12
d'octubre
del
2015
Actualitzat
a les
23:11h
Sion Sono (Toyokawa, 1960) és un dels noms imprescindibles del nou cinema japonès, sobretot des que es va consagrar amb la que molts consideren la seva obra mestra, LoveExposure (2008). Cinta megalòmana de més de quatre hores de durada, aquest film critica de forma extrema els valors de les noves joventuts japoneses, sobretot les que decideixen trobar, en la religió, la seva definitiva raó de viure.
El film va ser multipremiat a través de múltiples festivals i va esdevenir una plataforma per reconèixer un director que s’allunya dels convencionalismes. Sion Sono, és ben sabut, disposa d’una càmera rabiosa per filmar autèntics deliris audiovisuals. La seva filmografia, certament molt prolífica perquè cada any sol oferir uns quants nous títols, es pot entendre com una caòtica oda al tremendisme contemporani, així com també un retrat àcid i despietat de la societat japonesa a partir de la fantasia més aberrant. En Sono, l’estrafolari serveix com a refugi contra el cinisme i la mediocritat.
El Sitges 2015 - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya ja havia rebut la presència de Sono en anteriors convocatòries, quan va presentar Cold Fish (2010) poc abans de rebre el Premi Casa Asia, o Bad Film (2013), entre d’altres. Ara Sono torna a Sitges per rebre el Premi Màquina del Temps a la seva trajectòria i per estrenar oficialment les seves darreres tres creacions: Tag, Love & Peace i The Virgin Psychics, que segur faran les delícies de les ànimes més iconoclastes.
"Tag" i la fortalesa femenina
Sono crea a partir de la força indòmita de les seves imatges. Per aquest motiu les seves pel·lícules mai no deixen indiferent. A partir d’aquesta premissa, Tag comença amb una massacre col·lectiva quan un bus escolar s’encamina cap a una excursió. L’única supervivent inicia així un periple en què demostrarà que la dona no és l’eterna víctima de les pel·lícules sinó més aviat una autèntica potència executora de la naturalesa.
Tag es pot entendre com la resposta de Sono a les crítiques que diuen que, en la vasta majoria dels seus films, les dones apareixen pitjor que draps bruts o, simplement, com éssers secundaris sense cap mena de protagonisme. Alguns han volgut veure, però, en aquesta proposta cinematogràfica algunes característiques de feblesa que l’acosten a allò més prototípic d’aquesta mena de productes de sang i fetge.
Sigui com sigui, el film està carregat d’imatges plenes de violència i de sang massificada. I si destaca per alguna cosa és pel seu fort poder evocador i pel seu incansable humor negre, típic de certes obres del país del sol naixent. En conclusió, un plat ideal per als fantàstics d’aquesta mena de proposta, que sabran trobar en ella més d’una virtut.
Quan el perdedor és l’heroi
Tant The Virgin Psychics com Love & Peace comencen amb dos antiherois lamentables, criatures patètiques que viuen constantment atacades pel seu entorn i per les persones que els envolten. Però, de sobte, se n’adonen d’un poder amagat, o d’una circumstància atzarosa, que aprofitaran fins a les màximes conseqüències.
The Virgin Psychics podria ser una pel·lícula "Troma" amb orientals: una llarga broma macabra plena d’agents de “terrorisme eròtic” en una onada d’immoralitat lacerant. Però Love & Peace és, directament, inclassificable. I per això una proposta interessantíssima i fresca per al festival.
A mig camí de la pel·lícula musical, del film nadalenc o del cinema de monstres gegants, el film és el malson estrident de Toy Story o La tostadora valiente. Esquizofrènica màgia desbocada sense gens de "Disney" entremig, tot i que Sono no té cap problema en voler cercar la llàgrima amb violins de fons.
Filmar el deliri
El guió de Love & Peace és un perfecte manual de narratologia en què no hi ha res que falli. S’hi descriu l’existència banal d’un kafkià oficinista que, anys enrere, va fracassar com a estrella de rock i que s’ha enamorat d’una petita tortuga. Per estrany que pugui semblar, aquest amfibi pot aconseguir que els seus somnis es facin realitat després d’ingerir una llaminadura inventada per un vagabund. I aquest anecdòtic inventor de meravelles, creador de la píndola, viu a les clavegueres envoltat d’un exèrcit d’animals, titelles i joguines. O sigui, una sorpresa rere l’altra.
És una llàstima que el ritme de Love & Peace afluixi i que el metratge es faci massa llarg, ja que el seu inici és esplendorós i el final una absoluta apoteosi. Tot i això, tant aquest títol com els altres de Sono demostren que ens trobem davant d’un artista incombustible que sap reblar el clau quan es tracta de fascinar. Tocarà tornar a Sitges en el futur per seguir la més que fulgurant trajectòria d’un autor que, gràcies a aquest festival, ha esdevingut incontestable.
El film va ser multipremiat a través de múltiples festivals i va esdevenir una plataforma per reconèixer un director que s’allunya dels convencionalismes. Sion Sono, és ben sabut, disposa d’una càmera rabiosa per filmar autèntics deliris audiovisuals. La seva filmografia, certament molt prolífica perquè cada any sol oferir uns quants nous títols, es pot entendre com una caòtica oda al tremendisme contemporani, així com també un retrat àcid i despietat de la societat japonesa a partir de la fantasia més aberrant. En Sono, l’estrafolari serveix com a refugi contra el cinisme i la mediocritat.
El Sitges 2015 - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya ja havia rebut la presència de Sono en anteriors convocatòries, quan va presentar Cold Fish (2010) poc abans de rebre el Premi Casa Asia, o Bad Film (2013), entre d’altres. Ara Sono torna a Sitges per rebre el Premi Màquina del Temps a la seva trajectòria i per estrenar oficialment les seves darreres tres creacions: Tag, Love & Peace i The Virgin Psychics, que segur faran les delícies de les ànimes més iconoclastes.
Fotograma de «Tag», de Sion Sono Foto: Tag
"Tag" i la fortalesa femenina
Sono crea a partir de la força indòmita de les seves imatges. Per aquest motiu les seves pel·lícules mai no deixen indiferent. A partir d’aquesta premissa, Tag comença amb una massacre col·lectiva quan un bus escolar s’encamina cap a una excursió. L’única supervivent inicia així un periple en què demostrarà que la dona no és l’eterna víctima de les pel·lícules sinó més aviat una autèntica potència executora de la naturalesa.
Tag es pot entendre com la resposta de Sono a les crítiques que diuen que, en la vasta majoria dels seus films, les dones apareixen pitjor que draps bruts o, simplement, com éssers secundaris sense cap mena de protagonisme. Alguns han volgut veure, però, en aquesta proposta cinematogràfica algunes característiques de feblesa que l’acosten a allò més prototípic d’aquesta mena de productes de sang i fetge.
Sigui com sigui, el film està carregat d’imatges plenes de violència i de sang massificada. I si destaca per alguna cosa és pel seu fort poder evocador i pel seu incansable humor negre, típic de certes obres del país del sol naixent. En conclusió, un plat ideal per als fantàstics d’aquesta mena de proposta, que sabran trobar en ella més d’una virtut.
Quan el perdedor és l’heroi
Tant The Virgin Psychics com Love & Peace comencen amb dos antiherois lamentables, criatures patètiques que viuen constantment atacades pel seu entorn i per les persones que els envolten. Però, de sobte, se n’adonen d’un poder amagat, o d’una circumstància atzarosa, que aprofitaran fins a les màximes conseqüències.
The Virgin Psychics podria ser una pel·lícula "Troma" amb orientals: una llarga broma macabra plena d’agents de “terrorisme eròtic” en una onada d’immoralitat lacerant. Però Love & Peace és, directament, inclassificable. I per això una proposta interessantíssima i fresca per al festival.
A mig camí de la pel·lícula musical, del film nadalenc o del cinema de monstres gegants, el film és el malson estrident de Toy Story o La tostadora valiente. Esquizofrènica màgia desbocada sense gens de "Disney" entremig, tot i que Sono no té cap problema en voler cercar la llàgrima amb violins de fons.
Fotograma de «Love & Peace», de Sion Sono
Filmar el deliri
El guió de Love & Peace és un perfecte manual de narratologia en què no hi ha res que falli. S’hi descriu l’existència banal d’un kafkià oficinista que, anys enrere, va fracassar com a estrella de rock i que s’ha enamorat d’una petita tortuga. Per estrany que pugui semblar, aquest amfibi pot aconseguir que els seus somnis es facin realitat després d’ingerir una llaminadura inventada per un vagabund. I aquest anecdòtic inventor de meravelles, creador de la píndola, viu a les clavegueres envoltat d’un exèrcit d’animals, titelles i joguines. O sigui, una sorpresa rere l’altra.
És una llàstima que el ritme de Love & Peace afluixi i que el metratge es faci massa llarg, ja que el seu inici és esplendorós i el final una absoluta apoteosi. Tot i això, tant aquest títol com els altres de Sono demostren que ens trobem davant d’un artista incombustible que sap reblar el clau quan es tracta de fascinar. Tocarà tornar a Sitges en el futur per seguir la més que fulgurant trajectòria d’un autor que, gràcies a aquest festival, ha esdevingut incontestable.