La vibrant «Victoria» de Laia Costa

Després del seu pas pel Festival de Sitges, Victoria arriba aquest cap de setmana a les cartelleres catalanes. El film permet veure una Laia Costa extraordinària, en un paper que sent, que viu i que pateix fins a les darreres conseqüències, convertida en el nom que més i millor brilla en una pel·lícula que deixa exhaust, sense respir.

L'actuació de l'actriu catalana no deixa de recollir tota mena d'elogis. Ovacionada a la Berlinale i a Sitges –on no es va emportar el premi a millor actriu, per sorpresa de molts–, triomfadora als premis del cinema alemany, on la pel·lícula va arrasar amb sis guardons. Només té trenta anys, i una carrera llarga per davant, i ja pot presumir d'haver estat portada de mitjans com Die Welt i d'aconseguir ressenyes molt positives a d'altres, com el New York Times.

"Victoria", un film ple de valentia i ofici

 Laia Costa, que és especialment coneguda a Catalunya per ser un dels rostres de Polseres vermelles, és el motor de Victoria, un film que es defineix amb dues paraules: valentia i ofici. Rodada en un únic pla seqüència, la pel·lícula es centra en dues hores i vint minuts de la vida d'una jove immigrant pel barri de Kreuzberg, Berlín. Just a la sortida d'una discoteca, coneix quatre joves i, a partir d'aquí, tot començarà a ser cada vegada més perillós.

El film mostra el talent d'un atrevit Sebastian Schipper, un director que gosa oferir un únic pla seqüència de més de dues hores, en un atreviment insòlit en els temps que corren. Minuciosament construïda i planificada, Victoria té un crescendo que acaba sent dolorós, per obra i gràcia d'uns actors sensacionals, d'una Laia Costa en estat de gràcia, d'un director decidit i d'una música perfecta, composada per Nils Frahm.