16
d'octubre
del
2015
Actualitzat
el
17
d'octubre
a les
8:03h
“Em faig un home nou per acollir-te. / Sé el que et diré. Si vols, ja pots venir.” El vers, extret d'un dels poemes de Cançoner (1976), és una invitació, però també una divisa de la immensa obra de Feliu Formosa (Sabadell, 1934). Poeta, traductor, assagista, dramaturg, actor i director escènic, és l'obstinació que ha forjat amb la seva poesia el que fa que tot l’engranatge funcioni. A la perfecció, però sense cap mena d’ínfula artificiosa, sense concessions a un lirisme frívol. Sempre amb el posat de qui fa bé la seva feina. Perquè les misèries de l’home –d’un, i de tots– mereixen ser explicades si en tens l’oportunitat i en tens el talent.
Així ha estat feta, mot a mot, l’obra d’un autor imprescindible per entendre la literatura catalana a partir dels anys 70. Un demiürg amb ànima, amb petja i amb una força que no tremola, malgrat les inclemències dels anys. En aquest sentit, l'obra poètica de Formosa ha estat això, una invitació a sentir-se viu i a replantejar-se el propi fet de ser-ho (“A tot posen un nom / per oblidar les coses que pretenen / definir.”). Versos que tenen la consistència d'una mirada crua que es despulla del lirisme per abastar-ho tot i, així, fer-ho tot una mica més comprensible, sense deixar de ser part d'un bell misteri.
Una obra de fiblada escènica
Mestre d’ofici i discret peó de les lletres, a la seva obra de creació cal afegir-hi la traducció de més d’una seixantena de títols de poesia, novel·la i teatre de l'alemany, una llengua que esdevé connexió amb una tradició on s’aferra la llavor del seu corpus operístic, especialment palpable en el mestratge i l’admiració per Bertolt Brecht. La llista d’autors a qui ha adaptat eixampla, però, qualsevol restricció: Thomas Bernhard, Bertolt Brecht, Friedrich Dürrenmatt, Henrik Ibsen, Friedrich Schiller, Arthur Schnitzler, Anton Txékhov, Georg Trakl, Goethe, François Villon, Thomas Mann, Hermann Hesse o Franz Kafka, entre molts d’altres.
Noms que han ajudat a consolidar una proposta que sempre ha tingut una fiblada escènica. Ja fos teatre, prosa o poesia, amb Formosa els mots malden per ser dits, com si el lector fos un espectador que seu a la butaca, delectant-se amb les figuracions d’un món que necessita, justament, ser observat. És aquí on l'autor sabadellenc és veritablement transcendent, perquè la llavor de la seva obra és la sobrietat d'una pregunta contínua, una obra que necessita interrogants i còmplices. Deslligat de qualsevol dogma, Formosa sempre ha necessitat la capacitat de sorpresa, de reinventar-se, de no estancar-se en una forma.
Memòria sense planys
Des de l'experimentació amb els poemes en prosa de Raval (1975), a la força d’un amor depuradíssim de Cançoner (1976), passant per l’ombra foixiana de Semblança (1986), o oferint a Per Puck (1992) el compendi (encara massa poc reivindicat) de tota la seva aposta creativa –teatre, vers, prosa, tradició, mestratge–, fins arribar als dos-cents cinquanta poemes d’un sol vers de les Immediacions (2000).
Una de les seves darreres publicacions, el magnífic Sense nostàlgia (2015), un recull de memòries dels anys d’infantesa, parteix d'un títol encertadíssim, perquè així és l’obra de Formosa: una mirada nua i crua, sense l’histrionisme de qui mira el passat i en fa planys. Amb la rotunditat de ser un far de la literatura catalana recent. Efectivament, sense nostàlgia: “–I el vers perdut que, tal vegada / es basava, com ara, en el record / d'algú que no fou meu / en el moment precís.” Tan senzill com una obra plena de meravelloses invitacions.
Així ha estat feta, mot a mot, l’obra d’un autor imprescindible per entendre la literatura catalana a partir dels anys 70. Un demiürg amb ànima, amb petja i amb una força que no tremola, malgrat les inclemències dels anys. En aquest sentit, l'obra poètica de Formosa ha estat això, una invitació a sentir-se viu i a replantejar-se el propi fet de ser-ho (“A tot posen un nom / per oblidar les coses que pretenen / definir.”). Versos que tenen la consistència d'una mirada crua que es despulla del lirisme per abastar-ho tot i, així, fer-ho tot una mica més comprensible, sense deixar de ser part d'un bell misteri.
Una obra de fiblada escènica
Mestre d’ofici i discret peó de les lletres, a la seva obra de creació cal afegir-hi la traducció de més d’una seixantena de títols de poesia, novel·la i teatre de l'alemany, una llengua que esdevé connexió amb una tradició on s’aferra la llavor del seu corpus operístic, especialment palpable en el mestratge i l’admiració per Bertolt Brecht. La llista d’autors a qui ha adaptat eixampla, però, qualsevol restricció: Thomas Bernhard, Bertolt Brecht, Friedrich Dürrenmatt, Henrik Ibsen, Friedrich Schiller, Arthur Schnitzler, Anton Txékhov, Georg Trakl, Goethe, François Villon, Thomas Mann, Hermann Hesse o Franz Kafka, entre molts d’altres.
Noms que han ajudat a consolidar una proposta que sempre ha tingut una fiblada escènica. Ja fos teatre, prosa o poesia, amb Formosa els mots malden per ser dits, com si el lector fos un espectador que seu a la butaca, delectant-se amb les figuracions d’un món que necessita, justament, ser observat. És aquí on l'autor sabadellenc és veritablement transcendent, perquè la llavor de la seva obra és la sobrietat d'una pregunta contínua, una obra que necessita interrogants i còmplices. Deslligat de qualsevol dogma, Formosa sempre ha necessitat la capacitat de sorpresa, de reinventar-se, de no estancar-se en una forma.
Memòria sense planys
Des de l'experimentació amb els poemes en prosa de Raval (1975), a la força d’un amor depuradíssim de Cançoner (1976), passant per l’ombra foixiana de Semblança (1986), o oferint a Per Puck (1992) el compendi (encara massa poc reivindicat) de tota la seva aposta creativa –teatre, vers, prosa, tradició, mestratge–, fins arribar als dos-cents cinquanta poemes d’un sol vers de les Immediacions (2000).
Una de les seves darreres publicacions, el magnífic Sense nostàlgia (2015), un recull de memòries dels anys d’infantesa, parteix d'un títol encertadíssim, perquè així és l’obra de Formosa: una mirada nua i crua, sense l’histrionisme de qui mira el passat i en fa planys. Amb la rotunditat de ser un far de la literatura catalana recent. Efectivament, sense nostàlgia: “–I el vers perdut que, tal vegada / es basava, com ara, en el record / d'algú que no fou meu / en el moment precís.” Tan senzill com una obra plena de meravelloses invitacions.