15
de novembre
del
2015
Actualitzat
el
16
de novembre
a la
13:28h
Amb l’emoció a flor de pell, desconcertats encara presos per la ràbia i la indignació és ben normal buscar explicacions a allò que no té cap mena de justificació. Respostes ràpides a preguntes bàsiques arran dels atacs de París.
Per què París? El terrorisme jihadista ha colpejat França reiteradament. És una resposta, en clau de venjança, a l’activisme de França en la lluita contra aquests grups, des de Síria fins a Mali. Però també és una provocació. L’objectiu no és aturar aquestes operacions sinó més aviat el contrari, que França s’emboliqui encara més en una guerra asimètrica contra un enemic no convencional. I no només vol provocar en l’àmbit exterior, també vol alterar la convivència a França, un dels països europeus amb un nombre més important de ciutadans de religió musulmana.
Per què ara? El atacs de París no són espontanis i, per tant, el moment escollit no ha estat casual. Cal subratllar que l’exhibició de força de Daesh, l’autodenominat Estat Islàmic, de les darreres setmanes es produeixi en un moment delicat per aquesta organització en els territoris que controla a Síria i l’Iraq. Ahir es donava a conèixer que les forces kurdes havien alliberat Sinjar. I els serveis d’intel·ligències han constat un augment de desercions de combatents estrangers. La resposta a les febleses internes pot ser mostrar múscul com a amenaça global. A més a més, la proximitat de la cimera del clima a París, que ha de començar en dues setmanes, i les eleccions regionals franceses que tenen lloc durant la primera quinzena de desembre, són dates que poden no haver passat desapercebudes en les agendes dels terroristes.
Com ha pogut passar? Hi ha diferents factors: l’existència de cèl·lules dorments formades per joves auto-radicalitzats; la relativa facilitat per adquirir armes letals als mercats negres de països europeus; errors evidents en els serveis antiterroristes; i, el que és més important, que és impossible eliminar completament el risc.
Qui se n’aprofitarà? Ja ho estan fent les forces reaccionàries del continent europeu. Aquells que busquen qualsevol excusa per alimentar l’odi contra l’Islam i els musulmans. Aquells que busquen vots atiant la por contra els refugiats. I també ho fa Al-Assad, que intenta convèncer-nos per activa i per passiva que ell és una víctima i no un dels principals responsables que haguem arribat fins a aquest punt. Qui ha alimentat la bèstia s’ofereix a resoldre’ns el problema.
I ara què? El de París no ha estat el primer i, malauradament, tampoc serà l’últim atemptat d’aquestes característiques. És evident que cal extremar les mesures de seguretat i revisar tot allò que hagi pogut fallar. Cal ser més diligent en la lluita contra el tràfic d’armes, contra els grups que promouen la radicalització i capten joves europeus i cal fer tot el possible per ofegar els terroristes, es trobin a París, a Raqqa o a Mosul. Precisament per això no se’ls pot donar oxigen, o dit d’altra manera, cal evitar les trampes on volen que caiguem. I aquestes són: precipitar-se en una escalada bèl·lica, traslladar el conflicte sectari a territori europeu i alterar significativament el nostre model de vida.
* Eduard Soler i Lecha, coordinador de recerca i especialista en Mediterrània i Orient Mitjà del CIDOB
Per què París? El terrorisme jihadista ha colpejat França reiteradament. És una resposta, en clau de venjança, a l’activisme de França en la lluita contra aquests grups, des de Síria fins a Mali. Però també és una provocació. L’objectiu no és aturar aquestes operacions sinó més aviat el contrari, que França s’emboliqui encara més en una guerra asimètrica contra un enemic no convencional. I no només vol provocar en l’àmbit exterior, també vol alterar la convivència a França, un dels països europeus amb un nombre més important de ciutadans de religió musulmana.
Per què ara? El atacs de París no són espontanis i, per tant, el moment escollit no ha estat casual. Cal subratllar que l’exhibició de força de Daesh, l’autodenominat Estat Islàmic, de les darreres setmanes es produeixi en un moment delicat per aquesta organització en els territoris que controla a Síria i l’Iraq. Ahir es donava a conèixer que les forces kurdes havien alliberat Sinjar. I els serveis d’intel·ligències han constat un augment de desercions de combatents estrangers. La resposta a les febleses internes pot ser mostrar múscul com a amenaça global. A més a més, la proximitat de la cimera del clima a París, que ha de començar en dues setmanes, i les eleccions regionals franceses que tenen lloc durant la primera quinzena de desembre, són dates que poden no haver passat desapercebudes en les agendes dels terroristes.
Com ha pogut passar? Hi ha diferents factors: l’existència de cèl·lules dorments formades per joves auto-radicalitzats; la relativa facilitat per adquirir armes letals als mercats negres de països europeus; errors evidents en els serveis antiterroristes; i, el que és més important, que és impossible eliminar completament el risc.
Qui se n’aprofitarà? Ja ho estan fent les forces reaccionàries del continent europeu. Aquells que busquen qualsevol excusa per alimentar l’odi contra l’Islam i els musulmans. Aquells que busquen vots atiant la por contra els refugiats. I també ho fa Al-Assad, que intenta convèncer-nos per activa i per passiva que ell és una víctima i no un dels principals responsables que haguem arribat fins a aquest punt. Qui ha alimentat la bèstia s’ofereix a resoldre’ns el problema.
I ara què? El de París no ha estat el primer i, malauradament, tampoc serà l’últim atemptat d’aquestes característiques. És evident que cal extremar les mesures de seguretat i revisar tot allò que hagi pogut fallar. Cal ser més diligent en la lluita contra el tràfic d’armes, contra els grups que promouen la radicalització i capten joves europeus i cal fer tot el possible per ofegar els terroristes, es trobin a París, a Raqqa o a Mosul. Precisament per això no se’ls pot donar oxigen, o dit d’altra manera, cal evitar les trampes on volen que caiguem. I aquestes són: precipitar-se en una escalada bèl·lica, traslladar el conflicte sectari a territori europeu i alterar significativament el nostre model de vida.
* Eduard Soler i Lecha, coordinador de recerca i especialista en Mediterrània i Orient Mitjà del CIDOB