05
de novembre
del
2015
Actualitzat
el
09
de novembre
a les
6:42h
L'enigma que són sempre les designacions eclesiàstiques s’ha resolt en el cas de Barcelona amb el nomenament de Juan José Omella com a successor de Lluís Martínez Sistach al capdavant de l’arquebisbat. El del bisbe de Logronyo era un dels noms que corrien amb força des de fa temps. L’agència EFE ha donat a conèixer la notícia a primera hora de la tarda, un dia abans que l’oficina de premsa de la Santa Seu ho faci públic demà. L’objectiu és clar: des dels mitjans oficials espanyols hi ha un gran interès a presentar el nomenament com un triomf. És a dir, com una derrota de l’Església catalana. La realitat, però, és molt més complicada.
Omella és de la Franja de Ponent, de Cretes, al Matarranya. És catalanoparlant. Frega els 70 anys. Les notes oficials subratllen que és aragonès, una manera de dir que “s’han acabat els bisbes catalans”. En aquests moments, per l’Estat és rellevant tot allò que pugui presentar-se com un fracàs del catalanisme. En la seva trajectòria hi ha un episodi que el fa antipàtic al catalanisme. Com a bisbe de Barbastre, es va posicionar en contra dels drets de la seu de Lleida en la polèmica sobre les obres d’art de la Franja.
Hi havia altres noms que podien ser vistos com a més compromesos amb la realitat catalana Vives. Però Omella respon a una dinàmica que té poc a veure amb el conflicte Estat-Catalunya i molt amb la dialèctica que viu l’Església. El gran guanyador del seu nomenament no és el govern espanyol, és el papa Francesc. De fet, malgrat ser bisbe de Logronyo –una plaça aparentment poc important- és membre de la Congregació per als Bisbes des del novembre de 2014. El va nomenar precisament Francesc en substitució de Rouco.
Ideòleg d’un gir en l’Església espanyola
El nou arquebisbe va fer-se a l’ombra d’un dels “grans electors” de l’Església espanyola: Elías Yanes, arquebisbe emèrit de Saragossa, un “liberal” oposat al cardenal Rouco, de 87 anys, però encara actiu en maniobres i conxorxes. Omella ha estat vist per Roma com un prelat sensible als nous aires que el Papa Francesc –no sobrat d’aliats- vol instaurar en el catolicisme. L’accent que Omella sempre ha posat en la pastoral social és un fet objectiu que a la Santa Seu han valorat.
En les primeres hores després de saber-se el seu nomenament, hi ha opinions enfrontades en sectors sensibles de l’Església catalana. Alguns veuen amb preocupació que no sigui un bisbe català el nou cap de l’arquebisbat de Barcelona. Però altres veus assenyalen que la “victòria” del govern espanyol en aquest cas és pírrica. Omella mai ha estat un bisbe proper al Partit Popular. Més aviat el contrari. Els propers dies, els mitjans propers a la Moncloa el presentaran com un home hostil al catalanisme. Però cal tenir en compte una dada clau.
El mes d’abril passat, la Conferència Episcopal Espanyola va presentar una instrucció pastoral sota el títol “L’Església, servidora dels pobres”. L’ideòleg i l’autor, de fet, era Omella. Aquest document duia anys apartat per designis del cardenal Antonio María Rouco. Ha hagut de sortir d’escena Rouco, substituït al capdavant de l’episcopat pel més dialogant Ricardo Blázquez, perquè finalment la instrucció pastoral s’obrís pas. Tot i el seu contingut moderat, era el primer cop que l’Església espanyola elaborava un document sobre la crisi econòmica i les seves causes.
En aquest document, es diu que la crisi econòmica és global, però que hi ha unes característiques pròpies de l’estat espanyol. Es parla de la bombolla immobiliària, de la corrupció, i de com “les mancances en la regulació i supervisió han produït retallades generalitzades en els serveis” i “les pèrdues s’han socialitzat tot i que els beneficis no s’han compartit”. Les anàlisis que es facin d’Omella han de tenir en compte aquest vessant seu. Ara ell haurà de demostrar si té la mateixa sensibilitat envers la realitat catalana.
Omella és de la Franja de Ponent, de Cretes, al Matarranya. És catalanoparlant. Frega els 70 anys. Les notes oficials subratllen que és aragonès, una manera de dir que “s’han acabat els bisbes catalans”. En aquests moments, per l’Estat és rellevant tot allò que pugui presentar-se com un fracàs del catalanisme. En la seva trajectòria hi ha un episodi que el fa antipàtic al catalanisme. Com a bisbe de Barbastre, es va posicionar en contra dels drets de la seu de Lleida en la polèmica sobre les obres d’art de la Franja.
Hi havia altres noms que podien ser vistos com a més compromesos amb la realitat catalana Vives. Però Omella respon a una dinàmica que té poc a veure amb el conflicte Estat-Catalunya i molt amb la dialèctica que viu l’Església. El gran guanyador del seu nomenament no és el govern espanyol, és el papa Francesc. De fet, malgrat ser bisbe de Logronyo –una plaça aparentment poc important- és membre de la Congregació per als Bisbes des del novembre de 2014. El va nomenar precisament Francesc en substitució de Rouco.
Ideòleg d’un gir en l’Església espanyola
El nou arquebisbe va fer-se a l’ombra d’un dels “grans electors” de l’Església espanyola: Elías Yanes, arquebisbe emèrit de Saragossa, un “liberal” oposat al cardenal Rouco, de 87 anys, però encara actiu en maniobres i conxorxes. Omella ha estat vist per Roma com un prelat sensible als nous aires que el Papa Francesc –no sobrat d’aliats- vol instaurar en el catolicisme. L’accent que Omella sempre ha posat en la pastoral social és un fet objectiu que a la Santa Seu han valorat.
En les primeres hores després de saber-se el seu nomenament, hi ha opinions enfrontades en sectors sensibles de l’Església catalana. Alguns veuen amb preocupació que no sigui un bisbe català el nou cap de l’arquebisbat de Barcelona. Però altres veus assenyalen que la “victòria” del govern espanyol en aquest cas és pírrica. Omella mai ha estat un bisbe proper al Partit Popular. Més aviat el contrari. Els propers dies, els mitjans propers a la Moncloa el presentaran com un home hostil al catalanisme. Però cal tenir en compte una dada clau.
El mes d’abril passat, la Conferència Episcopal Espanyola va presentar una instrucció pastoral sota el títol “L’Església, servidora dels pobres”. L’ideòleg i l’autor, de fet, era Omella. Aquest document duia anys apartat per designis del cardenal Antonio María Rouco. Ha hagut de sortir d’escena Rouco, substituït al capdavant de l’episcopat pel més dialogant Ricardo Blázquez, perquè finalment la instrucció pastoral s’obrís pas. Tot i el seu contingut moderat, era el primer cop que l’Església espanyola elaborava un document sobre la crisi econòmica i les seves causes.
En aquest document, es diu que la crisi econòmica és global, però que hi ha unes característiques pròpies de l’estat espanyol. Es parla de la bombolla immobiliària, de la corrupció, i de com “les mancances en la regulació i supervisió han produït retallades generalitzades en els serveis” i “les pèrdues s’han socialitzat tot i que els beneficis no s’han compartit”. Les anàlisis que es facin d’Omella han de tenir en compte aquest vessant seu. Ara ell haurà de demostrar si té la mateixa sensibilitat envers la realitat catalana.