Una animació que engrandeix perspectives

Ja fa molt de temps que sabem que el cinema d’animació no està només dedicat a un públic infantil, sinó que s’ha constituït com un mitjà artístic més que necessari per tal de fer-nos arribar propostes arriscades. Des de la pionera sèrie The Simpsons fins a Family Guy, passant per South Park, Bola de drac, Neon Genesis Evangelion o Furi Kuri, sabem que els dibuixos animats són molt més que dibuixos animats: són una forma de vida i d’art.
 
Japó, per exemple, ha estat un dels països que més ha contribuït a aquest engrandiment de perspectives. Des d’Osamu Tezuka, considerat el patriarca primordial del manga i de l’anime, es treballa incansablement amb aquest format per crear obres que despertin la fantasia i la intel·ligència humanes, obres que aixequin passions tal com ho fan pel·lícules amb actors i actrius de carn i os. Dintre d’aquesta tradició s’inclouen les dues pel·lícules que es projecten al Sitges 2015 - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya: Miss Hokusai de Keiichi Hara i Belladonna of Sadness d’Eiichi Yamamoto.
 

Vides d’artistes
 
Miss Hokusai es pot entendre com el biopic moral i creatiu del pintor Katsushika Hokusai, responsable d’algunes imatges que segur estan incrustades en les nostres retines, talment la gran ona gegant fusionant-se amb el Mont Fuji o la dona nua reclinada que està essent penetrada pels tentacles d’un pop immens. Doncs fou Hokusai qui es va encarregar de deixar plasmades aquestes imatges damunt d’un pergamí. Però el que és important dir és que el protagonisme central de l’obra recau no en ell sinó en la seva filla, O-Ei, l’única que va seguir el mestratge patern i que també es va dedicar a pintar amb ràbia i perseverança.
 
La pel·lícula Miss Hokusai, estrenada dins la Secció Oficial, està dirigida per Keiichi Hara, que ja havia dirigit altres obres animades i que ja havia presentat la seva deliciosa Colorful (2010) a Sitges. Tot i que no és un amateur del cinema animat, Miss Hokusai peca d’amateurisme. Visualment impecable, amb una perfecció formal del traç i del dibuix i de la coloració, el resultat és molt poc uniforme, molt poc atraient. El film es dilueix a mesura que avança, amb una història feble sense motivacions i uns personatges que en cap cas desperten la simpatia dels espectadors.
 
Hara sembla obsessionat per fer que personatges secundaris intentin atrapar l’ànim de la història, amb les típiques anècdotes de rialla fàcil. La majoria de punts forts recauen en les discussions familiars i la recerca de temes d’inspiració. O sigui, tot molt vacu i desencisat. Precisament perquè els interessos de Hara semblen poc definits, o almenys poc estimulants, Miss Hokusai és un producte visualment interessant que combina les pintures dels artistes que protagonitzen la pel·lícula amb les animacions pròpies, però ni això no salva el resultat final.
 
Una eròtica aventura psicodèlica
 
Els responsables del Festival de Sitges són experts a l’hora de recuperar tresors perduts o obres de culte que en el seu moment varen caure en un oblit immerescut. És el cas del viatge del temps que es fa amb la projecció de Belladonna of Sadness, d’Eiichi Yamamoto, una psicodèlia absoluta que es va estrenar l’any 1973 i que va provocar la fallida de la productora Mushi per culpa del seu fracàs comercial quan es va estrenar.
 
Entesa com el capítol final d’una trilogia eròtica, el film havia de comptar amb la col·laboració del mastodòntic Osamu Tezuka, que va abandonar Mushi poc abans que es comencés la producció d’aquesta aventura pèrfida i complexa. Aquest fou el primer d’una sèrie de desastres que varen fer caure la pel·lícula, i el seu director, en un descrèdit propi de les obres maleïdes. I és que, per molt estranya que sigui Belladonna of Sadness, i per molt difícil que sigui explicar el seu psicotròpic argument, estem davant d’una obra plena de suggerències, una autèntica amalgama visual que segur farà les delícies dels amants del cinema no narratiu i poc convencional.
 

Malvada, avantguardista, terrible, lisèrgica, maquiavèl·lica, demencial… Això i molt més és Belladonna of Sadness, que inclou unes quantes imatges estremidores com un cony que s’obre sagnant per convertir-se en un estol de vampirs o, fins i tot, dos llarguíssims sexes masculins que s’entremesclen en un tornado atroç. L’exuberància lasciva del film fa que s’acosti, perillosament, a l’esperit antidicàctic de Hieronymus Bosch i els seus dimonis més perversos.
 
Si algú creu que és impossible combinar el Yellow Submarine (1968) de George Dunning amb el porno dur, les pel·lícules snuff i el Marquès de Sade doncs que contempli BelladonnaofSadness i que entengui que s’equivoca. Ens trobem davant d’un inèdit plat fort no apte per a ments puritanes que creuen que els dibuixos animats són patrimoni de Walt Disney.