El futur es fa present

La segona part de "Retorn al futur" viatjava cap al 21 d'octubre de 2015, tal dia com avui | La trilogia s'ha convertit en un mite per a tota una generació que va créixer amb el cinema familiar dels anys 80

Data del futur al comandament del mític Delorean
Data del futur al comandament del mític Delorean
21 d'octubre del 2015
Actualitzat a la 13:20h
Darrera escena de Retorn al futur (Robert Zemeckis, 1985). En una rauxa pròpia dels adolescents, Marty McFly es disposa a besar la seva estimada, Jennifer. Però el petó haurà d'esperar, perquè en Doc, el científic immortalitzat per Christopher Lloyd, irromp en escena, desmenjat i atribolat, fet un sac de nervis que ni trenta diazepans podria asserenar. "Has de tornar amb mi!", li diu al "jove" Marty (Michael J. Fox ja tenia trenta anys quan va rodar l'escena), amb els ulls fora d'òrbita. "On?", respon McFly. "De retorn al futur".

Així acaba la primera de les pel·lícules de la trilogia, amb el Delorean que s'enlaira en direcció al futur de l'any 2015. Aleshores, i tal com han confessat els mateixos creadors, la història acabava justament allà, deixant els espectadors amb la incertesa de saber què passaria, perquè no entrava en els plans que hi hagués cap altra pel·lícula més. L'èxit, però, els va portar a estrenar dues seqüeles. I aquí és on tot conflueix, perquè McFly, Jennifer i Doc arriben a la data màgica del 21 d'octubre de 2015, tal dia com avui. El dia en què el futur es fa present.


No cal enumerar els errors en les previsions que fa el film. Tampoc cal dir que això no importa gaire, que la màgia és, precisament, en el fet de deixar volar la imaginació i de retornar a la nostàlgia d'una infantesa on tot era increïble. Amb el pas del temps (que han passat trenta anys i això sí que és notícia!) no tenim bambes Nike Mag que es cordin soles (o potser sí?), ni monopatins voladors, ni beurem una Pepsi Perfect (o potser també, però només per un dia), ni roba que s'assequi sola, ni cotxes que no necessiten rodes per circular. Tampoc ha arribat a les pantalles l'esperadíssima Tiburón 19, malgrat que el tràiler-homenatge promet emocions fortes.


En qualsevol cas, el futur tenia algunes sorpreses guardades que eren totalment imprevisibles per la inventiva de Robert Zemeckis i de tot el seu equip. En canvi, sí que tenim internet, facebook, twitter i, per ventura dels déus, ja hem deixat aquella llauna que era el fax. I també tenim ganes de recordar aquella època daurada dels 80, quan el cinema comercial va viure una gloriosa divisió en forma de cinema adolescent de qualitat i de pur entreteniment.

Emparada sota el mític segell Amblin, una colla de directors apassionats (Steven Spielberg, George Lucas, Robert Zemeckis, Joe Dante) van començar a oferir pel·lícules que a tota una generació de nens (que avui tenen entre 35 i 45 anys) els va deixar una empremta inesborrable. Gremlins, The Goonies, El xip prodigiós, Indiana Jones, etc. Perquè la meravella de ser jove és aquesta capacitat de recordar-ho, i de riure mentre pensem que feliços érem quan no hi havia cap preocupació més que... divertir-se. Pensar-hi mentre sona la banda sonora que va escriure Alan Silvestri és tota una revelació.



"On som, Doc?". Segle XXI, Hill Valley, Califòrnia. "4:29 del dimecres 21 d'octubre de 2015". Una realitat que té poc a veure amb les prediccions de la indústria del cinema. A Catalunya, tal dia com avui, la notícia del dia fa que la ironia s'abraci a l'efemèride. De Retorn al futur. Part 2 (1989) al cartell d'entrada a la seu de CDC, on hi diu "Benvinguts al futur". És ben cert: el futur ja és aquí i és molt més prosaic, anodí i avorrit que aquell que vam somiar quan érem uns nens. Han passat trenta anys i lluny tenim el record de l'esclat pop dels 80, quan tot era per fer i sí, efectivament: tot era possible. Per increïble que fos i per lluny que quedés.
 

Fotograma de «Retorn al futur»