Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

entrevista

Martí Domínguez: «Les morts de la postguerra són crims d'estat, igual que ho són els del GAL»

El periodista i escriptor valencià publica "La sega", una novel·la situada els anys 40 i 50 al Maestrat | El llibre reflexiona sobre les baixes passions humanes i reivindica la memòria històrica: "No pot ser que encara hi hagi gent que no sàpiga on són les restes dels seus familiars" | "Bona part dels problemes que passen a Catalunya són per l'actitud de no voler seure, parlar i obrir-se", afirma

per Esteve Plantada , 12 de novembre de 2015 a les 20:58 |
Martí Domínguez, autor de «La sega» | Esteve Plantada
Aquesta informació es va publicar originalment el 12 de novembre de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
En plena ebullició d'idees, lluites i traïcions, i amb el conflicte bèl·lic encara roent, la darrera novel·la de Martí Domínguez (Madrid, 1966), La sega (Proa), ens endinsa en la violència que patiren els masovers al bell mig del foc creuat entre maquis i la guàrdia civil durant la primera postguerra. Amb l'acció situada al Maestrat, l'obra és narrada de manera magistral per Goriet, que teixeix un retrat colpidor d'un món que és governat per les baixes passions i per la venjança. L'escriptor valencià –autor de Les confidències del comte de Buffon (premis Andròmina, Crexells), El secret de Goethe (premi Prudenci Bertrana), El retorn de Voltaire (Josep Pla) i El fracassat– ofereix a la seva darrera obra una narració que sacseja, de dalt a baix, i que ens deixa la petja de la perversió d'una humanitat que s'entesta a cometre, sempre, els mateixos errors.
 

- Ve d'escriure una novel·la sobre Cézanne (El fracassat, 2013) i de publicar El somni de Lucreci (2014), i ara trenca amb la temàtica cultural per escriure La sega, una història crua i que entra en el concepte de "memòria històrica". Però hi ha moltes connexions entre aquestes obres, sobretot en la violència innata de la condició humana i en la idea que l'home neix totalment reaccionari al progrés.
 

- El lliure pensament sempre ha estat perseguit. Els humans tenim tendència a una actitud més tradicionalista, més conformista, més de no voler canviar les coses. Qualsevol pensament nou produeix una reacció contraria molt difícil de vèncer. El somni de Lucreci és això, una història de la llibertat de pensament, amb Lucreci com a gran iconoclasta que trenca amb l'statu quo.
 

- La sega comença amb un primer capítol sense contemplacions, amb un personatge que no sabem quin peu calça. És aquesta dicotomia el que volia transmetre la novel·la?
 
- La novel·la té moltes vessants. Una d'elles, la voluntat de no crear estereotips. En aquesta escena inicial, el personatge de qui parles, el "Ferroviari", és un maqui que ha estat capturat per la guàrdia civil i s'ha convertit en un delator. La vida és així, et condueix a aquestes situacions extremes. En aquell temps, molta gent va voler salvar la pell, com seria el cas dels masovers, que es veuen en un foc creuat.
 
- S'accentua pel fet afegit de tenir la sensació de no saber amb qui estan parlant, perquè tothom fingeix.
 
- Els masovers noten una pressió desmesurada, perquè, a sobre, havien de mantenir el mas en funcionament, amb l'afegit de tenir la por de no saber quines intencions tenia la gent que trucava a la porta. Volia que totes aquestes tensions apareguessin al llibre, mostrar una tragèdia grega en molts sentits, però que és real. En aquest sentit, la construcció circular de la novel·la és ex professo, amb un inici molt fort que em va fer preguntar si podria mantenir la tensió durant quatre-centes pàgines. Doncs sí, perquè el final és encara més fort i pel mig no paren de matar-se, uns i altres.
 
- La figura del masover és una figura sobre la qual no acostumem a parar gaire atenció. A la novel·la, un dels personatges diu que "la nostra desgràcia és tenir menjar". El que era una gran sort per a la majoria, per a ells era una desgràcia?
 
- No era un tema [el dels masovers] sobre el qual jo hagués pensat escriure. Això sí, sempre m'ha interessat la naturalesa humana, des de Cézanne a Voltaire, passant per Goethe. Personalment, no m'interessa tant la novel·la històrica, però sí parlar de què és l'home. Però, en comprar-me un mas petit al Penyagolosa vaig començar a entendre una mica el que havia passat allà.
 
- A partir de quin moment va estirant el fil que acaba originant La sega?

- Aquell mas havia estat utilitzat com a graner. I, remenant per allà, em vaig trobar un rifle Mauser, i començo a indagar i a saber coses. De primer, la gent em deia que allà no hi havia maquis i, després, arribo a la figura del masover com a gran damnificat. Són gent innocent, més aviat de caire conservador, paradoxalment. Els que eren més significats políticament eren els mitgers, els qui tenien el mas llogat.
 
- Aquests tenien més possibilitats de sobreviure?
 
- Sí, perquè tenien un amo poderós, sovint de dretes, que els protegia i avisava a la guàrdia civil: "com toquis els meus masovers, veuràs!". Els mitgers, que eren d'esquerres, tenien més protecció que el masover normal, que potser era de dretes i que tenia un mas ple de bon menjar.

- Durant la guerra no es va passar fam, als masos.

- Justament per això es van convertir en el rebost del maquis. I llavors et preguntes: com es podia aturar tot això? I la resposta és clara: per la por, pel terror i abocant la gent al despoblament. A partir d'un moment determinat es crea la llei de fugues, una llei terrorífica que consistia en què qualsevol persona que intentés fugir de la guàrdia civil podia ser matada, indiscriminadament.
 
- Això crea un estat de pànic...
 
- És clar. Com es podia acabar amb els sabotatges, crims i robatoris del maquis? Doncs acabant amb els masovers.
 
- També s'afegeix que, molt sovint, la repressió franquista era cega. De vegades, es tenia poc en compte si eres falangista o no.
 
- Mai no sabrem per què maten aquest i per què a l'altre no. Però els masovers, en gran majoria, no eren pas falangistes, perquè eren apolítics. Amb prou feines sabien llegir i escriure. I, en el fons, el que no vol el masover són embolics.
 

Martí Domínguez. Foto: Esteve Plantada


- L'espai on transcorre La sega és una part essencial de la història, que és situada al Maestrat, una terra de pas i fronterera. Per què aquesta localització?
 
- A banda d'haver-me comprat un mas allà, al Maestrat realment va haver-hi molta activitat dels maquis. Jo, que de formació soc biòleg, vaig arribar-hi perquè és un paradís per a l'estudi d'ocells i papallones, amb una natura que és absolutament meravellosa.
 
- L'ús idiomàtic també hi és molt present, amb un gran pes.
 
- Sí, i volia remarcar aquest aspecte. A la zona del Maestrat hi ha molta natura, però també molt idioma. És un altre paradís pel que fa als topònims, als malnoms, a paraules pròpies del territori, etc. Malgrat tot, he intentat no caure en una singularitat lingüística, però sí que he volgut mantenir les paraules pròpies i els noms dels llocs. Excepte el Mas del Sauquer, que no existeix, la resta de masos són reals, però els situo on vull, fent que els propis masovers no es sentin apel·lats. Encara hi ha moltes ferides obertes a tota la zona.
 
- La "memòria històrica" crea molta controvèrsia, perquè la gent que vol tancar aquestes ferides i hi ha polítics que no volen fer-ho. Potser això fa que novel·les com aquesta siguin encara molt necessàries?
 
- Hem d'escriure sempre que es pugui sobre aquests fets, en contra del què diu molta gent. En un moment determinat de la novel·la, em pregunto què va ser del pare del Goriet [el narrador principal]. Ningú no ho sap, perquè a la realitat tampoc ningú no ho sap. Sabem, això sí, que hi ha fosses que són buides.
 
- I on són el cossos?
 
- Pensem que deuen ser al Valle de los Caídos. Durant els anys seixanta, com que Franco tenia aquell gran mausoleu i no el podia omplir de caiguts "nacionals", van començar a portar represaliats. Això és molt bèstia. Una manera de tancar ferides seria fer del Valle de los Caídos un centre de la memòria històrica que netegés tot aquest dolor. No pot ser que la gent no sàpiga on són les restes dels seus familiars, encara avui en dia. I que a això se li afegeixi la inquietud que el cos d'un familiar pugui ser enterrat al costat del seu botxí. Això és reincidir en el mal, que deia Borges, la violència per la violència, una violència psicològica que s'estén a tota una nissaga.
 
- Com s'explica que, setanta-cinc anys després, hi hagi gent que sigui contrària a revisar aquestes morts?
 
- Perquè no hi ha hagut una catarsi ni un mea culpa. Com et deia, a la novel·la he volgut fugir de l'estereotip, cal saber que els maquis torturen, maten, són violents i que poca broma amb ells. He volgut contar les dues versions. Però el que hauríem de fer és seure i reflexionar-hi. Fa pocs dies, en uns dels pobles del Maestrat s'ha dedicat la Biblioteca a un mestre que va ser assassinat durant la guerra civil. Doncs hi ha qui ha votat en contra de condemnar l'alçament militar! A l'estat espanyol, això està passat constantment. I hi ha gent, com Ciutadans, que diuen que "hem de mirar cap endavant". També podríem mirar cap enrere, no? De fet, bona part dels problemes que passen ara a Catalunya són per l'actitud de no voler seure, parlar i obrir-se.
 
- De fet, hi ha un moment de la novel·la on Don Carles diu "parlant s'entén la gent". Sembla molt fàcil i, en canvi, la realitat s'encarrega de desmentir-ho sempre que pot.
 
- Vaig fer el personatge de Don Carlos com a alter ego de Joan Coromines i Carles Salvador. És un filòleg que apareix al darrer moment i descobreix que el coneixement que té del territori és molt valuós.
 
- Què s'ha de fer quan hi ha una part que mai no vol dialogar? En aquest sentit, l'actual procés que viu Catalunya és un exemple clar de manca de diàleg.
 
- És curiós, perquè no volen dialogar, però diuen que sí que volen diàleg. És una tremenda hipocresia, com tantes altres. Per exemple, durant la guerra civil es van fer moltes matances i partim d'un fet que és inqüestionable: un cop d'estat. Una vegada fet el cop d'estat, moriren molts innocents, d'una banda i de l'altra. Deixant enrere la guerra en si mateixa, que va acabar el 39, hi ha molts morts fins a l'any 55. Aleshores, Espanya ja era un estat reconegut per l'ONU. I totes aquelles morts no són crims de guerra, són crims d'estat, igual que ho són els del GAL. Són crims sense judici, sense legislació clara, molts d'ells sense que aparegués el cos.
 
- La no aparició del cos era una manera de pressió?
 
- Era així. Si et "portaves bé", et donaven la partida de defunció del teu marit i podies dir que eres viuda i els teus fills no feien el servei militar. Però, a moltes dones no els van donar aquest estatus i van donar per desapareguts els seus homes.
 
- El narrador, en Goriet, és testimoni de la brutalitat i la repressió. Veu com s'emporten al seu pare, també veu com la seva germana s'embolica amb un maqui. I ell és al mig, com a espectador, amb la dicotomia amb la qual començàvem aquesta conversa. Com va arribar a la conclusió que la història l'havia d'explicar en Goriet?
 

- Al principi, volia fer una novel·la més documental, basada en els fets i en els resultats de la investigació. He estat uns sis anys treballant-hi durament. Encara que sembli mentida, el capità Mata és real, per exemple. I em vaig trobar que a les entrevistes que anava fent, els masovers o pastors em parlaven dels fets i m'explicaven que tenien set o deu anys quan s'endugueren el pare. I com no ho van entendre. Per això vaig necessitar que el testimoni parlés des d'aquella edat, tal com feien tots els testimonis.
 

Martí Domínguez. Foto: Esteve Plantada

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació