entrevista

​Francesc-Marc Álvaro: «Una part del centre sobiranista no estaria per la independència sense Mas»

El periodista i escriptor publica "Per què hem guanyat", un dietari en què repassa els mesos que van de les eleccions municipals fins al 27-S | Creu que ni tan sols la CUP s'esperava un resultat electoral "tan diabòlic" | Lamenta que, durant la campanya, no es fes una apel·lació al "vot útil del partit gran del sobiranisme" | Assenyala que Junts pel Sí hauria d'haver enfocat la negociació d'una manera "més adulta i menys paternal"

per Pere Gendrau , Barcelona, 20 de novembre de 2015 a les 07:00 |
El periodista i escriptor Francesc-Marc Álvaro | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 20 de novembre de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Francesc-Marc Álvaro arriba a la redacció de NacióDigital a les cinc de la tarda. Al cap de dues hores, presentarà Per què hem guanyat a la Casa del Llibre, acompanyat del president, Artur Mas, de dos consellers més, de diversos dirigents de Convergència i de representants del món periodístic i literari català. Un auditori privilegiat que l'autor es mereix perquè s'estarà més d'acord o menys amb les seves anàlisis, però es nota que són fruit del rigor, del treball acadèmic i que van acompanyades d'una cosa molt necessària i, malauradament, poc habitual: l'autocrítica. En aquest llibre, Francesc-Marc Álvaro repassa el període que va de les eleccions municipals fins al 27-S. Ho fa revelant detalls desconeguts, com la reunió que Artur Mas va mantenir amb representants de l'elit econòmica a finals de juliol per defensar el procés independentista. I també aportant visions i vivències molt personals, en format de dietari. La primera pregunta, arran del títol, és obligada. 

- Hem guanyat?


- El dia 27, havíem guanyat. De manera justa, o ajustada, però havíem guanyat. Era clar que teníem una victòria. Una victòria a la qual li faltava musculatura, i l'hi falta. Però la teníem. La teníem en vots i en percentatge al "no" explícit. Amb l'editor ens vam estar esperant fins al matí del dia 28 per decidir el títol del llibre. Teníem dues opcions: per què hem guanyat o per què hem perdut. I no tenia sentit posar per què hem perdut en aquell moment. Haguéssim pogut posar per què hem guanyat... menys del que esperàvem. 

- Potser van fallar coses, la mateixa nit electoral, perquè no es va transmetre la victòria sinó que es respirava una certa sensació agredolça, d'angoixa. 


- Crec que hi havia una expectativa més alta de resultat. Tothom pensava, i jo ho pensava, que Junts pel Sí faria tres o quatre diputats més. Que potser no arribaria al 68, però que ens quedaríem als 65 o 66. Més a prop del 68 que del 60. Això ho pensava jo, molta gent, i la direcció de la campanya. La nit del 27 transmet aquesta frustració i no se sap capgirar. Però això, diguem, no seria la crítica més important que jo faria perquè aquella nit era complicat. És veritat que potser calia haver reconegut que s'havia anat curt. S'havia anat curt pel que fa a Junts pel Sí. Com que es va fer la suma, mecànica, això va quedar una mica emmascarat. 

- Algú ja s'ho ensumava, que això podia passar. Mas, a Girona, a Fontajau, tres dies abans, ja va demanar el vot per a Junts pel Sí en detriment de la CUP.


- No ho sé, jo m'ho ensumava, està registrat al dietari, arran de coses que vaig observar. No vaig sentir el míting de Fontajau però vaig trobar a faltar que ho haguessin fet abans i més. És a dir, que ho fes només a Fontajau, en Mas, malament. Vaig sentir altres mítings, i també el final de Junts pel Sí, i ho vaig trobar a faltar. Vaig trobar a faltar una apel·lació al vot útil del partit gran del sobiranisme. Sense fustigar la CUP, però reforçant la idea que hi havia un partit gran que calia que guanyés clarament. La idea del vot útil no es va dir gaire. I va ser un error.

 

Francesc-Marc Álvaro, i el seu últim llibre Foto: Adrià Costa

 

- Durant la campanya, podia ser un error. Passades les eleccions, potser un dels problemes de la negociació és la concepció que Junts pel Sí és la candidatura important, el tronc principal, i obviar que la CUP ha tingut un pes que no era previsible...

- No era previsible ni per a la CUP. Crec que la CUP no s'esperava que el resultat seria tan diabòlic. I també em consta que ells deien allò que van dir sobre Mas perquè pensaven que no tindria conseqüències. Que hi hauria una majoria prou àmplia, encara que no fos l'absoluta de Junts pel Sí, que els permetria no haver de ser tan determinants com són ara. Ho pensaven ells, ho pensava Junts pel Sí, ho pensava el sobiranisme general i el resultat ha estat diabòlic. 

- I segurament molts membres de la CUP s'haurien estimat més no estar en la situació actual. Però potser hauríem d'assumir que al país hi ha una part important que demana que el procés sigui de regeneració democràtica i no només de trencament amb Espanya. 

- M'imagino que em preguntes per què la CUP rep tants vots de cop. 

- No ben bé. Ho pregunto d'una altra manera. Convergència ha de ser el pal de paller del procés que s'està engegant?

- Tu saps que la pregunta és molt tramposa. És una pregunta ucrònica perquè no toca, en l'època que estem vivint. Jo crec que Convergència no existeix. A partir d'aquí, torna-ho a preguntar. 

- Per què costa tant d'articular la majoria de diputats independentistes?

- T'explico la meva tesi a partir d'una persona que, com el Quim Arrufat, s'ha llegit els manuals clàssics d'anticolonialisme. Em sorprèn que ell que els ha llegit i els recita, ara no els apliquin a la direcció de la CUP. I és que en el moment que cal fer el torcebraç amb l'Estat, tu necessites la unió de totes les classes i de tots els sectors. No l'exclusió. Això és com de manual. Es pot ser revolucionari més o menys real o de saló, però això se sap. I dins d'aquesta unitat de tots els sectors, el que és central és el que s'articula al voltant de Junts pel Sí, no el que s'articula al voltant de la CUP, que és respectable però no és central. Per tant, la meva tesi és que calia, a l'hora de votar i de fer els pactes, no alienar el sector central moderat del sobiranisme. Se li pot dir sobiranisme moderat, el centre sobiranista, o com n'hi vulguis dir. 

- S'està alienant aquest sector moderat en la negociació?

- Jo crec que la insistència de determinats sectors en intentar activar mesures que no són socialdemòcrates, o no són de progrés, o no són de justícia social, sinó que són d'altres tipus, sumada a determinats gestos de tipus retòric fets a destemps, pot alienar el centre sobiranista. I, de fet, el que consta és que no quadren gaire amb el tarannà i les expectatives d'aquesta moderació sobiranista, que pensava que era important fer la independència, fer-la bé i fer-la assegurant per dir-ho com els escaladors, cada pas. 

- Algun exemple de gest retòric?

- La declaració que es fa al Parlament. Està feta fora de temps, a destemps. No es pot fer una declaració d'aquesta mena, i mira que no entro en el contingut, abans de tenir govern. És demencial fer-la abans de tenir govern i president. Absolutament. No té cap lògica política. I, per tant, com que és incomprensible, és sobretot incomprensible per a la gent que té una idea de la política convencional, i que és la majoritària a Catalunya. És a dir, respecto que hi hagi una minoria que tingui una idea de la política distinta, però la majoritària la té el bloc central. És legítim canviar la política. Veig bastant incompatible fer la independència i alhora canviar les rutines de la política. Vull deixar clar que amb això no vull dir que no s'hagi de fer la regeneració. Però la regeneració democràtica no vol dir que de cop i volta fas coses extravagants. 

- No vol dir la llista sense polítics...

- Exacte. No vol dir que fas extravagàncies. La regeneració democràtica vol dir una vigilància sobre els diners públics i els càrrecs públics que no hem tingut. I això ho firmo de dalt a baix. Però no que t'inventis la política. Que siguis l'únic país d'Europa que t'inventis coses que no ha fet ningú. Això no ho pots fer. Perquè llavors no et sortirà el que és prioritari, que és el torcebraç amb l'Estat. 

- Però la declaració també la portava Junts pel Sí al programa. 

- El programa de Junts pel Sí, que me l'he llegit bastant a fons, no temporitzava la declaració. Cert que no deia quan. Però tot el discurs que va fer Junts pel Sí, que era un discurs que volia sobretot atrapar molts sectors, deixava entendre que es farien les coses amb una certa seqüència. Si m'ho permets, de la cuina Carles Viver. En l'implícit del que escoltava la proposta de Junts pel Sí, hi havia aquell cartesianisme i aquella lògica clàssica de fer un procés d'emancipació però seguint la cordada i el pas a pas. que és el Carles Viver. No coses rares que costen d'explicar. És una declaració feta en un moment inadequat i això és un exemple claríssim del que molesta, destorba i inquieta el centre sobiranista, sense el qual no hi haurà la independència mai. 

- De gestos també n'hi ha hagut que no venien de la CUP. Com quan Carme Forcadell va dir allò de "visca la república catalana". Hi ha sectors de gent gran que els retorna a l'imaginari dels anys trenta. 

- Perquè se m'entengui. Jo sóc republicà per filosofia, perquè em sembla que la monarquia és un anacronisme. Ara bé, el terme república, com apuntaves, és un terme que desperta en molts sectors encara de certa edat, un rerefons. És obvi que el dia que siguem independents serem una república. No serem una monarquia...

- No anirem a buscar l'hereu de Martí l'humà...

- Això és evident. Però tu saps les vegades que sortia la paraula república al programa de Junts pel Sí? Dues o tres.

 

- En canvi l'ANC, en els últims mesos, ho feia servir constantment...

- Sí, però l'ANC no es va presentar. Anem al que va votar la gent. La llista sobiranista més votada el dia 27 porta la república com de casualitat, de manera marginal, en uns punts en què se'ls va colar. No era substancial. L'implícit és que serà una república, no cal subratllar-ho, per allò de no alienar els sectors moderats. Per què és tan central? Per què es diu tantes vegades a la declaració? Ja ho sabem perquè es diu. Error. Quan tu fas aquesta declaració, per molt que ho negui la direcció convergent, la fas en el temps que la fas perquè esperes que això estovi la CUP. Que també vol dir que desconeixen molt què és la CUP. Jo, com que sóc de Vilanova, sé bastant bé què és la CUP. Perquè en tinc una experiència local, i tots sabeu, i els lectors d'aquest mitjà també, que per saber què és la CUP cal haver-ho observat en el món local. 

- Potser part dels problemes que té la negociació és que s'ha enfocat en termes clàssics. A mi em recorda moltes vegades a l'Estatut. Quan sembla que ha de petar tot, pot ser una escenificació. I això, amb la CUP, no és massa encertat. 

- Seré rotund. Crec que s'ha negociat malament perquè s'ha tractat la CUP sense saber ben bé què era la CUP. Crec que hi ha una distorsió. L'etapa en què la CUP tenia tres diputats al Parlament, i hi tenia David Fernández, allò era una CUP. Que va tenir unes dinàmiques x, i un personatge determinat que va establir una relació determinada amb el president Mas. Ara hi ha una CUP amb més diputats, sense el David Fernández, i en què podem dir, si se'm permet, que ha arribat la CUP de debò. Ara ha arribat la CUP de debò. I jo crec que els negociadors de l'altra banda, especialment els convergents, no han llegit bé què tenien davant. 

Francesc-Marc Álvaro, a la redacció de NacióDigital Foto: Adrià Costa


- Haurien d'haver actuat d'una altra manera?

- D'entrada, d'una manera més adulta i menys paternal. No cedint a tot, sinó plantejant molt clarament les coses i no tenint por en cap moment d'anar a les eleccions. A mi, no m'ha agradat l'espectacle de com ha negociat Junts pel Sí amb la CUP. No m'han agradat certes coses. Especialment que el president Mas fes aquella proposta també extravagant de dir: voteu-me i d'aquí un temps fem una qüestió de confiança. Em sembla tan estrany i tan estrambòtic com la llista sense polítics. 

- Al llibre, expliques la discussió que vas tenir amb l'Andreu Barnils arran de si s'ha de seduir o no els votants de Podem. 

- Estem reconciliats. (Rialles).

- M'ho imaginava. Bromes a banda, discutíeu d'això, de si es pot seduir els votants de Podem des de l'independentisme. I un dels arguments de la CUP, per tenir les posicions que ha tingut, és aquesta idea d'eixamplar l'independentisme. 

- Eixamplar per l'esquerra. Ep. Ells sempre eixamplen pel cantó. I, per poc que se sàpiga geometria elemental, és una cosa difícil. Si tu et poses en un córner i hi ha paret, pel córner no eixamples res. Això és la CUP. On eixamples és al centre de l'habitació. No he entès mai això d'eixamplar per la punta. Et trobaràs la paret aviat. Ara bé, això s'ha comprat. I greu error de Junts pel Sí, de creure que només havies de créixer cap a l'esquerra. Per què renunciar a la gent de centre-dreta? Per què? S'han de regalar tots al Duran? 

- L'ideal seria... 

- Però és que a més, això, i ho vull subratllar, no és només un eix esquerra-dreta, que és un error de Junts pel Sí concebre-ho així. L'eix més important és l'eix governabilitat-no governabilitat. Convencionalitat-extravagància. Quines són, al meu parer, les persones que més s'han queixat de certes cessions de Junts pel Sí? Els que venen de la tradició socialista, que és una tradició de centre-esquerra, socialdemòcrata raonable, i que tenen molt clara la governabilitat. Les opinions més dures que he sentit per com s'havia negociat, en privat, és de gent que ve de la tradició socialista i que s'han fet sobiranistes. I estan a Junts pel Sí com a diputats o com a entorn. I jo la comparteixo, aquesta crítica, i lamento que els convergents hagin cedit tant. Faig meva crítiques que he sentit al Germà Bel. 

- Ho compro. Però tenim clar que s'ha de arribar a més del 50%, oi? 

- Quan?

- Algun dia. Quan es faci el referèndum per ratificar la constitució catalana, quan baixi la verge i es pacti una consulta amb l'Estat... algun dia. 

- Estem d'acord.

- Com ho fem?

- Eixamplant per tot arreu. 

- Exacte. 

- Sí, però per tot arreu vol dir que els extrems mai seran teus. I aquest ha estat l'error de certs plantejaments. Els extrems mai seran teus, perquè el carrer del mig que és el que et dóna la musculatura per saltar la paret i et dóna el 52 o el 53%, el fas des del mig cap a les bandes. Mai arribes a les parets, ni a l'una ni a l'altra. Sé que, amb això, trenco un dogma. La ultraesquerra que no està dins la CUP, ja no es farà mai independentista. Com la ultradreta que no està als sectors que puguin ser més fronterers amb l'antiga Unió, no es farà mai independentista. Però és que això és com de manual. Has de fugir de les parets.

Francesc-Marc Álvaro Foto: Adrià Costa



- Hi ha un sector de la CUP que té la tesi del combat a CDC. 

- Sí, el comparteixen amb Ciutadans, amb el PP, amb l'Estat, amb el CNI. Sí. Els felicito. 

- I hi ha un altre sector que no té aquesta tesi però treballa per eixamplar. 

- Però cap a on?

- Evidentment, cap a l'esquerra. Però el tema ja no és d'esquerra o d'extrema esquerra. Hi ha votants...

- Tu creus que la CUP representa una esquerra europea homologable?

- Ara mateix, no veig quin seria el seu partit homologable. 

- L'homologable a la CUP, a Europa, ara mateix és extraparlamentari. És l'escissió de Syriza. És així?

- És així. Però és que no vaig al sector ideològic. Vaig a l'estètica. És una pena, però és el país que tenim. Hi ha molta gent, la que falta per superar el 50%, que li costa molt donar suport a alguna cosa que es relacioni amb CDC. 

- Crec que és més complicat que l'estètica. És cert que hi ha molta gent que no vol saber res del que representa Convergència però crec que no és per estètica, sinó per una barreja d'ideologia, d'impressions, de què són una força que han governat molts anys, que tenen casos de corrupció, que han retallat... tot això. Ara, jo vaig escriure fa anys, al 2012, que hi havia una contradicció insalvable del procés. Perquè tingués èxit, necessitava l'espai social que articulava Convergència però, alhora, aquest espai social tenia com a representant un partit molt tocat. Molt tocat i que formava part d'un vell ordre. Aquesta contradicció existia l'any 2012 i existeix ara. El que jo al·lucino és que uns hagin fet un camí assumint aquesta contradicció i quan anem a la batalla final diuen: no, ara aquesta contradicció em molesta. Coi, per què no et molestava l'any 2012 i ja ho haguéssim deixat? 

- Però s'ha après dels errors, perquè Esquerra està sent molt fidel i coherent amb el full de ruta de Junts pel Sí. 

- Ho comparteixo. 

- Ho dic per posar un punt d'optimisme. Comparat amb les bufetades que ens hem clavat en el passat...

- Venim de grans hòsties però diguem que ara són amb altres actors. Crec que és prudent, el que fa Esquerra. 

- Ja anem acabant...

- Em deixaràs dir alguna cosa del llibre? És allò de "he venido a hablar de mi libro". 

- Sí home, si constantment intento posar-hi falques del llibre, en aquesta conversa. 

- Però és que m'excites (rialles). Em toques la fibra. 

- De debò que no intento crear polèmica sinó entendre el que passa. Al llibre expliques una xerrada que vas anar a fer a un local de CDC, a l'Esquerra de l'Eixample de Barcelona, i comentes que els vas dir que el partit necessita "demolició i reinvenció". Com i amb qui?

- A mi m'interessen els espais. Els partits, no. Els partits són eines. Els creients de les coses, hi creuen. A mi, me la bufen, les esglésies. M'interessa l'espai. Oi que la Lliga Regionalista va desaparèixer? Oi que va desaparèixer Acció Catalana? Oi que va desaparèixer el POUM? Això és història. Les sigles de CDC no m'interessen. M'interessa el solar. Hi ha aquestes reformes que fan i que salven la façana, i per darrera tot ho fan nou. Es pot fer però és molt car. A vegades, no sé si val la pena. Hi ha un moment en què no pots fer reformetes. Necessites aixecar sostres, terres. Canviar. El que lamento és que això no es vegi més així i es faci amb més celeritat. 

 

Francesc-Marc Álvaro, en un moment de l'entrevista Foto: Adrià Costa

- Amb qui? Ho dic perquè segurament no hi hauria tants problemes en la negociació si Convergència tingués un lideratge més clar, deixant de banda Artur Mas. 

- No hi estic d'acord. Mas, amb totes les càrregues d'haver governat, avui dia, és el millor actiu d'aquest món que ja no existeix, que està transformant-se, i que és Convergència. Deixa'm que et digui, amb tot el respecte, que quan es parla de l'accent social de la consellera Munté... per què és més social Munté que Rull? O que Meritxell Borràs? És un mite, amb tot el respecte per ella. Perquè va estar a la UGT? Jo demanaria més seriositat a la gent que relata històries. Però és que el primer que alimenta el fals mite és el president Mas, que quan la col·loca –això ho critico al llibre- diu que ara bé el gir social. No, home, no. El gir social depèn d'una persona?

- El gir social, ja l'havies de tenir. 

- O el tenies i no l'havies explicat bé o, si no el tenies, una persona no te'l donarà. Siguem seriosos. No demano seriositat només a la CUP. La demano a tothom.

- El que volia fer no era treure-li mèrit a Mas. Ho deia perquè ha fet el plantejament que, després de 18 mesos, ell s'apartarà...

- Això dels 18 mesos, deixa'm-ho dir, també és un altre mite. Ja va ser un error posar un calendari de mesos. Tu creus que és normal dir que el procés durarà 18 mesos com qui posa un pastís al forn i diu que durarà vint minuts? Això és normal? Imaginem-nos que anem a veure un ambaixador d'un país homologable com el Regne Unit o Holanda. I li diem: miri, farem la independència en 18 mesos. I dirà: on venen les instruccions de tot això? És ridícul. I no sé de qui és la idea dels 18 mesos. No em sembla seriós. Jo sóc independentista però no vull ser imbècil. 

- Doncs el va plantejar Artur Mas a la seva conferència, aquest termini. 

- Doncs malament, m'és igual d'on vingui. Hi ha coses que no m'agraden vinguin de qui vinguin. T'he tallat però tenia ganes de dir-ho. 

- Jo ho deia perquè és ell s'ha fixat aquests tempos i perquè no me l'imagino, després, tornant al partit i reconstruint-lo. 

- Tampoc no sé si ho ha de fer ell.

- No ho crec. Llavors, aquest solar, aquest espai, qui l'ha de reedificar?

- No ho sé. La virtut és també la feblesa. Mas té un hiperlideratge en aquest espai central i això va molt bé perquè, siguem clars, una part del centre sobiranista no estaria per la independència si no veu Mas aquí. Això és el que ha menyspreat la CUP, d'una manera suïcida. Per tant, aquest hiperlideratge que ha articulat i arrossegat tanta gent cap al sobiranisme ha estat tan fort que ha tapat tots els altres. Tu em preguntes: quins noms? En aquest moment, mentre hi hagi Mas, és molt difícil dir si serà A, B o C. També hem de ser clars. A vegades, no es veu qui és. Pot no ser cap dels que ara veiem. No seria el primer cop. 

- Quan et preguntava si CDC ha de ser el pal de paller de l'independentisme no t'ho preguntava en clau de trampa sinó perquè, crec, l'estat en què es troba el partit condiciona el procés. I complica la negociació perquè tothom negocia el futur govern pensant també en l'horitzó del seu partit. 

- Sí, però tots els jugadors ho tenen en ment. 

- Sí, tots. 

- Convergència té la refundació, i ERC té el creixement com a gran partit socialdemòcrata català, i la CUP pensa en constituir-se com la seva somiada Batasuna catalana. Tothom té el seu somni humit i no hi ha àngels, aquí. Uns miren per la seva refundació, uns per la seva expansió i uns per la seva consolidació. Legítim? Sí. Tots miren pel procés i per l'altre component. És criticable? Sí. És humà? També. Es pot fer d'una altra manera? No ho sé. 

- Ja acabo, ara sí. Hi ha moltes coses que surten o se suggereixen al llibre com ara quin judici farà la història de Jordi Pujol o quants dossiers sobre Duran i Lleida hi ha als calaixos de Madrid. 

- Deixa'm dir una cosa del llibre que no és de contingut. Jo estic molt content d'haver fet un dietari. Perquè és un gènere, tu ho saps. 

- El llibre que vaig fer sobre la tramitació de l'Estatut a Madrid va ser possible perquè em vas aconsellar de fer un dietari des del primer dia en què vaig arribar a la capital d'Espanya. 

- Ah sí? Doncs mira, una alegria. Jo tenia ganes de fer un gènere que em permetés ensenyar, per dir-ho així, el backstage d'un periodista. Però, a la vegada, és un gènere molt acreditat literàriament. He volgut que el llibre fos periodístic, literari, públic i privat. He intentat lligar el que en podríem dir perles noticioses que ja pescareu. Crec que explico algunes cosetes que els companys del dia a dia no han explicat. Després he volgut explicar, també, la peripècia de l'interior del procés. És a dir, aquell món amb grandeses i misèries però que no hem explicat gaire perquè, quan passava, dèiem: millor que no ho expliquem, perquè surti bé. Ara podem ser adults i fer autocrítica. És un llibre que no amaga que és pro-independència, i no és el llibre de l'entrenador. Aquest llibre no el faig per donar ànims a la gent. No vull ser l'entrenador de ningú. A la vegada, ho he barrejat amb la societat que tinc més a prop, que són els meus amics, família, coneguts. Que intervenen no perquè siguin especials, sinó perquè són els que tinc més a prop. 

- Per aproximar, així, la figura del periodista, que som persones de carn i ossos.

- He intentat no mentir sobre mi. Ensenyar més coses. He explicat, d'entrada, el problema de relació que tinc amb l'actual direcció republicana. Com que és una cosa que hi ha a l'ambient, volia explicar la meva visió. Segurament, ells en tenen una altra, de complementària. Però jo volia fer esment al fet que una part de la direcció republicana pensa que sóc el seu enemic quan jo no em sento pas l'enemic d'Esquerra, i volia explicar-ho. Volia fer un auto examen en el que no aspiro a tenir la raó, però sí a donar les meves raons. 

- Una altra cosa que hauria volgut preguntar. La relació amb Esquerra, que anessis al casament del director adjunt d'El Periódico, Albert Sáez, de qui fa uns anys, amb el tripartit, et vas allunyar. 

- Ho explico al llibre, cert. 

- Deixem que el lector hi entri. 

- Molt bé, deixem-ho aquí. 
 

Francesc-Marc Álvaro ambel cap de política de NacióDigital, Pere Gendrau. Foto: Adrià Costa

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació