08
de desembre
del
2015
Actualitzat
el
11
de desembre
a les
7:12h
El proper 29 de desembre farà un any que es va aprovar la Llei de transparència, accés a la informació i bon govern de Catalunya. Una llei molt més exigent que l'espanyola que es va aprovar en 2013, però per aquest motiu també més difícil de complir. La nostra obliga a les administracions a ser més transparents i facilitar-ne més informació pública als ciutadans. Els ajuntaments catalans l'hauran de començar a aplicar l'1 de gener de 2016.
Amb motiu del Dia Internacional contra la Corrupció –que se celebra aquest dimecres 9 de desembre– parlem de la complexitat de la Llei de transparència amb Joan Soler Jiménez, president de l'Associació d'Arxivers-Gestors de Documents de Catalunya (AAC-GD). Ell considera que més que acabar amb la corrupció, la llei permetrà fer una presa de consciència ciutadana per fiscalitzar a les administracions. Tot i així, és crític amb la manera que es vol aplicar la norma i reivindica el paper dels arxivers en aquest procés de transparència que estem engegant.
El que ha de permetre aquesta llei és la presa de consciència ciutadana per fiscalitzar les accions de les administracions, des del minut 1, de manera constant i persistent. Si l'administració de torn accepta, generarà una nova confiança. Si s'hi nega, es carregarà d'una imatge negativa. No farem mai tabula rasa, però això ens servirà d'estimulant per estar sempre alerta.
- Quins serien els processos que s'haurien de seguir?
Les administracions haurien de fer un pas endavant i no limitar-se a complir literalment la llei. Han de ser proactives en disposar la seva informació de manera oberta i clara, i promoure formacions cap a la ciutadania, fer molta més pedagogia perquè el ciutadà entengui. Però pensa que venim d'una cultura sense llei de transparència on qualsevol operació per abocar dades es veu amb reticència, perquè el ciutadà sabrà més.
- I el ciutadà, com s'ha de preparar?
El ciutadà no pot delegar cegament el seu vot a uns representants. Haurà de seguir-se organitzant per supervisar la feina que fa el poder públic, sotmetre'l a mesures de control més continuades. Construir un nou espai de confiança demana de l'esforç de tots.
- S'haurà d'implicar en noves qüestions que fins ara no l'havien preocupat...
És clar, ha d'aprendre a preguntar, ha de voler saber i ha de ser informat de tot allò que pot arribar a saber d'una administració. En aquest espai és on reclamem el paper dels arxius. Quin altre servei a les administracions públiques té el coneixement transversal de tota la informació que es pot arribar a produir?
- Què li sembla la Llei de transparència catalana?
Quan es va aprovar, els arxivers vam acabar contents. Probablement és la llei més arxivera de tota Europa. La d'Espanya no parla de gestió documental. Amb la nostra, totes les administracions incloses dins dels arxius de Catalunya, és a dir, la Generalitat, els arxius de les universitats, el Síndic de Greuges, els municipis catalans, etc. tots, tenen l'obligatorietat de classificar qualsevol expedient i d'explicitar la informació que contenen.
- Així els arxivers són una peça clau en aquesta nova fase de les peticions d'informació pública...
I tant! Però ho som des de sempre! Des que van començar a haver arxius oberts al públic, i ens remuntem a més de 30 anys. Els arxivers resolem peticions d'accés a la informació en terminis curtíssims. No cal esperar els 30 dies que marca la llei. L'Ajuntament de Barcelona ha resolt 13.390 peticions d'accés a arxius del 15 de juny al 30 d'octubre. I nosaltres assumim bona part d'aquestes càrregues.
- Aquestes peticions que esmenta són les que han arribat a través del portal de transparència de Catalunya que es va estrenar ara fa uns mesos?
No. Aquestes són les que han arribat per les vies tradicionals. Del portal de transparència, de juny a octubre, l'Ajuntament de Barcelona ha rebut només quatre peticions de sol·licituds d'informació procedents dels ciutadans: els de Girona, tres: el de Tarragona, una.
- Només?
Són poquíssimes i no justifiquen les noves estructures, alts càrrecs, alts tècnics, nous departaments i nous equips que s'estan creant. Per què no s'aprofita més el know-how dels arxivers?
- Tampoc sembla que els ciutadans tinguin molt clar que poden demanar a les administracions informació pública
No ho tenen gens clar. I, o aprenen a sol·licitar informació pública o seguirem exactament igual. Vivim a la cultura del morbo i de la indignació, quan ens assabentem que algú s'ha embutxacat diners de manera il·legal. Però s'han de retre comptes com cal, de manera efectiva. I si a una administració vol ser transparent es posa les piles. Mira el govern dels EUA, ofereixen un bon servei al ciutadà. A Catalunya es podria fer el mateix. És una qüestió de voluntat política.
- Els Observatoris Ciutadans Municipals (OCM) estan fent molt bona feina, explicant dades tan complexes com els pressupostos dels ajuntaments
Exacte. Però aquesta és una iniciativa ciutadana. No obstant això, s'ha demostrat que allà on n'hi ha un OCM, l'ajuntament s'ocupa d'explicar les accions de transparència que està duent a terme. Terrassa és un bon exemple.
- Una de les principals reclamacions que vostès fan a la llei és que faciliti "dades de qualitat". A què es refereixen?
Proposem que la Llei de transparència no faci el que seria un error: creure que un portal podrà resoldre l'accés a tota la informació que té una administració pública. I és el que faran. Abocar tot l'esforç de tenir un portal però no anar més enllà.
- Què vol dir amb "anar més enllà"?
Doncs que jo no vull que m'elaborin la informació i em donin només allò que em diu la llei. Jo vull veure les dades originals i d'aquesta manera valoraré si m'estan rendint comptes millor o pitjor.
- I de quina manera es pot fer?
Aportant la traçabilitat. Connectar la informació que tens al portal de transparència amb la seva font original. Això es pot fer amb un enllaç o amb un sistema més complex. El que és clau és que tinguis el teu backoffice organitzat com pertoca.
- Anem per pams: expliqui què és el backoffice.
Es tota la cuina d'una administració: tots els departaments que generen expedients, informes, bases de dades, datasets, plànols, mapes, etc. Una administració té unes oficines on es produeix documentació diàriament de manera massiva. Es tracta que estigui a l'abast i sigui de qualitat.
- Fa poc va haver-hi un error en la publicació del patrimoni del diputat Lluís Llach.
Exacte. Després d'aquest cas, qui t'assegura que en altres portals no hi hagin més disfuncions? Al backoffice del Parlament de Catalunya cal que estiguin conservades les dades originals. De manera, que si algú les torna a consultar en uns anys, es trobin les bones.
- Ara produïm constantment dades a escales infinites. Cal conservar-les totes?
Preservar-ho tot no té molt sentit. El que cal és reutilitzar la informació. Però per això has de tenir-la ben endreçada i gestionada perquè es pugui fer servir de nou. Aquesta és la principal tasca dels arxivers.
- I quanta informació analògica es conserva en arxius a Catalunya?
El volum analògic que encara hem de gestionar amb les millors garanties és enorme: el 2013, Catalunya tenia 837 km de documentació textual. També hi ha 247.324 pergamins, 32.696.897 fotografies, 8.531 pel·lícules, 126.620 vídeos, 120.308 registres sonors i 289.661 plànols i mapes. Amb el món digital les dimensions i els volums canviaran radicalment. Però això s'ha de continuar cuidant. Qui ho farà sinó els arxivers?
- Per acabar, els Estats Units i el Regne Unit són el paradigma de la transparència. Quants anys creu que hauran de passar per arribar al nivell d'exemplaritat d'aquests països?
Els EUA i el Regne Unit porten una llarguíssima experiència democràtica i han promogut l'accés a la informació de manera sistemàtica. No per això estan exempts de clarobscurs. Quan parlem de les filtracions de Wikileaks o Edward Snowden, parlem de la difusió d'un coneixement que romania opac a l'interior de les administracions d'aquests països. Tot i així, la seva reacció quan es publiquen aquestes filtracions no és pas seguir-se amagant. La informació difosa, ja és pública. En aquest sentit accepten el joc.
- Potser aquests exemples i la Llei de transparència ens fan avançar...
En el nostre entorn, la Llei de transparència està provocant un canvi substancial. No hem tingut aquest tema legislat fins fa poquíssim i la societat s'hi haurà d'adaptar. També aquí reclamo el paper dels arxius. No és un atzar que els Estats Units tinguin els National Archives- la institució cabdal per dissenyar els sistemes de gestió documental de l'administració nord-americana-. Ni tampoc ho és que els Arxius del Regne Unit tinguin competència en el disseny i impuls de les polítiques de govern i dades obertes. Ambdós països han entès que la gestió de la informació és estratègica i que no es resol simplement amb una interpretació jurídica dels problemes d'accés. Potser el nostre país es podrà assemblar democràticament a EUA i UK quan posi els arxius en el lloc que els correspon.
Amb motiu del Dia Internacional contra la Corrupció –que se celebra aquest dimecres 9 de desembre– parlem de la complexitat de la Llei de transparència amb Joan Soler Jiménez, president de l'Associació d'Arxivers-Gestors de Documents de Catalunya (AAC-GD). Ell considera que més que acabar amb la corrupció, la llei permetrà fer una presa de consciència ciutadana per fiscalitzar a les administracions. Tot i així, és crític amb la manera que es vol aplicar la norma i reivindica el paper dels arxivers en aquest procés de transparència que estem engegant.
- Creu que la Llei de transparència aconseguirà que ens traiem de sobre la xacra de la corrupció?
Penso que és un pas més però no és suficient. La corrupció que vivim és estructural i això no es detecta pas amb els grans casos, sinó en les corrupteles que en moltes administracions i empreses podem veure. La petita corrupció, la dels favors, la de les ajudetes, serà molt difícil de controlar.
El que ha de permetre aquesta llei és la presa de consciència ciutadana per fiscalitzar les accions de les administracions, des del minut 1, de manera constant i persistent. Si l'administració de torn accepta, generarà una nova confiança. Si s'hi nega, es carregarà d'una imatge negativa. No farem mai tabula rasa, però això ens servirà d'estimulant per estar sempre alerta.
- Quins serien els processos que s'haurien de seguir?
Les administracions haurien de fer un pas endavant i no limitar-se a complir literalment la llei. Han de ser proactives en disposar la seva informació de manera oberta i clara, i promoure formacions cap a la ciutadania, fer molta més pedagogia perquè el ciutadà entengui. Però pensa que venim d'una cultura sense llei de transparència on qualsevol operació per abocar dades es veu amb reticència, perquè el ciutadà sabrà més.
- I el ciutadà, com s'ha de preparar?
El ciutadà no pot delegar cegament el seu vot a uns representants. Haurà de seguir-se organitzant per supervisar la feina que fa el poder públic, sotmetre'l a mesures de control més continuades. Construir un nou espai de confiança demana de l'esforç de tots.
- S'haurà d'implicar en noves qüestions que fins ara no l'havien preocupat...
És clar, ha d'aprendre a preguntar, ha de voler saber i ha de ser informat de tot allò que pot arribar a saber d'una administració. En aquest espai és on reclamem el paper dels arxius. Quin altre servei a les administracions públiques té el coneixement transversal de tota la informació que es pot arribar a produir?
- Què li sembla la Llei de transparència catalana?
Quan es va aprovar, els arxivers vam acabar contents. Probablement és la llei més arxivera de tota Europa. La d'Espanya no parla de gestió documental. Amb la nostra, totes les administracions incloses dins dels arxius de Catalunya, és a dir, la Generalitat, els arxius de les universitats, el Síndic de Greuges, els municipis catalans, etc. tots, tenen l'obligatorietat de classificar qualsevol expedient i d'explicitar la informació que contenen.
I tant! Però ho som des de sempre! Des que van començar a haver arxius oberts al públic, i ens remuntem a més de 30 anys. Els arxivers resolem peticions d'accés a la informació en terminis curtíssims. No cal esperar els 30 dies que marca la llei. L'Ajuntament de Barcelona ha resolt 13.390 peticions d'accés a arxius del 15 de juny al 30 d'octubre. I nosaltres assumim bona part d'aquestes càrregues.
- Aquestes peticions que esmenta són les que han arribat a través del portal de transparència de Catalunya que es va estrenar ara fa uns mesos?
No. Aquestes són les que han arribat per les vies tradicionals. Del portal de transparència, de juny a octubre, l'Ajuntament de Barcelona ha rebut només quatre peticions de sol·licituds d'informació procedents dels ciutadans: els de Girona, tres: el de Tarragona, una.
- Només?
Són poquíssimes i no justifiquen les noves estructures, alts càrrecs, alts tècnics, nous departaments i nous equips que s'estan creant. Per què no s'aprofita més el know-how dels arxivers?
- Tampoc sembla que els ciutadans tinguin molt clar que poden demanar a les administracions informació pública
No ho tenen gens clar. I, o aprenen a sol·licitar informació pública o seguirem exactament igual. Vivim a la cultura del morbo i de la indignació, quan ens assabentem que algú s'ha embutxacat diners de manera il·legal. Però s'han de retre comptes com cal, de manera efectiva. I si a una administració vol ser transparent es posa les piles. Mira el govern dels EUA, ofereixen un bon servei al ciutadà. A Catalunya es podria fer el mateix. És una qüestió de voluntat política.
- Els Observatoris Ciutadans Municipals (OCM) estan fent molt bona feina, explicant dades tan complexes com els pressupostos dels ajuntaments
Exacte. Però aquesta és una iniciativa ciutadana. No obstant això, s'ha demostrat que allà on n'hi ha un OCM, l'ajuntament s'ocupa d'explicar les accions de transparència que està duent a terme. Terrassa és un bon exemple.
- Una de les principals reclamacions que vostès fan a la llei és que faciliti "dades de qualitat". A què es refereixen?
Proposem que la Llei de transparència no faci el que seria un error: creure que un portal podrà resoldre l'accés a tota la informació que té una administració pública. I és el que faran. Abocar tot l'esforç de tenir un portal però no anar més enllà.
- Què vol dir amb "anar més enllà"?
Doncs que jo no vull que m'elaborin la informació i em donin només allò que em diu la llei. Jo vull veure les dades originals i d'aquesta manera valoraré si m'estan rendint comptes millor o pitjor.
Joan Soler, president de l'Associació d'Arxivers de Catalunya. Foto: Adrià Costa
- I de quina manera es pot fer?
Aportant la traçabilitat. Connectar la informació que tens al portal de transparència amb la seva font original. Això es pot fer amb un enllaç o amb un sistema més complex. El que és clau és que tinguis el teu backoffice organitzat com pertoca.
- Anem per pams: expliqui què és el backoffice.
Es tota la cuina d'una administració: tots els departaments que generen expedients, informes, bases de dades, datasets, plànols, mapes, etc. Una administració té unes oficines on es produeix documentació diàriament de manera massiva. Es tracta que estigui a l'abast i sigui de qualitat.
- Fa poc va haver-hi un error en la publicació del patrimoni del diputat Lluís Llach.
Exacte. Després d'aquest cas, qui t'assegura que en altres portals no hi hagin més disfuncions? Al backoffice del Parlament de Catalunya cal que estiguin conservades les dades originals. De manera, que si algú les torna a consultar en uns anys, es trobin les bones.
- Ara produïm constantment dades a escales infinites. Cal conservar-les totes?
Preservar-ho tot no té molt sentit. El que cal és reutilitzar la informació. Però per això has de tenir-la ben endreçada i gestionada perquè es pugui fer servir de nou. Aquesta és la principal tasca dels arxivers.
- I quanta informació analògica es conserva en arxius a Catalunya?
El volum analògic que encara hem de gestionar amb les millors garanties és enorme: el 2013, Catalunya tenia 837 km de documentació textual. També hi ha 247.324 pergamins, 32.696.897 fotografies, 8.531 pel·lícules, 126.620 vídeos, 120.308 registres sonors i 289.661 plànols i mapes. Amb el món digital les dimensions i els volums canviaran radicalment. Però això s'ha de continuar cuidant. Qui ho farà sinó els arxivers?
- Per acabar, els Estats Units i el Regne Unit són el paradigma de la transparència. Quants anys creu que hauran de passar per arribar al nivell d'exemplaritat d'aquests països?
Els EUA i el Regne Unit porten una llarguíssima experiència democràtica i han promogut l'accés a la informació de manera sistemàtica. No per això estan exempts de clarobscurs. Quan parlem de les filtracions de Wikileaks o Edward Snowden, parlem de la difusió d'un coneixement que romania opac a l'interior de les administracions d'aquests països. Tot i així, la seva reacció quan es publiquen aquestes filtracions no és pas seguir-se amagant. La informació difosa, ja és pública. En aquest sentit accepten el joc.
- Potser aquests exemples i la Llei de transparència ens fan avançar...
En el nostre entorn, la Llei de transparència està provocant un canvi substancial. No hem tingut aquest tema legislat fins fa poquíssim i la societat s'hi haurà d'adaptar. També aquí reclamo el paper dels arxius. No és un atzar que els Estats Units tinguin els National Archives- la institució cabdal per dissenyar els sistemes de gestió documental de l'administració nord-americana-. Ni tampoc ho és que els Arxius del Regne Unit tinguin competència en el disseny i impuls de les polítiques de govern i dades obertes. Ambdós països han entès que la gestió de la informació és estratègica i que no es resol simplement amb una interpretació jurídica dels problemes d'accés. Potser el nostre país es podrà assemblar democràticament a EUA i UK quan posi els arxius en el lloc que els correspon.