20
d'octubre
del
2015
Actualitzat
a les
19:54h
Que un país del G-8 giri a l’esquerra és un fet rellevant. Les eleccions celebrades al Canadà han posat fi a nou anys de govern conservador. El primer ministre, Stephen Harper, cedeix el lloc al líder del Partit Liberal (PL), Justin Trudeau. Fregant el 40% dels sufragis, els liberals han assolit la majoria absoluta del Parlament, seguits pel Partit Conservador (PC) amb el 32% dels vots i, en tercer lloc, el Nou Partit Democràtic (NPD), una formació socialdemòcrata. Aquest cop, el dossier quebequès amb prou feines ha aparegut en campanya. El Bloc Quebequès ha tret deu escons al Parlament d’Ottawa.
El triomf de Justin Trudeau, el nou primer ministre, ha estat saludat pels mitjans internacionals com el retorn de la dinastia familiar al poder. El seu pare, el carismàtic Pierre Trudeau, va protagonitzar la política canadenca durant dècades, des que va arribar al poder el 1968. Però sembla que hi ha poques semblances entre la personalitat de pare i fill. Justin és un home dúctil, sense el caràcter patern. Ara caldrà veure si té talent. De moment, s'ha compromès en un gir polític i un canvi en les polítiques d'austeritat.
El seu partit, el Liberal, té poc a veure amb les formacions d’aquest nom a Europa. Ocupa un espai progressista al Canadà, és el gran baluard de l’Estat del Benestar i es pot homologar, a grans trets, a la socialdemocràcia europea. De fet, el sentit del terme “liberal” és similar al Canadà al que s’empra als EUA per definir l’esquerra. Ha governat molts cops i això ha provocat un desgast que ha deixat espai al Nou Partit Progressista, que en les eleccions del 2011 el va superar.
Una dreta en dificultats
Hi havia cansament en la societat canadenca després de nou anys de govern de Harper. Ha estat una etapa d’hegemonia ideològica conservadora. Una experiència nova en el seu moment, ja que la sociologia electoral canadenca és més de centre esquerra que de centre dreta. A diferència del que passa al veí gran del sud, els Estats Units, dir-se conservador no sempre ha estat fàcil al Canadà. Durant anys, les conquestes socials van ser considerades intocables, com també una política fiscal progressiva. Mentre el Partit Liberal dominava la política canadenca, la dreta tenia dificultats per estructurar-se. Durant anys, va existir un partit que es deia Conservador Progressista.
Però el triomf del reaganisme als Estats Units i l’hegemonia thatcheriana al Regne Unit van donar alè a l’aparició d’una dreta dura canadenca. Aquest rearmament de la dreta es va donar arreu, en alguns llocs de forma molt evident, com a l’estat espanyol, amb José María Aznar. Als estats del Canadà va trigar més a arribar, però també ho va fer. Stephen Harper va saber aplegar diverses branques de la dreta en un nou Partit Conservador. El dirigent dretà, procedent de l’occidental Alberta, es va atrevir a trencar el consens en grans temes que no eren tema de discussió: va atacar els “privilegis” del Quebec, oposant-se a qualsevol concessió al sobiranisme, va llançar-se contra la política fiscal, amb un discurs molt similar al del Partit Republicà dels EUA, i va preconitzar una política exterior més propera a Washington.
Harper ha estat, en part, una mena d’“Aznar”: va donar suport a la guerra de l’Iraq el 2003, quan era a l’oposició. Després, va defensar fer costat a l’administració Bush. Ha estat un defensor de la política de Beniamin Netanyahu a l’Orient Mitjà. En la passada campanya, va introduir l’oposició al niqab com a argument electoral. Ha explicitat en vàries ocasions la seva fe evangèlica. Ha estat en el seu país el capdavanter d’una dreta neoliberal desacomplexada. La seva derrota en un dels grans països industrialitzats és un esdeveniment important que tindrà el seu efecte en la geopolítica de les ideologies.
El triomf de Justin Trudeau, el nou primer ministre, ha estat saludat pels mitjans internacionals com el retorn de la dinastia familiar al poder. El seu pare, el carismàtic Pierre Trudeau, va protagonitzar la política canadenca durant dècades, des que va arribar al poder el 1968. Però sembla que hi ha poques semblances entre la personalitat de pare i fill. Justin és un home dúctil, sense el caràcter patern. Ara caldrà veure si té talent. De moment, s'ha compromès en un gir polític i un canvi en les polítiques d'austeritat.
El seu partit, el Liberal, té poc a veure amb les formacions d’aquest nom a Europa. Ocupa un espai progressista al Canadà, és el gran baluard de l’Estat del Benestar i es pot homologar, a grans trets, a la socialdemocràcia europea. De fet, el sentit del terme “liberal” és similar al Canadà al que s’empra als EUA per definir l’esquerra. Ha governat molts cops i això ha provocat un desgast que ha deixat espai al Nou Partit Progressista, que en les eleccions del 2011 el va superar.
Una dreta en dificultats
Hi havia cansament en la societat canadenca després de nou anys de govern de Harper. Ha estat una etapa d’hegemonia ideològica conservadora. Una experiència nova en el seu moment, ja que la sociologia electoral canadenca és més de centre esquerra que de centre dreta. A diferència del que passa al veí gran del sud, els Estats Units, dir-se conservador no sempre ha estat fàcil al Canadà. Durant anys, les conquestes socials van ser considerades intocables, com també una política fiscal progressiva. Mentre el Partit Liberal dominava la política canadenca, la dreta tenia dificultats per estructurar-se. Durant anys, va existir un partit que es deia Conservador Progressista.
Però el triomf del reaganisme als Estats Units i l’hegemonia thatcheriana al Regne Unit van donar alè a l’aparició d’una dreta dura canadenca. Aquest rearmament de la dreta es va donar arreu, en alguns llocs de forma molt evident, com a l’estat espanyol, amb José María Aznar. Als estats del Canadà va trigar més a arribar, però també ho va fer. Stephen Harper va saber aplegar diverses branques de la dreta en un nou Partit Conservador. El dirigent dretà, procedent de l’occidental Alberta, es va atrevir a trencar el consens en grans temes que no eren tema de discussió: va atacar els “privilegis” del Quebec, oposant-se a qualsevol concessió al sobiranisme, va llançar-se contra la política fiscal, amb un discurs molt similar al del Partit Republicà dels EUA, i va preconitzar una política exterior més propera a Washington.
Harper ha estat, en part, una mena d’“Aznar”: va donar suport a la guerra de l’Iraq el 2003, quan era a l’oposició. Després, va defensar fer costat a l’administració Bush. Ha estat un defensor de la política de Beniamin Netanyahu a l’Orient Mitjà. En la passada campanya, va introduir l’oposició al niqab com a argument electoral. Ha explicitat en vàries ocasions la seva fe evangèlica. Ha estat en el seu país el capdavanter d’una dreta neoliberal desacomplexada. La seva derrota en un dels grans països industrialitzats és un esdeveniment important que tindrà el seu efecte en la geopolítica de les ideologies.