07
de novembre
del
2015
Vint-i-cinc anys després, Brams segueixen incorruptibles i en la mateixa lluita, en la mateixa actitud per entomar un micròfon i donar sentit al fet de tocar, de cantar i de fer arribar un missatge. Combatiu i contundent, però sempre esperançador. Aquest proper divendres, 13 de novembre, toquen a la Sala Apolo de Barcelona, per commemorar un quart de segle als escenaris. Com si no hagués passat el temps, Francesc Ribera, en "Titot", confessa que mai no ha perdut la sensació d'estar començant. "Encara avui em sembla que no venc l'últim disc o un concert, sinó el grup".
Potser per això mateix, sempre des de la trinxera, Brams ha estat capaç de resistir a modes, cançons de l'estiu i canvis de components. "Ara bé, resta intacte allò que ens va portar a crear el grup", assegura Ribera. "La voluntat de rebel·lia de queixa, de festa, de celebració, de cançó de taverna, és la mateixa", però els temps canvien. "Amb els anys, n'hem anat a prenent", afirma Ribera. "Per sort, hem estat un grup que no ha estat especialment difós per les grans cadenes o ràdios, i això fa que sempre haguem tingut molt camp per córrer".
Aquesta posició, als marges de la "gran indústria", possiblement hagi estat una de les claus que els han fet resistir les envestides del anys. "Si vius el món musical des del lloc on hem estat nosaltres, quan treus un disc no ets com la pluja, que mulla tothom, sinó que ets una taca d'oli, que es va estenent a poc a poc", afirma, satisfet, Ribera. Potser per això, mai havia passat pel cap dels Brams que el grup faria vint-i-cinc anys.
"Quan vam començar, volíem explicar coses". Però, qui no somia que serà una rock star i que anirà a gravar a Londres o actuarà al Palau Sant Jordi? "Aleshores no situàvem el futur del grup, la pretensió era fer les festes majors d'aquell any i, potser, del proper". Però les noves contraccions es van anar succeint al mateix temps que augmentaven els concerts a les festes majors, precisament.
Brams, encara amb la mateixa necessitat
El grup, tal com explica Francesc Ribera –veu i ànima-, va començar com qui munta una ràdio o un fanzine. "Teníem aquella necessitat imperiosa de denunciar tota una sèrie de coses", aleshores, algunes d'elles, encara absolutament intocables. Era el cas d'en Jordi Pujol, una icona del catalanisme a qui van dedicar la cançó President.
Amb el temps, el propi Pujol també ha acabat caient com a estendard nacional, malgrat que el 1995 era una personalitat per sobre del bé i del mal. En la seva llista de personatges a qui han denunciat a través de les seves lletres també s'hi compten el Rei (Quan t'imagino cagant) en Corcuera (El llop i les cabretes) o el 23-F (El dia dels innocents). "Aleshores, ningú no s'atrevia a dir que el cop d'estat l'havia muntat el rei i ara hi ha poca gent que ho posi en dubte", diu Ribera.
Però la reivindicació, la llibertat i la justícia sempre han passat, al llarg de dotze discos, per davant dels noms propis. "No necessitàvem un enemic per fer-ne una titella i riure'ns-en". De fet, Ribera té clar que no es tractava de fer cançons "per entrar en concursos de qui la diu mes grossa". L'objectiu era una altre, i segueix sent el mateix que ara, vint-i-cinc anys després d'aquell primer impuls. I aquí són, ferms i resistents, vius, sentint "la mateixa necessitat de seguir explicant coses". Brams en estat pur, encara.
Potser per això mateix, sempre des de la trinxera, Brams ha estat capaç de resistir a modes, cançons de l'estiu i canvis de components. "Ara bé, resta intacte allò que ens va portar a crear el grup", assegura Ribera. "La voluntat de rebel·lia de queixa, de festa, de celebració, de cançó de taverna, és la mateixa", però els temps canvien. "Amb els anys, n'hem anat a prenent", afirma Ribera. "Per sort, hem estat un grup que no ha estat especialment difós per les grans cadenes o ràdios, i això fa que sempre haguem tingut molt camp per córrer".
Brams en una imatge promocional
Aquesta posició, als marges de la "gran indústria", possiblement hagi estat una de les claus que els han fet resistir les envestides del anys. "Si vius el món musical des del lloc on hem estat nosaltres, quan treus un disc no ets com la pluja, que mulla tothom, sinó que ets una taca d'oli, que es va estenent a poc a poc", afirma, satisfet, Ribera. Potser per això, mai havia passat pel cap dels Brams que el grup faria vint-i-cinc anys.
"Quan vam començar, volíem explicar coses". Però, qui no somia que serà una rock star i que anirà a gravar a Londres o actuarà al Palau Sant Jordi? "Aleshores no situàvem el futur del grup, la pretensió era fer les festes majors d'aquell any i, potser, del proper". Però les noves contraccions es van anar succeint al mateix temps que augmentaven els concerts a les festes majors, precisament.
Brams, encara amb la mateixa necessitat
El grup, tal com explica Francesc Ribera –veu i ànima-, va començar com qui munta una ràdio o un fanzine. "Teníem aquella necessitat imperiosa de denunciar tota una sèrie de coses", aleshores, algunes d'elles, encara absolutament intocables. Era el cas d'en Jordi Pujol, una icona del catalanisme a qui van dedicar la cançó President.
Amb el temps, el propi Pujol també ha acabat caient com a estendard nacional, malgrat que el 1995 era una personalitat per sobre del bé i del mal. En la seva llista de personatges a qui han denunciat a través de les seves lletres també s'hi compten el Rei (Quan t'imagino cagant) en Corcuera (El llop i les cabretes) o el 23-F (El dia dels innocents). "Aleshores, ningú no s'atrevia a dir que el cop d'estat l'havia muntat el rei i ara hi ha poca gent que ho posi en dubte", diu Ribera.
Però la reivindicació, la llibertat i la justícia sempre han passat, al llarg de dotze discos, per davant dels noms propis. "No necessitàvem un enemic per fer-ne una titella i riure'ns-en". De fet, Ribera té clar que no es tractava de fer cançons "per entrar en concursos de qui la diu mes grossa". L'objectiu era una altre, i segueix sent el mateix que ara, vint-i-cinc anys després d'aquell primer impuls. I aquí són, ferms i resistents, vius, sentint "la mateixa necessitat de seguir explicant coses". Brams en estat pur, encara.
Titot i David Rosell en un concert de Brams, l'any 2004 a Ripoll Foto: Adrià Costa