no serà tant entre liberals o socialdemòcrates, sinó entre els sectors més independentistes i els qui no ho són tant.
La voluntat d’ocupar el centre
Va ser Jordi Pujol qui, en els anys setanta, va parlar del “bloc central”. Aquest gran espai sociològic que és determinant en totes les societats avançades, moderat, allunyat d’extrems, molt divers ideològicament. En la fundació de CDC hi va haver, des de l’inici, la voluntat d’ocupar aquest bloc central. El partit que ho aconseguís seria hegemònic. Ho va aconseguir, amb la contribució d’Unió Democràtica, coaligada amb CDC per formar la coalició CiU.
En els primers anys de la transició, quan l’esquerra semblava majoritària a Catalunya, el bloc central mirava al centre esquerra. Eren els temps en què CDC es proclamava socialdemòcrata i Pujol citava el socialisme nòrdic. Amb els anys, ja consolidada CiU al Govern de la Generalitat, la petjada del centre dreta va ser més evident. Enfront els governs del tripartit, a CDC va fer-se fort un discurs de dreta liberal. Quan Convergència va tornar al poder, el 2010, es va imposar una línia entre liberal i tecnocràtica. Però mai es va perdre de vista la vocació de moviment ampli obert a diferents visions (la Casa Gran del catalanisme).
Ara, els liberals de CDC insisteixen en la urgència de construir un gran partit que es faci amb el centre de l’escenari. Torna la voluntat de fer-se amb el bloc central. El problema és que la geografia política està desbocada i ja no és gens fàcil esbrinar on és el centre. D’aquí tantes mogudes i reubicacions, i també moltes confusions. Però en la voluntat d’enterrar les sigles creades pel fundador, roman la mateixa voluntat d’erigir un projecte per a l’hegemonia. És un retorn als orígens. Matar el pare per intentar reanimar el seu projecte.
Fa deu anys va néixer Llibergència, el sector liberal organitzat dins de CDC. La seva influència ha estat rellevant, però ha hagut de conviure amb molts altres grups ideològics que són presents en el partit fundat per Jordi Pujol. Fa un any i mig, en les reunions del nucli dur de Llibergència, entorn de David Madí, es va començar a obrir pas la necessitat de dur la imprescindible renovació de CDC fins a la seva dissolució. L’erosió de la gestió de govern, l’esclat dels escàndols de corrupció que han esquitxat de ple la figura de Jordi Pujol i les exigències de la nova política han convertit, en poc temps, les formacions de sempre en una marca superada. Les darreres intervencions del president Mas ja han explicitat la voluntat d’anar a un nou partit.
Madí ha estat, segons asseguren fonts convergents a NacióDigital, un dels impulsors de la nova estratègia de la direcció de CDC. En aquest sentit, la decisió d’Antoni Fernández Teixidó, exconseller i exdiputat del partit, d’abandonar els seus càrrecs per disconformitat amb la declaració de ruptura i l’aproximació a la CUP de cara a la investidura, seria un moviment més dins del procés de creació d’una nova força política. El vincle entre Fernández Teixidó i Madí és estret i coincideixen plenament sobre l’escenari que s’ha de produir.
Antoni Fernàndez Teixidó, Marc Guerrero i David Madí, en una assemblea de Llibergència. Foto: Llibergència
Un partit renovat i transversal
En quin tipus de partit pensen els liberals de CDC? Tenen molt clar que l’espai a jugar no els deixa un gran marge de maniobra. Entre l’ERC d’Oriol Junqueras, que tampoc renuncia a mossegar part de l’espai central, i un fort bloc unionista per la dreta, la tasca de consolidar una nova marca serà feixuga. Molt més en l’actual context en què s’està pendent de la investidura i en vigílies d’unes eleccions espanyoles. El que sí que està clar és que volen un partit amb imatge renovada, transversal ideològicament, on convisquin liberals, persones d’extracció més socialdemòcrata –que poden veure’s representats per algú com Josep Rull, el coordinador general de CDC, o Carles Campuzano-, i d’altres d´’influència democristiana. No està clar encara el paper que el nou partit Demòcrates de Catalunya, sorgit d’UDC, pot tenir en aquest projecte.
Una idea que també està madura és que la nova formació ha de ser atractiva pels sectors que volen una renovació en les formes de fer política. Ha de ser oberta, allunyada del partit clàssic. No serà fàcil.
De fet, històricament els liberals no han estat mai el component més fort dins de Convergència. Ha estat el nacionalisme el gran aglutinador d’una força política que sempre ha tingut molt de moviment. Ramon Trias Fargas va ser el gran representant liberal del partit, i no era un convergent de la primera hora. Convergència va trobar ubicació internacional en l’Aliança de Demòcrates i Liberals al Parlament Europeu. Però en tot cas, les mateixes fonts asseguren que la gran disputa ideològica en el si del nou projecte no serà tant entre liberals o socialdemòcrates, sinó entre els sectors més independentistes i els qui no ho són tant.
La voluntat d’ocupar el centre
Va ser Jordi Pujol qui, en els anys setanta, va parlar del “bloc central”. Aquest gran espai sociològic que és determinant en totes les societats avançades, moderat, allunyat d’extrems, molt divers ideològicament. En la fundació de CDC hi va haver, des de l’inici, la voluntat d’ocupar aquest bloc central. El partit que ho aconseguís seria hegemònic. Ho va aconseguir, amb la contribució d’Unió Democràtica, coaligada amb CDC per formar la coalició CiU.
En els primers anys de la transició, quan l’esquerra semblava majoritària a Catalunya, el bloc central mirava al centre esquerra. Eren els temps en què CDC es proclamava socialdemòcrata i Pujol citava el socialisme nòrdic. Amb els anys, ja consolidada CiU al Govern de la Generalitat, la petjada del centre dreta va ser més evident. Enfront els governs del tripartit, a CDC va fer-se fort un discurs de dreta liberal. Quan Convergència va tornar al poder, el 2010, es va imposar una línia entre liberal i tecnocràtica. Però mai es va perdre de vista la vocació de moviment ampli obert a diferents visions (la Casa Gran del catalanisme).
Ara, els liberals de CDC insisteixen en la urgència de construir un gran partit que es faci amb el centre de l’escenari. Torna la voluntat de fer-se amb el bloc central. El problema és que la geografia política està desbocada i ja no és gens fàcil esbrinar on és el centre. D’aquí tantes mogudes i reubicacions, i també moltes confusions. Però en la voluntat d’enterrar les sigles creades pel fundador, roman la mateixa voluntat d’erigir un projecte per a l’hegemonia. És un retorn als orígens. Matar el pare per intentar reanimar el seu projecte.