01
de novembre
del
2015
Actualitzat
a les
10:27h
Fer-ho, només això. Decidir-se a fer realitat els propis desitjos, sense compliments. Això mateix esdevé el gran propòsit de l'adaptació de Molt soroll per no resque ha ideat Àngel Llàcer per al Teatre Nacional de Calalunya. Inspirat en l'esperit de l'època daurada de la MGM, Llàcer i Marc Artigau converteixen el clàssic d'embolics i drames irreverents de Shakespeare en una reivindicació vitalista de l'amor, amb l'acció situada en el Hollywood dels anys cinquanta i amb un fil musical conduït pels cèlebres temes que Cole Porter va fer per a Broadway.
En aquesta ocasió, els protagonistes són els treballadors d’un estudi de cinema immersos en el rodatge d'una pel·lícula. Contagiats per la proclama que dóna sentit a tota l'obra, el Let's do it de Porter sona com un gran repte. El repte de fer-ho, malgrat les absurdes convencions establertes, el repte de poder traspassar les ganes de cantar i ballar a un públic que té ganes de gresca, i el repte d'acabar un clàssic com aquest amb el gust de dir, a ple pulmó i sense embuts, que tots hauríem de fer l'amor.
Una adaptació amb elegància, passió i optimisme
L'adaptació compta amb la traducció de Salvador Oliva i es val d'una banda sonora deliciosa –amb Porter, Irving Berlin o I.Herb Brown i amb Night and day, Begin the beguine o Cheek tocheek entre els seus "hits"–, adaptada per Manu Guix i interpretada per uns músics, en directe, que fan les funcions d'un cor grec a l'antiga. De l'extens elenc d'actors actors sobresurten la irreverent química escènica de David Verdaguer i Bea Segura, la comicitat emprenyada d'Albert Triola, i l'atribolat quintet passat de voltes (amb Bernat Cot, Albert Mora, Oriol Burés, Enric Cambray i Clara Altarriba) que tant funciona com a homenatge als germans Marx, a Chaplin o al Tricicle.
El joc segueix amb una escenografia per on sobrevolen gestos del Rat Pack, d'Audrey Hepburn i de la ploma del millor teatre del Paral·lel, complementat amb l'elegància vintage del tractament de llums, amb una escenografia que intenta fer dinàmic el glamur dels estudis de Hollywood. El resultat és una versió encantadora del clàssic que aconsegueix exactament allò que volia: contagiar passió per l'optimisme de l'amor que sempre se'n surt, fer bellugar els peus pensant en la meravella de l'amor, ser lleuger com ho són les grans satisfaccions que pot arribar a oferir la vida. I que es tracta de fer-ho, només això.
En aquesta ocasió, els protagonistes són els treballadors d’un estudi de cinema immersos en el rodatge d'una pel·lícula. Contagiats per la proclama que dóna sentit a tota l'obra, el Let's do it de Porter sona com un gran repte. El repte de fer-ho, malgrat les absurdes convencions establertes, el repte de poder traspassar les ganes de cantar i ballar a un públic que té ganes de gresca, i el repte d'acabar un clàssic com aquest amb el gust de dir, a ple pulmó i sense embuts, que tots hauríem de fer l'amor.
Una adaptació amb elegància, passió i optimisme
L'adaptació compta amb la traducció de Salvador Oliva i es val d'una banda sonora deliciosa –amb Porter, Irving Berlin o I.Herb Brown i amb Night and day, Begin the beguine o Cheek tocheek entre els seus "hits"–, adaptada per Manu Guix i interpretada per uns músics, en directe, que fan les funcions d'un cor grec a l'antiga. De l'extens elenc d'actors actors sobresurten la irreverent química escènica de David Verdaguer i Bea Segura, la comicitat emprenyada d'Albert Triola, i l'atribolat quintet passat de voltes (amb Bernat Cot, Albert Mora, Oriol Burés, Enric Cambray i Clara Altarriba) que tant funciona com a homenatge als germans Marx, a Chaplin o al Tricicle.
El joc segueix amb una escenografia per on sobrevolen gestos del Rat Pack, d'Audrey Hepburn i de la ploma del millor teatre del Paral·lel, complementat amb l'elegància vintage del tractament de llums, amb una escenografia que intenta fer dinàmic el glamur dels estudis de Hollywood. El resultat és una versió encantadora del clàssic que aconsegueix exactament allò que volia: contagiar passió per l'optimisme de l'amor que sempre se'n surt, fer bellugar els peus pensant en la meravella de l'amor, ser lleuger com ho són les grans satisfaccions que pot arribar a oferir la vida. I que es tracta de fer-ho, només això.
Bea Segura i VIctòria Pagès, en una de les escenes de «Molt soroll per no res» Foto: TNC