Shakespeare fracassa a Sitges

El Festival de Sitges ha estrenat la nova adaptació de Macbeth de William Shakespeare, una història de traïció, follia i mort que ha inspirat grans creadors. Des de l’escriptor William Faulkner, que va titular el seu volum The Sound and the Fury a partir dels versos del conegut bard anglès, fins al pintor Miquel Barceló, que li va dedicar unes quantes teles, trobem una llarga filera d’autors que han visitat el tètric univers del traïdor entre traïdors, el malaguanyat Macbeth i la seva pèrfida companya d’intrigues.

 De fet, Justin Kurzel s’uneix a la llarga galeria de directors que han volgut transformar aquest clàssic de la literatura mundial en una pel·lícula. Altres, que varen reeixir més que no pas Kurzel, han estat, entre d’altres, Akira Kurosawa o Roman Polanski. 
 
 Un caramel podrit, però ben embolcallat
 
Justin Kurzel es va donar a conèixer amb Snowtown (2011), multipremiada i celebrada opera prima que parla de l’aridesa d’un territori ignot com Austràlia, d’on procedeix Kurzel. De fet, el film va merèixer una menció especial del Premi FIPRESCI al Festival de Canes i altres premis que el varen aconseguir situar en el panorama de futures promeses cinematogràfiques. I és que ens trobem davant d’una pel·lícula impactant, amb nervi, que demostra la bona traça de tot un director que es deixa la pell a cada fotograma.

Però amb aquest nou Macbeth sembla que Kurzel vol demostrar que és capaç de dominar tots els recursos, i és aquí quan falla. Les seves maratonianes càmeres lentes, aquestes massacrades escenografies vermelles de tan ferides, uns paisatges impressionats de tan devastats… Tant la direcció artística com la fotografia i els espais de filmació esdevenen fastuosos, de gran sacseig visual, però res de tot això no basta per salvar una obra amb un guió rutilant que no respecta l’original shakespearià i que s’entreté en detalls sense importància. L’embolcall és molt atractiu, però el seu interior és buit perquè el Macbeth de Kurzel és un producte sense ànima.
 
William Shakespeare contra George R. R. Martin
 
Les comparacions entre el Macbeth de Kurzel i la famosa sèrie Joc de Trons, inspirada en les obres cosmogòniques de George R. R. Martin, no s’han fet esperar. I és que totes dues composicions estan filmades amb brutor, amb plànols de màxima violència conceptual i amb vestuaris i escenes de lluita de similituds inequívoques. Ara bé, els resultats d’ambdós productes són ben diferents i deixen antònims regustos de boca.La sèrie ha esdevingut de culte perquè sorprèn, fascina i ha sabut crear la seva mitologia. En canvi, aquest Macbeth no deixa de ser una lamentable repetició sense originalitat ni força, sense l’etern poder de fascinació que genera un mestre escriptor com William Shakespeare.
 
No deixa de ser curiós, ja que Martin sempre ha confessat que per a ell i la seva obra les tragèdies de Shakespeare han arribat a ser molt importants i, en certs aspectes, bàsiques per tal de bastir les trames i subtrames colossals dels seus llibres. Però, en aquest cas, la batalla acaba en mans de Martin i no de Shakespeare, ja que el Macbeth de Kurzel ens empeny a creure que, lamentablement, ens trobem davant d’una pel·lícula merament estètica, mancada del geni nascut a Stratford-upon-Avon al segle XVI.
 
Aquest Macbeth fa ferum de mort no perquè mostri la morbidesa del mal sinó perquè és una espècie de cadàver sense vida, sense elegància, sense potència dramàtica. Costa molt que Shakespeare sigui avorrit, però aquí ho és, i en cap cas no sabem crear cap tipus d’empatia de cap a uns personatges desendreçats que no tenen ni oportunitat de mostrar els seus respectius pesos pesants.
 
Un gran actor, una gran actriu, un mal resultat
 
Michael Fassbender (1977) és, sens dubte, un dels millors actors de l’actualitat, una autèntica bèstia escènica, tot i que ell mateix s’entesta en demostrar el contrari en les obres menors que darrerament ens ha anat proposant. La seva magistral aparició a Shame (2011) o a 12Years a Slave (2013) queda molt lluny de les més recents i decebedores X-Men: Days of Future Past (2014), Steve Jobs (2015) o aquest Macbeth (2015) on cau estrepitosament i sembla estar més preocupat per recitar el text original que no pas d’interpretar un demencial ésser desmesurat i malèfic.
 
El mateix es pot dir que ocorre a Marion Cotillard (1975), actriu francesa que va aconseguir l’Oscar a la millor interpretació femenina gràcies a La vie en rose (2007), on interpretava el paper de la torturada cantant Edith Piaf. El mal de Cotillard és el mateix mal que assetja tots els actors i totes les actrius que han aconseguit la preuada estatueta: una espècie de deriva interpretativa. Només cal que pensem en els casos de Halle Berry (1966) o Adrien Brody (1973), que han destruït les seves carreres amb molt males decisions. La Lady Macbeth de Cotillard comença de forma espectacular com un motor cruel i despietat, però acaba convertit en un personatge que mor sense que ni tan sols ens n’adonem. A mesura que avança la pel·lícula Cotillard es desinfla sense remissió, mentre que Fassbender es desintegra per culpa de megalomania.
 
Ni Fassbender ni Cotillard no s’arrisquen sinó que, més aviat, es desfermen en una espècie de dramatisme pèssim i exagerat en què volen demostrar un dolor que no cala dins de l’ànim de l’espectador perquè en cap cas no ens el podem creure. I això que els guionistes canvien detalls importants de la història original (el fill mort que obre la pel·lícula, per exemple). Però ni així ho aconsegueixen. Les seves interpretacions són poderoses, en efecte, però no acaben esdevenint convincents, possiblement  per culpa d’una sèrie de qüestions tècniques que converteixen aquesta proposta de Macbeth en un videoclip sanguinolent i no en un espectacle de venjança, bogeria i mort, com hauria de ser.