Terry Gilliam conquereix el Liceu amb un «Benvenuto Cellini» ple d'imaginació

Després de l'estrena de temporada amb l'èpica de Nabucco –en una versió despullada pràcticament d'elements escènics i carregada de simbolisme–, el Liceu ha presentat aquest diumenge la versió del Benvenuto Cellini de Berlioz que ha dirigit Terry Gilliam, un dels caps pensants dels gloriosos Monty Python. Del minimalisme de l'obra de Verdi a l'exuberància i a la fastuositat, en una òpera que ha estat un remolí de vitalitat que el públic barceloní ha agraït amb llarguíssims aplaudiments un cop acabada.

Sota la batuta de Gilliam, l'obra de Berlioz ha aconseguit un devessall d'estímuls, i ha permès que el públic del Liceu es deixés emportar per una posada en escena plena de ritme, de color i d'alçada, en tots els sentits possibles. L'òpera ha ofert moments de gran intensitat, gràcies, en part, a les acrobàcies i als tocs carnavalescos i de festa major que han anat subratllant el deliri, com el confeti que ha caigut del sostre del teatre a l'obertura i al final. La imaginació, com a Brazil (1985) o a L'imaginari del Doctor Parnassus (2009), convertida en el motor de la felicitat que es pot trobar a l'art.
 
Una obra injustament infravalorada
 
L'obra, que fou estrenada el 1833 a París, arriba a Barcelona per tercera vegada amb els retocs fets per Liszt, qui en el seu moment va ajudar Hector Berlioz, insegur de la seva capacitat operística –només en va escriure tres: Benvenuto Cellini, Les Troyens i Béatrice et Bénédict–, temorós de no saber arribar a un públic que aleshores apreciava les bondats del bel canto i es deixava emportar per una fervent aclamació de la melodia. Malgrat els retocs –una suavització que li confegia unes dimensions més humanes–, l'obra ha restat en un oblit que l'ha fet ser molt poc representada. No va ser fins l'any 1977 que es va estrenar a Barcelona, i a tot l'Estat espanyol.
 
Centrada en la vida de l'escultor Benvenuto Cellini (1500-1571), la historia es basa, de manera lliure, en les seves memòries, just quan se li encarrega de fer una escultura per al Papa Clement VII. Enamorat de la bonica Teresa, farà el possible per poder escapar-se amb ella mentre el també escultor i gran rival, Fieramosca, embolicarà la trama per intentar quedar-se amb ella i amb la glòria de l'encàrrec papal. Escrita sense gaire elements de lluïment per als intèrprets, l'obra tira més cap a la comèdia i deixa de banda el drama, una opció que n'explicaria les reticències històriques per a la seva representació.
 
La batuta inquieta d'un Monty Python majúscul
 
Aquest fet, però, és en l'adaptació de Terry Gilliam l'element que la fa indispensable. Inspirada en l'univers del circ, el director s'apropia de l'esperit de l'obra i aprofita els bons moments de la partitura de Berlioz per accentuar-ne, encara més, el vitalisme. En part, això és possible gràcies a un cor enèrgic que escampa positivitat, en un escenari que és, tot ell, una reivindicació de la part lúdica de l'art i de les alegries que ofereix la vida.
 
Benvenuto Cellini és una obra per veure i per gaudir. Un esclat del Carnaval, una sobredosi de meravelles i una oportunitat immillorable per convèncer-se que l'opera és l'espectacle més grandiós que hi pugui haver a l'actualitat. Hi ha temps fins el 19 de novembre per tastar aquesta delícia a la gran sala del Liceu de Barcelona, tot un caramel que permet als espectadors viure una de les millors experiències artístiques que hi pot haver.