12
d'octubre
del
2015
Actualitzat
a les
9:24h
És un mite vivent, cinematogràficament versàtil, una veu autoritzada com poques, un referent per a molts dels cineastes més compromesos amb l'art i amb la vida. I així ho ha confirmat l’enorme expectació d’aquest diumenge a la sala Tramuntana de l’Hotel Melià de Sitges, on Oliver Stone ha impartit una brillant Master Class en què ha repassat els cims de la seva filmografia, farcida de títols indeslligables de la història del cinema com Platoon, Wall Street, JFK, Conan, Born on the Fourth of July, Natural Born Killers o els més recents Nixon i World Trade Center,
A tots ells cal afegir-hi la seva recent faceta de documentalista i els tres Oscar i cinc Globus d’Or que donen llustre a un palmarès envejable. Únic i sempre disposat a lluitar per la defensa de les causes que creu justes, el director nord-americà no ha dubtat en resumir en tres paraules la seva manera de treballar, d’afrontar cada projecte que té entre mans: "visió, imaginació i inspiració". Passió pel cinema i per la recerca de la veritat, encara que aquesta sigui incòmode.
El repte de l’impossible
La Master Class, estructurada a partir del repàs que el propi Stone ha fet de les seves pel·lícules, i amb la intervenció directa del públic en un torn obert de preguntes, ha detallat com, a partir de JFK –el monumental film que intentava donar llum a l’assassinat irresolt del president Kennedy– la gent "és més conscient que Amèrica no és gens transparent". Per poder realitzar el film, Stone va haver de fer un precís i exhaustiu treball d’investigació, cosa que el va portar a elaborar una obra que va més enllà de la cinematografia, ja que intentava aportar una mica de llum a un tema desclassificat i silenciat des de les més altes instàncies. Aquest n’és "el gran llegat del film", la constatació, per part del públic, que els EUA són totalment opacs.
"Ara, cada document oficial relacionat amb la seguretat dels EUA són d'alt secret i alta seguretat, cosa que provoca que el públic no pugui tenir accés". Segons Stone, fa la impressió que "la gent no tenim el dret a informar-nos per nosaltres mateixos, o pels nostres mitjans". En aquest context, el realitzador no ha dubtat a carregar-se la televisió pública nord-americana, "un gran desastre que només serveix per mantenir el poble en la foscor". Stone, fidel a la seva visió crítica i contestatària, ha ressaltat que l'apreciació que va rebre com a cineasta després de fer JFK va ser "espectacular" arreu del món i "va canviar la manera com l’espectador veu el cinema".
En aquest sentit, el director es troba ara mateix treballant en un film sobre Edward Joseph Snowden, el cap dels cèlebres "wikileaks" i un personatge de nou molt incòmode, que és perseguit per molts poders fàctics que treballen a l’ombra. Per fer-ho, la metodologia de treball l’ha tornat a seguir un procediment similar al de la pel·lícula JFK, ja que el director ha hagut de tornar a remoure "informació molt sensible de seguretat", un fet que, de vegades, "fa que et posis molt nerviós", en estat d’alerta perpetu. En una sensació propera, tal com ell mateix ha reconegut després de ser preguntat, a la por.
Una realitat incòmode
Oliver Stone, sempre reivindicatiu i implicat al màxim en l’agitació política, ha explicat que és necessari "ser agressiu a l’hora de mostrar la realitat". Que no s'ha d'escatimar la veritat d’una imatge per haver de ser curosos amb el "bon gust" de Hollywood. El cinema que vol remoure, aquell que vol dir coses i crear un sacseig en l’espectador, necessita una mirada que vagi més enllà. "Quan vaig voler mostrar el cap de Kennedy volant pels aires, tothom em va dir que la gent no podria suportar-ho, però va ser justament a l’inrevés, i ara ja hem entès que mostrar la realitat és un element fonamental i irrenunciable".
L’ull crític d’Stone també ha posat l’objectiu en altres presidents dels EUA, com ara Nixon i George W. Bush, tots ells "amb grans diferències". "Nixon era un home públic que es va trair a si mateix i que va trair, alhora, les seves idees. Vam poder subratllat que va ser un home espantat pels propis dimonis, tots procedents de la infantesa". Ara bé, el cas de Bush "és tot el contrari". "Ell encara creu que no té cap culpa de res, com tampoc no té remordiments i està encantat d'haver-se conegut". El director ha detallat, mentre evidenciava el tarannà de cada personatge, que no li interessava fer un biopic a l'ús, "sinó anar més enllà dels fets i trobar significats".
La fórmula de l’èxit existeix?
Reconegut en tres de les facetes més creatives de la indústria cinematogràfica, Stone ha excel·lit en el món de la producció, del guió i, evidentment, de la direcció. Qüestionat sobre aquesta facilitat per a crear èxits que aguantin el pas del temps i que sobrevisquin a les modes d'un moment, ha explicat que no hi ha una fórmula que es pugui "explicar als altres". No és qüestió de normes, de passes a seguir o de metodologia secreta. En tot cas, el que sí que ha volgut remarcar el director de Nixon és la importància de tres elements fonamentals: "la visió, la imaginació i la inspiració".
Sense deixar el mandat d’aquestes tres paraules, molt presents cada vegada que ha d’afrontar un nou projecte, Stone també ha desvetllat que una de les grans motivacions per deslligar la creativitat i l’impuls per fer una bona pel·lícula és "que em diguin que és impossible". Un bon exemple, quan va rodar Platoon, "i tothom em deia que ningú volia veure Vietnam, que el públic volia la guerra que plantejava Rambo". El temps demostra que, per sort, "tots aquells es van equivocar".
A tots ells cal afegir-hi la seva recent faceta de documentalista i els tres Oscar i cinc Globus d’Or que donen llustre a un palmarès envejable. Únic i sempre disposat a lluitar per la defensa de les causes que creu justes, el director nord-americà no ha dubtat en resumir en tres paraules la seva manera de treballar, d’afrontar cada projecte que té entre mans: "visió, imaginació i inspiració". Passió pel cinema i per la recerca de la veritat, encara que aquesta sigui incòmode.
El repte de l’impossible
La Master Class, estructurada a partir del repàs que el propi Stone ha fet de les seves pel·lícules, i amb la intervenció directa del públic en un torn obert de preguntes, ha detallat com, a partir de JFK –el monumental film que intentava donar llum a l’assassinat irresolt del president Kennedy– la gent "és més conscient que Amèrica no és gens transparent". Per poder realitzar el film, Stone va haver de fer un precís i exhaustiu treball d’investigació, cosa que el va portar a elaborar una obra que va més enllà de la cinematografia, ja que intentava aportar una mica de llum a un tema desclassificat i silenciat des de les més altes instàncies. Aquest n’és "el gran llegat del film", la constatació, per part del públic, que els EUA són totalment opacs.
"Ara, cada document oficial relacionat amb la seguretat dels EUA són d'alt secret i alta seguretat, cosa que provoca que el públic no pugui tenir accés". Segons Stone, fa la impressió que "la gent no tenim el dret a informar-nos per nosaltres mateixos, o pels nostres mitjans". En aquest context, el realitzador no ha dubtat a carregar-se la televisió pública nord-americana, "un gran desastre que només serveix per mantenir el poble en la foscor". Stone, fidel a la seva visió crítica i contestatària, ha ressaltat que l'apreciació que va rebre com a cineasta després de fer JFK va ser "espectacular" arreu del món i "va canviar la manera com l’espectador veu el cinema".
En aquest sentit, el director es troba ara mateix treballant en un film sobre Edward Joseph Snowden, el cap dels cèlebres "wikileaks" i un personatge de nou molt incòmode, que és perseguit per molts poders fàctics que treballen a l’ombra. Per fer-ho, la metodologia de treball l’ha tornat a seguir un procediment similar al de la pel·lícula JFK, ja que el director ha hagut de tornar a remoure "informació molt sensible de seguretat", un fet que, de vegades, "fa que et posis molt nerviós", en estat d’alerta perpetu. En una sensació propera, tal com ell mateix ha reconegut després de ser preguntat, a la por.
Master class d'Oliver Stone a Sitges Foto: Sitges2015
Una realitat incòmode
Oliver Stone, sempre reivindicatiu i implicat al màxim en l’agitació política, ha explicat que és necessari "ser agressiu a l’hora de mostrar la realitat". Que no s'ha d'escatimar la veritat d’una imatge per haver de ser curosos amb el "bon gust" de Hollywood. El cinema que vol remoure, aquell que vol dir coses i crear un sacseig en l’espectador, necessita una mirada que vagi més enllà. "Quan vaig voler mostrar el cap de Kennedy volant pels aires, tothom em va dir que la gent no podria suportar-ho, però va ser justament a l’inrevés, i ara ja hem entès que mostrar la realitat és un element fonamental i irrenunciable".
L’ull crític d’Stone també ha posat l’objectiu en altres presidents dels EUA, com ara Nixon i George W. Bush, tots ells "amb grans diferències". "Nixon era un home públic que es va trair a si mateix i que va trair, alhora, les seves idees. Vam poder subratllat que va ser un home espantat pels propis dimonis, tots procedents de la infantesa". Ara bé, el cas de Bush "és tot el contrari". "Ell encara creu que no té cap culpa de res, com tampoc no té remordiments i està encantat d'haver-se conegut". El director ha detallat, mentre evidenciava el tarannà de cada personatge, que no li interessava fer un biopic a l'ús, "sinó anar més enllà dels fets i trobar significats".
La fórmula de l’èxit existeix?
Reconegut en tres de les facetes més creatives de la indústria cinematogràfica, Stone ha excel·lit en el món de la producció, del guió i, evidentment, de la direcció. Qüestionat sobre aquesta facilitat per a crear èxits que aguantin el pas del temps i que sobrevisquin a les modes d'un moment, ha explicat que no hi ha una fórmula que es pugui "explicar als altres". No és qüestió de normes, de passes a seguir o de metodologia secreta. En tot cas, el que sí que ha volgut remarcar el director de Nixon és la importància de tres elements fonamentals: "la visió, la imaginació i la inspiració".
Sense deixar el mandat d’aquestes tres paraules, molt presents cada vegada que ha d’afrontar un nou projecte, Stone també ha desvetllat que una de les grans motivacions per deslligar la creativitat i l’impuls per fer una bona pel·lícula és "que em diguin que és impossible". Un bon exemple, quan va rodar Platoon, "i tothom em deia que ningú volia veure Vietnam, que el públic volia la guerra que plantejava Rambo". El temps demostra que, per sort, "tots aquells es van equivocar".