1872-1971, 99 anys de tramvia a Barcelona

En el marc del debat sobre la possibilitat de connectar per la Diagonal les dues línies de tramvia existents actualment a Barcelona, el TramBaix i el TramBesòs, és pertinent recordar el passat tramviaire de la ciutat, que al llarg de 99 anys, entre el 1872 i el 1971, va comptar amb una extensa xarxa d'aquest transport, que es va convertir durant molt de temps en el principal de la ciutat, malgrat que avui en dia, tret de l'excepció del turístic Tramvia Blau, només forma part de la memòria i a la nostàlgia dels barcelonins.

Tot va començar però, molt abans, l'any 1807, quan la ciutat gal·lesa de Swansea va estrenar un sistema de transport innovador, un carruatge tirat per cavalls amb la particularitat que el vehicle circulava sobre rails, pensat per traslladar les mercaderies del port industrial però també els passatgers que pagaven tarifa. Així va néixer el primer tramvia, un sistema de transport implementat durant el segle XIX arreu del món que amb el temps evolucionarà primer a la tracció per vapor i després al sistema elèctric i que en ple segle XXI és reivindicat com a sistema de transport urbà sostenible, pràctic i econòmic.

Primera línia, de tracció animal

El tramvia arriba a Barcelona el 27 de juny del 1872, quan s'inaugura la primera línia, encara amb tracció animal, entre el Pla de la Boqueria i Josepets, a l'actual plaça de Lesseps. El 1877 s'estrena la primera línia amb màquina de vapor -anomenat popularment tramvia de foc- i el 1899 s'introdueix la primera línia electrificada. S'inicia doncs amb el tombant de segle una reconversió de la incipient xarxa de tramvies de la capital catalana, que s'electrificarà totalment el 1907 per créixer fins a convertir-se en el principal sistema de transport públic de la ciutat durant bona part del segle XX. De fet, segons indica Joan Termes, dirigent veïnal i expert en la història del tramvia a Barcelona, en el moment de l'expansió màxima de la xarxa, cap a l'any 1953, "es calculava que els tramvies de Barcelona al cap de l'any havien fet tres voltes a la circumferència de la terra".

El 1910 apareixen les primeres línies d'autobús i el 1924 la primera línia de Ferrocarril Metropolità, però malgrat aquesta competència, el tramvia continua sent el transport principal per als barcelonins, tant en temps de bonança econòmica -els anys de la primera guerra mundial i la celebració de l'Exposició del 1929- com en els de vaques magres, en especial la Guerra Civil i la immediata postguerra. A més, el 1911 les diverses companyies de tramvia barcelonina s'unifiquen en l'empresa privada Tramways de Barcelona S.A. El 1959 l'empresa va ser municipalitzada, esdevenint l'embrió de l'actual Transports Metropolitans de Barcelona (TMB).
 En paral·lel al manteniment del servei creix en importància el seu valor social, fins al punt que el 1951 aquest mitjà de transport es converteix en el blanc de la primera gran contestació social contra la dictadura franquista. És la cèlebre vaga de tramvies, en realitat un boicot a gran escala causat per un increment de les tarifes en un 40% que comportarà que durant dues setmanes de l'hivern els ciutadans optin per no utilitzar aquest sistema de transport alhora que es produeixen diversos casos de violència, inclosa la crema de tramvies, i que va acabar amb la destitució tant del governador civil de Barcelona, Eduardo Baeza y Alegría, com de l'alcalde de la ciutat, Josep Maria Albert i Despujol, a més de l'anul·lació de la pujada de tarifes. "La gent arribava a agafar alternatives més cares, com la Renfe, per tal de ser solidari", apunta Termes a NacióDigital, al temps que rememora també la segona vaga dels tramvies, del 1957.

Un tramvia que "feia créixer la ciutat"

La importància de la xarxa de tramvies, a més, va ser cabdal en el desenvolupament de la ciutat, tant pel fet que aquest servei "feia créixer la ciutat", ja que en molts casos portava a la urbanització dels camins preexistents, com en el fet que responia a les demandes del moment. Així, "l'augment de la immigració, que precisament vivia a l'extraradi, va fer que es fessin noves línies per donar resposta a la demanda".

Ara bé, el que no va aconseguir ni l'autobús, ni el metro, ni la dictadura, desbancar el tramvia, ho va poder fer el nou rei dels carrers, l'automòbil. El boom econòmic dels anys seixanta transforma els carrers i camins de tot al país al servei del cotxe, quedant el tramvia en un segon pla, accentuat pel creixement de la xarxa d'autobusos. Així les coses, el 1965 es fa l'última expansió de la xarxa de tramvies al mateix temps que es comencen a suprimir altres recorreguts i substituir-los per autobusos, que en molts casos, segons recorda Termes, "heretaven el recorregut i la numeració dels tramvies que substituïen". La matinada del 18 al 19 de març de 1971 els tramvies de les dues últimes línies (la 49, Drassanes-Horta, i la 51, Drassanes-Via Júlia) fan l'últim recorregut. Només es manté el Tramvia Blau, al Tibidabo, amb un propòsit més turístic que de transport de viatgers.

Amb Porcioles comença "la decadència"

Per Joan Termes, la desaparició del tramvia va ser una operació orquestrada des de l'ajuntament a partir de l'arribada a l'alcaldia de Josep Maria de Porcioles l'any 1957. "Amb ell va començar la decadència dels tramvies", assegura, ja que des del consistori es van promoure "campanyes periodístiques que van convertir el tramvia en un destorb". De fet, al anys seixanta s'invertia poc en la xarxa de tramvies, i bona part del parc mòbil havia estat comprat de segona mà a la ciutat de Washington quan aquesta ve prescindir d'aquest servei. "De dos o tres vehicles en feien un -assenyala Termes- però al cap d'un temps ja no hi havia recanvis ni ningú que els fabriqués". Sumat a altres factors com la proliferació dels cotxes i la necessitat de col·locar al mercat local la producció d'autobusos fabricats per l'Empresa Nacional de Autocamiones (ENASA), el tramvia va passar a ser un mitjà de transport "obsolet", per això els seus dies estaven comptats.

Ara bé, més enllà de la nostàlgia cal relativitzar aquell canvi, ja que només hi va haver-hi una petita oposició. "Si el bitllet d'autobús costava el mateix i a més anava més ràpid, la gent no hi veia inconvenient", assenyala Termes, encara que la crisi del petroli del 1973 va fer que els preus es disparessin quan ja era massa tard. A més, l'arribada del Metro a molts punts de la ciutat feia que es dupliquessin els sistemes de transport de manera innecessària, de tal manera que per a molts veïns "no van trobar a faltar el tramvia".

33 anys sense tramvia

Comença així un període de 33 anys en que Barcelona no té cap tramvia més enllà del Blau, malgrat que la crisi del petroli del 1973 porta a un augment del preu del carburant que posa en dubte la idoneïtat d'haver retirat els tramvies de la circulació. Així les coses, el 1987 es planifica per primer cop la reintroducció del tramvia i es comencen a realitzar els primers estudis per reimplantar el tramvia entre Barcelona i diverses localitats del Baix Llobregat, i després d'una prova pilot l'any 1997 a la Diagonal de Barcelona entre Maria Cristina i L'Illa, el 1998 l'autoritat Metropolitana del transport (ATM) treu a concurs el nou tramvia entre Barcelona i el Baix Llobregat. El 2001 s'aprova el projecte del TramBaix i el del TramBesòs que unirà Barcelona des de Ciutadella, amb Sant Adrià de Besòs i Badalona.
 
A l'agost del 2003 es realitzen les primeres proves de circulació pel TramBaix i al gener del 2004 es fa el mateix al TramBesòs. L'abril d'aquell mateix any, el TramBaix s'inaugura oficialment, posant fi als anys sense tramvia i obrint el debat, encara inacabat de la connexió per la Diagonal, una possibilitat que per als amants d'aquest mitjà de transport "ja hauria d'estar feta, i pel traçat de la Diagonal", no només per nostàlgia, sinó també, segons aclareix Joan Termes, perquè "la Diagonal no té metro, s'alleugeriria la circulació de vehicles, permetria fer una xarxa complementada per autobusos i també perquè és el millor mitjà per viatjar per a les persones discapacitades". Un seguit de raons que obren una porta a què la història del tramvia a la ciutat continuï ben vigent.